Em giro desesperada. La Maya i l’Ajax continuen enfrontant-se amb el basilisc. La bèstia trontolla i ataca a cegues, esgarrapant l’aire amb violència i clavant queixalades enrabiada. Torno a dirigir la mirada cap al noi que m’havia cridat, que es mira l’escena espantat. El so de l’estrèpit és insuportable i m’impedeix pensar. Finalment, segueixo a l’individu misteriós fins a la porta abonyegada. Els meus companys em dirigeixen una mirada de retret. Veig en els seus rostres el disgust davant la perspectiva d’haver de carregar tanta responsabilitat. Si un animal així s’escapa, moltes vides ho pagaran.



Just abans de sortir, em crida l’atenció la Laila arraulida en una cantonada. Corro cap a ella. Com que va parar la caiguda amb el braç dret, ara el té sagnant en un angle estrany. Està pàl·lida i murmura semiinconscient. Passejo la vista per la sala, en cerca del que sigui per embenar-li el braç. Trobo una peça de roba esfilagarsada del pantaló del Ajax. L’agafo i li embolcallo la ferida com puc, feina que se’m dificulta tenint un basilisc ventant cops. Ara sí, vaig cap al desconegut i sortim de la sala. Tanco amb pestell i me’l quedo mirant expectant. Ell no pronuncia ni una paraula i se'm queda mirant.



—Què vols? — dic irritada. No em fa gens de gràcia deixar-los sols enfrontant-se a un animal mortal. I com no, torna a la meva memòria en Jack.



—El teu pare ha vingut a robar un tresor — em respon ell.



—Això ja ho sé — dic desanimada.



—No t’has parat a pensar que podria ser?

—No sé, potser estava ocupada enfrontant-me a un basilisc.



Sembla que el meu acompanyant vol replicar, però es mossega la llengua. Comença a caminar i a mi no em queda més remei que seguir-lo.



—Ara tens pressa?

—Sí. Bastanta.



—Pots dir-me d’una vegada que passa?

—El teu pare ha vingut a robar el tresor del drac de Gespa Vermella. Hem d’evitar-ho.



—Però si en Reen se suposa que ja ho ha parat.



—Sí — diu mentre comença a desembeinar una espada —. Però venen amb ell reforços.



—Però… — Sóc incapaç d’ordenar els últims esdeveniments. Primer, ve el meu pare després de dotze anys a robar fent servir l’excusa de visitar el seu fill. Després, resulta que ha aprofitat el caos del basilisc per escapar. Ara què? Sortirà volant al llom d’un unicorn?

—Això del teu pare ha estat una distracció.



—Què vols dir?

—Hi ha una banda darrere el robatori. Mentre parlàveu amb ell, els veritables lladres s’havien infiltrat a la cambra.



—Però perquè el tresor està amagat aquí?

—Vam pensar que a ningú se li acudiria buscar aquí. Aquest edifici el van remodelar especialment perquè s’hi fes la prova del Reclutament. Perquè vindrien a buscar aquí, on només entren i surten nanos a enfrontar-se amb bèsties?

—Quantes persones ho sabien?

—El jurat i jo.



—Tu per què?

—Ho vaig escoltar per accident.



—Per accident, no? — qüestiono escèptica.



—Bé, potser estava escoltant per l’escletxa de sota la porta — diu, amb el posat d’aquell qui no vol la cosa.



—Qui ets?

—L’Hèctor. Fas moltes preguntes, eh? — respon tallant. Sembla que no li agrada parlar d’ell mateix. Decideixo canviar de tema.



—Quin és el tresor?

—No ho sé. Només sé que aquest tresor era vigilat pel drac de Gespa Vermella. N’has sentit a parlar, oi?

—Sí, alguna cosa. Diuen que el drac tenia aquell tresor en la seva cova. Pensava que era una llegenda — responc vagament. Fa una estona que caminem per passadissos que ni sabia que existien. De sobte, començo a sentir un lleuger soroll provinent d’una habitació del fons. Una remor com si algú arrossegués mobles.



—És aquí, oi? La cambra del tresor — xiuxiuejo. Si volem sorprendre els lladregots, hem de fer el mínim soroll possible.



