Les mans em tremolen com maraques i no puc evitar moure la cama amunt i avall. Amb prou feines puc controlar la meva respiració agitada. L’Alina em mira des de l’altra punta de la sala amb altivesa. Li ha tocat enfrontar-se a un simple os polar i, per tant, el seu mig somriure està més que justificat. Els altres participants, en canvi, estem bastant més amoïnats. La Maya, asseguda al meu costat, es mossega les ungles amb nerviosisme. Li ha tocat enfrontar-se a una arpía, una criatura mig dona mig ocell. Quan s’adona que l’observo, em dona uns copets reconfortants a l’espatlla.
— Tu tranquil·la, segur que ens en sortirem — em diu intentant transmetre seguretat.
Assenteixo amb el cap. Fa una bona estona que ens esperem en aquesta enorme habitació amb els concursants. La cambra circular en què ens trobem no és gaire reconfortant; sembla més aviat una cova reformada. Les parets de pedra estan completament nues i només hi ha un banc desmanegat on ens encabim com podem. En el centre de la sala, es troba una televisió deslluïda on es reprodueixen els diferents combats. Un parell se la miren amb aprensió, però la majoria estem massa capficats en nosaltres mateixos. En una cantonada, hi ha una única porta. Per tota la sala ressonen uns rugits inquietants que provenen de les bèsties, que ves a saber on estan. Encara sort que la construcció és extremadament resistent, si no… M’estimo més no imaginar-m’ho.
— Concursant número 12, Ajax Black— s’esgargamella el missatger dels bigotis engominats. Un noi alt de pòmuls marcats i ulls foscos es dirigeix amb pas ferm a una de les portes després d’acomiadar-se d’uns d’amics. Em sorprèn la seva sang freda, tenint en compte que li ha tocat enfrontar-se a un elefant africà, el qual amb una trepitjada el deixa fora de combat. El tal Ajax deixa un buit a la meva esquerra, lloc que ràpidament ocupa en Reen.
— Com estàs? — pregunta amb un somriure burleta.
— Oh, meravellosament bé.
— Ja sabia que estaries contenta davant de la perspectiva d’enfrontar-te a un basilisc.
El fulmino amb la mirada. Malgrat el seu aparent bon humor, el conec prou com per llegir la preocupació en els seus ulls blaus. El noto inquiet.
— No, ara de debò, segur que estàs bé? — les meves sospites es confirmen.
— Home… Doncs se m’acudeixen plans millors que enfrontar-me a una bèstia de 5 metres. I tu què?
— M’ha tocat un centaure — diu amb una ganyota.
— Què? Ho tenim magre…
— Gràcies pels ànims.
— De res.
Ara és ell el que em perfora amb els seus ullarros. He de reconèixer que ni que hagi estat per uns segons, ha aconseguit distreure’m una mica. Però ara la terrible realitat cau sobre mi com una galleda d’aigua freda. El record d’en Jack creua fugaçment la meva ment com un llamp. La seva mort és un buit irreparable en el meu interior.
De sobte, torno a la Terra quan la Maya fa picar els dits davant de la meva cara. Per l’expressió que fa, estic convençuda que sap exactament en el que estic pensant. Sembla estar a punt de fer-me un dels seus clàssics discursos motivadors, quan el missatger s’escura la gola i crida:
— Concursant número 15, Reen Hill.
— No estàvem pel concursant número 12?
— D'això ja fa quaranta minuts. Vinga, espavila, que és per avui.
En Reen s’aixeca lentament i recull l’espasa, les fletxes i la daga a ritme de tortuga. S’acomiada dels seus amics fins a arribar a mi.
— Sort.
— Igualment. Espero que quan et torni a veure estiguis sencera.
— Ho intentaré.
