Capítol 2

—La Joana estava a terra, els ulls plens de llàgrimes que li cauen sense poder-les aturar. La porta s'havia tancat de cop, i ella es va quedar sola al mig de l’habitació, sense saber què fer ni on anar. Tot el seu cos tremolava, i el cor li bategava fort, com si alguna cosa important s'hagués trencat.

—Per què m’ha fet això? es preguntava una i altra vegada. No podia entendre com algú que li havia estat tan a prop podia ser tan cruel, utilitzant els seus records i pors més profundes per fer-li mal. Li deia coses que la feien sentir encara més petita i insignificant.Va caminar fins a la finestra i es va recolzar al vidre fred.

—Mirava el cel gris i els arbres movent-se pel vent, com si el món a fora continués, mentre que dins seu tot estava parat, com un lloc sense sortida.

Els crits i insults dels últims mesos li venien al cap, i sentia que s’estava ofegant en aquell dolor. Tot el que havia estat abans semblava tan llunyà, com si el temps hagués canviat tot al seu voltant. Pensava en la seva mare, qui sempre havia comprès, però ara no sabia com explicar-li el que sentia.

—-No vull preocupar-la, pensava, però alhora volia cridar a algú, volia que algú la veiés, la cuidés.



—Va tornar a mirar fora. Les fulles dels arbres caient lentament i la brisa del vent feia soroll, però tot seguia igual allà fora, com si no hagués passat res. Ella, però, sentia que el seu món s’havia fet pedres, que tot el que havia estat important estava trencat. Va seure de nou al terra, sentint com les llàgrimes seguien caient sense parar, i va pensar que potser mai no sortiria d’aquest forat.



Però llavors, una petita veu va començar a parlar dins seu.

—-No pots quedar-te aquí per sempre, Joana.

Era una veu feble, però d’alguna manera li va donar força.

—-No importa el dolor que sentis ara, alguna cosa dins teu et farà aixecar.

—-Potser no avui, ni demà, però algun dia ho aconseguiràs. Aquella veu, per petita que fos, la va fer pensar que potser no tot estava perdut.

—Sabia que el camí seria llarg i dur, però també sabia que no podia quedar-se atrapada en aquell moment per sempre.



—Va respirar profundament, i encara amb el cor pesant, va aixecar la mirada. Potser no sabia com ni quan, però algú dia sortiria de la foscor. Alguna cosa dins seu li deia que, encara que ara no ho veiés, hi havia una llum petita esperant-la. Un dia, tornaria a somriure