—Ara també l’anomenes així? —pregunta divertit —. Sí, és aquí.



Trec del cinturó l’espasa i comprovo que no hagi caigut la daga de cristall durant el combat.



—Ara obriré la porta. Estigues atenta. Entro jo primer i després entres tu, d’acord?

Assenteixo amb el cap, secant-me la sang de la galta amb el palmell de la mà. Em quedo al darrere. Ell obre la porta i entra abans que ningú tingui temps de reaccionar.



Cinc lladres se’l miren confosos. Porten un passamuntanyes que m’impedeix llegir-los bé l’expressió. La sala és una mena de despatx normal i corrent, definitivament no és el lloc on m’esperaria trobar un tresor. Hi ha uns quants diplomes vestint les parets blanques, molts calaixos i cap finestra. El terra està cobert de papers i més certificats. Cada detall està col·locat expressament per fer la cerca més complicada. L’Hector aprofita la distracció dels criminals per enfonsar el puny a la galta d’un d’ells. Quan aquesta es doblega de dolor, aprofita per clavar-li una estocada. La dona cau lateralment amb un cruixit d’ossos. Llavors entro jo. Vento un cop d’espasa a l’home corpulent que s’enfronta amb el meu company. Aconsegueixo fer-li un bon tall al braç, cosa que al principi el deixa atordit, però se'n recupera ràpidament i aprofita per intentar atacar-me. L’esquivo com puc i contraataco. Noto com algú m’agafa amb força, immobilitzant-me. No em queda més remei que mossegar-li la mà i em deixa anar. Quan em giro, me’l trobo al terra ferit i amb l’Hèctor a sobre amenaçant-lo amb una pistola.



—D’on l’has tret la pistola? — pregunto. Ell es limita a somriure i em fa un gest perquè miri al darrere. Em giro just a temps per veure com l’individu fa girar el matalot a escassos centímetres de mi. L’esquivo, però una nova enemiga en fa girar un altre i acabo rebent a les costelles. Un dolor s'estén per tot el meu cos i em doblego reprimint un crit. Malgrat tot, aconsegueixo blandir l’espasa i arrencar-li una part de la pell del braç fornit. Ella crida i l’Hector la remata amb un tir a la cama. Cau inconscient al costat de l’altra dona morta. L’Hector ha deixat l’altre home, que reposa en el terra masegat, i s'enfronta amb un altre lladre. Un criminal maldestre se’m llença a sobre, però em faig cap un costat i aconsegueixo que s’estampi contra la paret. Es desploma com un sac de patates. Em voltejo per veure on es troba l'últim saltejador. El veig acorralat pel guerrer en una cantonada amb sang regalimant-li del nas i la por en els ulls.



—Quin és el tresor? — li pregunta, amenaçador.



—El tresor de Gesp…

—Això ja ho sé! Què conté i com sabíeu on era?

—Conté 1 milió de monedes draconianes.



—Ho sap la resta del jurat? — pregunto, agafant-me el costat dret.



—No. Tu ets la filla d’en Maximus, oi? — es talla en veure la mirada que li adreço.



—Com és que sabien que ell coneixia on es trobava el tresor?

—El teu pare va buscar per terra i mar. Va suposar que el jurat devia saber-ne alguna cosa, tenint en compte que estan relacionats amb el drac de Gespa Vermella per la competició. No em mateu!

Jo i l’Hector ens mirem, descol·locats. I si ens ha mentit? Quan torno a baixar la mirada, em trobo l’interrogat teclejant al mòbil amb rapidesa, aprofitant el moment de distracció. Li agafo. L’Hector el torna a apuntar amb l’arma.



—Un moviment més i estàs mort. Què posa, Martha? — em pregunta sense apartar la mirada del lladre. Aquest té el nas partit, una ferida al front i una expressió de triomf malgrat els ulls porucs. Llegeixo l'SMS amoïnada:

—<<Ocells al niu>>. És un codi.



—Ocells al niu… Els ha avisat que estem a la cambra del tresor. Estàs mort, idiota — li diu al traïdor, amb el dit al gallet.