Em somriu abans de dirigir-se cap al missatger, que s’enfila per les parets pel seu retard intencionat. Per primer cop, em digno a mirar per fi la televisió. La pantalla està dividida en quatre parts. En cadascuna es reprodueix un dels enfrontaments. Em quedo de pasta de moniato en veure en un dels requadrets a l’Ajax dret sobre l’elefant sense vida. Té els braços alçats en senyal de victòria i somriu orgullós a la càmera. M’adono que té una ferida que li va del genoll al turmell i causa que vagi coix. Abandona la sala de combat en la que es troba. En dues de les altres reproduccions de la televisió, es poden distingir a l’Alina i a un noi que se'm fa familiar. Arrufo el front intentant recordar on l’he vist. La meva atenció es desvia de sobte cap en Reen. Encara no ha entrat a l’estança on es troba el centaure. On es deu haver ficat?
Em distrec dels meus propis pensaments amb l’arribada de l’Ajax a l’habitació en què estem tots els participants esperant o bé descansant després de la lluita. Tothom s’aixeca per felicitar-lo, incloses la Maya i jo, encomanades de tanta alegria sobtada. Malgrat tot, m’adono que hi ha certa tristesa en el seu rostre. I de sobte, hi caic. Només han tornat cinc dels competidors, incloent-hi ell. La Maya intercanvia una mirada amb mi. Sé que ella ha pensat el mateix.
— D’això… Emmm… No és per esguerrar la festa, però… On són els altres? — diu amb veu tremolosa la Maya.
Els riures, les celebracions i els crits cessen de cop.
— A en Amadou, en Caspian i la Nawal els han dut d’urgències a l’hospital més proper. En Matteo, la Valentina, la Sara i en Ismael, morts. Em sap greu — respon amb el cap caigut.
— No! La Sara no! — crida la seva germana, la Thara, amb les llàgrimes rodolant-li per les galtes. Es desploma a terra agafant-se el cap amb desesperació. El seu germà gran, l’Ian, plorant silenciosament i amb la mirada perduda, l’abraça per les espatlles. Me'ls quedo mirant amb un nus a la gola. La seva reacció per la mort de la seva germana, em recorda a la meva quan va morir en Jack. El seu dolor és gairebé palpable i quasi puc escoltar el seu cor esmicolant-se.
De sobte, sento un tret i després un crit contingut. Ve de la porta tancada. No trigo ni dos segons a decidir que fer. Empunyo l’espasa amb la mà dreta i obro una mica la porta, deixant una escletxa que em permet veure que passa. L’escenari que em trobo em deixa clavada al meu lloc.
En Reen, amb la sang regalimant-li per la mà, apunta amb la pistola un home. L’individu té l’espatlla ferida i les mans alçades en senyal de derrota. Se’l mira amb serenitat fingida. L’espasa està a punt de caure’m de la mà en veure de qui es tracta. De sobte, recordo on he vist la cara del noi d’abans. L’he vista en ell. En el meu pare. Malgrat que fa anys que no el veig, el reconec pels seus inexpressius ulls marrons. Els mateixos ulls freds que van desaparèixer per la porta de casa aquella tarda de tardor, deixant-nos a en Jack i a mi abandonats a la nostra sort. El participant número 14 és el meu mig germà.
No sabria expressar que vaig sentir quan vaig veure el meu pare. Potser una barreja de sorpresa, tristesa i sobretot còlera. Sentiments que portava ben enterrats en el meu interior i que ara es barregen com un remolí, frisant per sortir. Respiro fondo, intentant recuperar l’aplom i em preparo per obrir la porta. L’obro i un cop he entrat la tanco amb pestell silenciosament. No vull que la Maya o qualsevol altre es posi en perill.
El meu pare es gira per mirar-me. Entretanca els ulls, intentant reconèixer-me. Quan se n’adona, les seves faccions mostren sorpresa pero ni una gota de compassió o afecte.
— Filla, carinyo, com has crescut! Sembla ahir quan… — sé que tot això és actuació. L’únic que li importa és sortir d’aquesta amb vida. En Reen m’assenyala confús la pistola. Nego amb el cap. No penso pas matar-lo.
