En arribar a l'últim esglaó de les escales, m'hi assec i hi deixo la motxilla. Encreuo les cames, recolzo les galtes a les mans i senzillament em limito a mirar el paisatge; les fulles daurades dels arbres, les orenetes que solquen el cel, l'aigua cristal·lina del riu… Faig una llarga inhalació, omplint els pulmons de l'aire perfumat de flors. Em quedo així, contemplant les magnífiques vistes que s’estenen davant meu.
Al cap d’una bona estona m’aixeco lentament i agafo la motxilla encara més a poc a poc. Vull assaborir cada petit moment que em queda. Malgrat que la bellesa del paisatge no deixo de pensar en l’enfrontament que m’espera. Ara m’encamino cap a l’antiga porta de fusta del castell esquerdat. Aquí es troba el meu mestre. Si vull enfrontar-me al drac del poble de Gespa Vermella, primer hauré de passar la prova d’avui, en la que hauré de derrotar un animal semblant. Per a mi aquesta lluita no és només una competició, sinó una venjança personal. Aquest monstre va matar moltes persones, incloent-hi el meu germà gran, en Jack. Després de la mort de la mare quan jo només tenia cinc anys, en Jack em va mantenir. Recordo que sortia cada dia de casa a les quatre del matí per anar a treballar i que tornava a les dotze del matí del següent dia. Recordo com en tornava content, malgrat haver només guanyat un grapat de miserables monedes. Recordo com em va ensenyar a lluitar amb paciència durant el seu temps lliure. I, per sobre de tot, recordo aquell fatídic dia en el qual, boig de dolor per la mort del seu millor amic, va decidir enfrontar-se a aquella bèstia. Sí, va morir en l’intent, però va aconseguir tallar-li una ala i ferir-li una pota al drac. Aquell animal esgarrifós hauria d’haver mort per la gravetat de les ferides i el meu germà hauria d’haver tornat victoriós a casa…
M’eixugo la llàgrima que rodola per la meva galta amb el revés de la mà. M’acabo d’adonar que porto una bona estona dreta amb la mirada perduda en l’infinit. Tinc la porta de la fortalesa davant. Respiro fondo, empassant-me el nus de la gola i truco al timbre. Després d’uns segons veig com un ull lleugerament estirat m’observa detingudament per l’espiell. S’obre la porta i entro. Malgrat l’aspecte deslluït de la construcció per fora, per dins és prou acollidora.
Segueixo el meu mestre fins a la rústica i àmplia sala d’estar. El terra de fusta cruix sota els nostres passos. Ens asseiem en unes butaques vermelles, davant d’una xemeneia on cremen uns troncs. De fons se sent el ressò de les espases i les veus. Els altres competidors deuen estar entrenant.
— Has portat armes, Martha? — em qüestiona el meu mestre visiblement preocupat.
— Sí — responc.
Buido el contingut de la motxilla a terra davant de la seva atenta mirada.
— Bé… Falten coses, però no pateixis, que ja les tinc jo a la meva col·lecció d’armes — em diu ell, en Huang Xi.
Després d’uns quants minuts sense que cap dels dos digui res trenco el silenci.
— Saps… El jurat t’ha dit a quin animal hauré d’enfrontar-me?
— D'aquí a un moment vindrà un missatger a informar a cada participant sobre el seu adversari —contesta—. Practiquem?
— Sí, més val que sí — dic amb certa ansietat. Em miro les armes atentament abans d’escollir-ne una. M’acabo decidint per l’espasa. L’agafo per l'empunyadura i m’encamino a la sala de combat juntament amb l’instructor.
Allà estan tots els meus companys practicant per grups de dos a la immensa habitació de pedra. Tots ells, igual que jo, han estat seleccionats per al reclutament. Tots tenen una vida prometedora al davant, no obstant se la jugaran avui…
De tant en tant vola alguna fletxa i els crits són ensordidors. Camino fins al fons de la sala, on es troben els penjadors amb les armadures i altres proteccions. Em trobo la Maya posant-se unes genolleres d’acer amb aprensió. Aixeca el cap i em somriu sense gaire convicció. Quan ja estem les dues preparades ens dirigim cap a un racó de la cambra. En Huang està intentant calmar a una parella i ens fa un gest des de lluny perquè comencem sense ell. No portem ni cinc minuts de combat quan de sobte sona el timbre. L'estómac em fa un volt i en un segon ja m’he plantat davant de la porta amb la Maya esbufegant al costat. Les passes que ressonen m’indiquen que els altres ja venen. Giro el pom amb impaciència i deixo passar a un home de bigoti refinat i rostre aguilenc. Porta un pergamí d’aspecte important i s’esclareix la gola amb dramatisme abans de parlar.
— Vinc a comunicar als competidors sobre l’animal al qual s’hauran d’enfrontar. Recordeu que quan arribi el vostre torn haureu d’enfrontar-vos amb la bèst…
— Et fa res anar al gra? Gràcies — la poca paciència de la meva amiga s’ha esgotat i no s’ha pogut contenir.
El missatger li dirigeix una mirada assassina abans de continuar.
— Bé, si tant ho desitja la vostra pacient companya… Aniré al gra. Us cridaré per ordre alfabètic. Comencem amb… Alina Alacreu.
Una noia de cabells tenyits s’aixeca amb suficiència i acompanya al missatger a una estança propera per tenir més privacitat. Ens asseiem a les cadires del rebedor amb els nervis a flor de pell. La Maya esta sumida en els seus angoixants pensaments, no sembla la noia carismàtica de sempre. Jo, per la meva part, miro de repassar tots els estratagemes que he practicat. En el fons, sé que només estic intentant deixar de pensar en el cadàver d’en Jack…
— Martha Harrinson. Nena, ja és el tercer cop que et crido.
Em giro cap a la Maya. Continua distreta. Li dono un copet amb el colze i ella es limita a assentir amb el cap i a xiuxiuejar unes paraules d’ànim.
— Tranquil·la, agafat el teu temps, eh? — diu irònicament en Reen amb un somriure murri a la meva dreta. El fulmino amb la mirada abans de seguir el missatger, que gairebé s’arrenca els bigotis per la meva tardança. Tanco la porta silenciosament i em miro el bigotut.
— Què, quin animal m’ha tocat? — tant de bo no sigui un animal gaire perillós. Ell dirigeix la vista al pergamí i de sobte empalideix considerablement.
— Martha —diu amb un to comprensiu que no m’esperava—. Em sap greu, perquè ets la competidora més jove d’aquí, de només disset anys i t’ha tocat el pitjor adversari…
— Ves al gra — farfullo.
— D’acord, d’acord, només mirava de ser delicat però si així ho vols… —diu recuperant la veu irònica però encara pàl·lid—. T’ha tocat el basilisc.
— Què?!
— Sí, nena, el basilisc de la mirada assassina i l’alè verinós. Ja t’he dit que em sabia greu.
Les cames em fan figa. Em recolzo tremolosa en la porta i em deixo relliscar fins a terra.
El màxim a qui m’he enfrontat ha estat un drac de foc bebè diminut, com volen que m’enfronti a un basilisc?!
|