—Deixa’l estar, encara ens pot ser útil. Si no ens menteix, és clar — responc.



—Ho has escoltat, oi? Una mentida més i estàs mort.



—Ha respost. Diu que… que missatge rebut i que vindrà a espantar els ocells.



—Això vol dir que vindrà a aniquilar-nos. Vindran amb reforços.



—Hem de trobar el tresor abans que vinguin.



—I si avisem a algú?

—Llavors potser seria massa tard.



Començo a rebuscar entre els fulls, amb l’esperança de trobar-ne un que ens doni una pista d’on està amagat el tresor. L’Hector comprova que els diplomes no siguin una tapadora. Encara em fan mal les costelles i em marejo només de veure la ferida. De sobte, veig com se m’apropa l’Hector. S’agenolla al meu costat, m’embolica el tall amb una tovallola i acaba fent un nus hàbil.



—Bé, no es gran cosa, però és l’únic que te…

—Gràcies. D’on l’has tret, la tovallola? — Gairebé estic a punt de fer-li una abraçada.



—De res. Tant és, d’on l’he tret —respon amb un somriure enigmàtic.



Assenteixo amb el cap i m’adono que el lladre poruc d’abans està ara inconscient.



—En quin moment?

—L’he deixat així perquè no molesti. No vagi a cridar amb un megàfon on és el tresor si el trobem.



Somric i decideixo buscar en els calaixos. Abans que vinguéssim ja els havien buidat, però l'últim encara és tancat. L’obro i veig decebuda que només hi ha més papers. Unes factures, alguns contractes i un munt de fulles amb anotacions. Malgrat tot, buido el calaix per complet. Res. Dono uns copets amb els nusos per instint, per comprovar que no té un doble fons. Res. Faig el mateix amb el de sobre. Res. No és fins al tercer que escolto una mena d’eco. Com si tingués un interior. Intento aixecar la planxa de fusta. No funciona. Provo a fer-la lliscar amb mans tremoloses. Funciona i deixa al descobert el tresor. Un cofre d'or decorat amb robins petits en la tapa i gravats. En la part frontal hi ha un pany. Aixeco el cap i em trobo l’Hector fent uns ulls com unes taronges.



—Necessitem la clau. Deu estar aquí.



Ell es limita a dur-se la mà a la butxaca i treure’n una clau diminuta.



—L’he trobat entre els fulls — em diu abans que pregunti, amb un somriure d’orella a orella.



Agafo la clau, la introdueixo i la faig girar. A dins brillen una pila de monedes draconianes.



Paro l’orella. Se senten passes apropant-se. El meu company es tensa de sobte i corre a obrir la porta. Jo m’entaforo el tresor com puc a la butxaca i m’afanyo darrere seu. Desfem el camí que hem fet i arribem panteixant fins al punt de partida. M’emociono en veure la Maya, l’Ajax i la Laila encara desorientada. Malgrat el cansament en les seves cares, tenen una expressió de triomf.



Els hi faig una abraçada a tots.



—Amagueu el tresor. Els lladres el busquen. S’hi pregunten, digueu-los que el tenim nosaltres. — els hi aviso.



—Martha, que esta…

—Us ho explicaré després si… —no vull formular-ho en veu alta—. On és en Reen?

Els meus amics intercanvien una mirada. L’Hector m’estira el braç i jo aixeco la mirada. A uns deu metres es troba un nombrós equip armat fins a les dents. Comencen a disparar i arrenquem a correr. Nosaltres continuem fins a la porta de sortida. L’obrim i seguim. Estem massa capficats en no entrebancar-nos i no rebre cap bala per a adonar-nos a on ens dirigim. Les nostres energies s'esgoten de pressa i ells semblen prémer cada vegada més.



—Haurem de parar en algun moment, si no no aguantarem, ja portem una bona estona corrent…

—Si parem ens cosiran a trets. Que estrany, el camp és… No hi ha res. Només gespa i més gespa.



El terreny és cada vegada més nu. No hi ha ni arbusts ni arbres on amagar-se. Sobtadament les bales deixen d’assetjar-nos. Em giro sense baixar el ritme. El grup que ens segueix ha parat de sobte i xiuxiuegen entre ells. Finalment, giren cua amb pas apressat.