— Quan em vas abandonar a mi i a en Jack? Sembla ahir, oi que sí? — responc.
— Em sap molt de greu, no volia… — Des de la seva expressió de fingida tristesa i el seu to afectat, tot, és una representació. Em fa més mal del que m’esperava adonar-me’n.
— No t’hi esforcis. Sé que és mentida i que només vols salvar la pell —em dol més del que m’esperava expressar-ho en veu alta—. Per què has vingut?
— Pel meu fill. Em preocupa.
— No se suposa que hauries de saber que ha vingut a concursar?
— No m’ho ha dit. Ha vingut, ehem, en secret, perquè sabia que jo no l’hi deixaria arriscar-se — Quina excusa més agafada per les pinces.
— Tots els participants ens hem estat preparant per a la competició com a mínim un any en un mateix edifici. El teu fill porta un any misteriosament desaparegut i de tots els llocs on podria haver anat, has decidit venir aquí?
Ell obre i tanca la boca, intentant trobar un bon argument. Aprofito per avançar unes passes i posar-li la punta de l’espasa davant de la seva gola. En Reen continua agafant amb fermesa la pistola.
— L’he trobat entrant per la porta de sortida, que no estava protegida pels guàrdies. Quasi em mata quan li he barrat el pas. Crec que buscava alguna cosa — em diu en Reen.
— Per què has vingut?
— El meu fill… — en Reen apropa amenaçadorament el dit al gallet.
— D’acord, d’acord! He vingut a robar!
Això em deixa completament descol·locada tant com a mi com a en Reen.
— Robar el què?
— El tresor.
En Reen i jo ens mirem encara més perplexos. L’home aprofita per obrir una de les portes de la sala en la qual ens trobem. Un bram inconfusible em perfora els timpans. El basilisc. Noto com la meva respiració s’accelera i el meu cor batega amb més força que mai. El maleït del meu pare, aprofita el caos per treure el pestell i fugir ràpidament. Jo i en Reen correm desesperadament darrere seu. Em giro cap endarrere per veure a quina distància ens trobem del basilisc quan el meu acompanyant m’agafa per la barbeta obligant-me a mirar-lo als ulls.
— No te'n recordes que té una mirada més mortífera que les teves? Compte.
No sé com s’ho fa, però aconsegueix arrencar-me un somriure.
— Corre. Segueix-lo.
— No et puc deixar sola amb el basilisc…
— Deixa’t d’heroismes i corre. Corre!
Ell assenteix amb el cap i persegueix el criminal. Els altres participants criden i la majoria fugen. No entenen que si un animal així de perillós aconsegueix escapar, la població esta condemnada…
Només ens quedem l’Ajax, la Maya i una noia que crec recordar que es diu Laila.
El basilisc avança deixant grans petjades. Només les seves potes d’urpes afilades ja fa un metre. Li clavo l’espasa amb energia a la cama escamosa. Mentrestant, l’Ajax tira fletxes verinoses. La Maya li fa talls a tort i a dret amb rapidesa. La Laila puja per la seva esquena.
Durant els primers quinze minuts, sembla que la bèstia no es cansa. Quan ja portem una mitja hora comença a mostrar senyals de fatiga. Evidentment, això ens ha costat acabar bastant malferits. Malgrat el dolor, la por i el cansament continuem combatint com podem. Intento distreure’m del pensament del fet que no durarem gaire més.
Aixeco el cap. Per miracle, la Laila ha aconseguit arribar fins al cap del drac. Després d’uns cinc minuts ventant punyalades amb l’esperança que rebi als ulls, ho aconsegueix. El basilisc se sacseja amb violència, causant que la noia caigui d’una alçada temerària. Estic a punt d’apropar-m’hi quan sento que algú crida el meu nom. Em giro amb la respiració entretallada i em trobo un noi que m’observa.
— Has de saber una cosa ara mateix! Vine!
Què faig ara? Vaig o no vaig?
|