Estic massa cansada per a pensar i tinc el cap i les cames adolorits. L’Hector s'asseu al meu costat. Lentament, anem recuperant forces.



—Com és que se n’han anat? — pregunto, mirant cap als voltants. Adverteixo que la gespa comença a ser vermella, tenyida per la sang de milers de persones. A la llunyania, es poden distingir alguns cossos i són cada vegada més freqüents. Ara entenc per què no hi ha cap element propi de la naturalesa. El drac s’ho va cruspir tot. Estem a la frontera del poble de Gespa Vermella. Aquesta és la raó per la qual van fugir.



Un rugit encara llunyà em penetra les orelles. L'estómac em fa un volt i el pànic s’apodera de mi. Intercanvio una mirada amb l’Hector i m’adono que ell també ha arribat a les mateixes conclusions que jo. Inevitablement, en Jack torna a la meva memòria. Aquest és el lloc on va començar tot. Jo no seria qui soc si no hagués mort. Donaria cent cofres com el que he trobat per passar amb ell ni que fos un minut.



—Martha? Estàs bé?

—Sí, sí, només…

—En Jack, oi?

Assenteixo amb el cap. Ell em dirigeix una mirada estranya.



—Bé, val més que tornem.



—Hector?

—Sí?

—Jo em quedo. M’hi enfrontaré.



—Però no se suposa que t’hi hauries d’enfrontar amb els altres concursants classificats? Si ho fas ara, potser el jurat no t’ho donarà com a vàlid i no et premiaran…

—No és una qüestió de diners. Ho faig pel meu germà.



—D’acord però no ho faràs sense mi.



En veure la meva mirada dubitativa afegeix:

—La meva germana petita, la Rose, la va matar el drac, també. A més, dues espases valen més que una, no? — argumenta amb un somriure dèbil.



—Sí.



Ens aixequem i ens endinsem al poblet.



Feia vuit metres com a mínim i tenia el cos recobert d’escates verdes. Li faltava una ala i el seu cap estava abonyegat. Els seus ulls brillaven amenaçadors i va obrir la boca d’ullals afilats.



Vaig clavar l’espasa amb rapidesa, per no donar-li temps per reaccionar. De la seva pota ferida va començar a rajar un doll de sang. L’Hector va aconseguir fer-li un tall profund a la panxa i el drac va dirigir-li una flamarada que li va cremar part de la pell del braç.



I així vam anar fent, de mica en mica, fins que va caure mort a terra entre els nostres crits d’alegria. Va ser una batalla dura que ens va costar una cama trencada i un munt de ferides i blaus greus. El que crec que de debò ens va ajudar a derrotar-lo va ser aquell foc interior, aquell desig de venjança.



D'això ja fa un any. Al Renard el van acabar duent a la presó juntament amb el meu pare. A nosaltres ens van cedir el tresor com a premi per haver evitat un robatori i una massacre. Ara estic asseguda a l’ombra d’un arbre il·luminat per la claror de l’alba. Estem reunits l’Hector, l’Ajax, la Maya i, com no, en Reen. Ell va aconseguir parar el meu pare i va ser el primer a avisar la policia. Recolzo el cap en l’espatlla d'en Reen, que comença a acaronar-me els cabells distret.



—Que passa?

—Res, només… Vaja, fa un any em semblava impossible tot això. De fet, em donava per mort el Dia del Reclutament.



—Desde quan ets tan melancòlic?

—Dec haver passat massa temps amb tu. Espero que no se m’enganxi l’estupidesa també.



El fulmino amb la mirada. Ell em fa un petó.



—Parelleta, encara som aquí per si no ho sabíeu — diu la Maya per picar-nos.



—No t’has parat a pensar que potser ho sabem però ens és igual? — replica ell. Comencen a discutir i l’Ajax i l'Hector posen els ulls en blanc.



—Què n’opines, de tot això que hem viscut? — li pregunto.



—Que hauria estat millor quedar-me dormint.



Somric i contemplo el paisatge. Per primer cop en molts anys, sota aquest cel tot sembla estar en el seu lloc.