Amb tot això, va veure que el problema era amb el seu director de treball, i per això va empitjorar en tornar. També es va adonar que amb tota la família no es duen gaire bé. Rose va decidir primer arreglar el problema que tenia amb el director i després amb la família, perquè l'afectava molt més i estava empitjorant moltíssim.



-A veure, Amaia, tens alguna cosa que dir-me del teu director?

- Mmm… Ell… -va començar a posar-se molt emotiva.

- Tranquil·la, pots parlar sense por.

-Fa uns mesos… un dia normal de treball, em va cridar perquè anés al seu despatx per parlar. Quan vaig arribar a l’habitació, es podia veure que Carlos, el meu director, no estava com sempre, estava estrany, crec que estava begut.

-Mmm… D'acord, pots seguir, per favor, només si et sents bé, no hi ha pressa. -Diu la psiquiatra, mentre ho apunta tot al seu quadern.

-Quan em va veure, es va aixecar i va tancar la porta amb clau. Jo vaig començar a sospitar que no volia parlar de treball i me'n vaig posar molt nerviosa. Cada vegada apropant-se més i més a mi, quan ja estava prou a prop… va començar a tocar-me.

Amaia es posa a plorar.

-Tranquil·la, ho has fet molt bé. Gràcies a això, ara et podré ajudar molt més.

Na Rose l’abraça i la intenta calmar. Després d’uns cinc minuts, n’Amaia torna a la seva postura normal.

-D'acord, Amaia, ara hauria de dir-te que fossis a denunciar, però no aconseguiríem res, perquè no tenim proves, per desgràcia. Per què ningú ho sap ni ha vist res, no?

-No crec la veritat, perquè era una habitació tancada i, a part, estava la porta tancada amb clau.

-Mmmm… I tu podries preguntar a les altres dones del teu treball a veure si han notat coses rares amb ell o alguna cosa?

-Podria intentar-ho.

-D'acord, doncs intenta això i, si aconsegueixes res, em dius. Ara parlant de tu, crec que hauries de buscar una altra feina, perquè ja no estàs bé allí i no t’ajuda en res a la teva salut mental. Mentre trobes una altra, fes una cosa que et faci pensar en altres coses, que t'entretengui, surt de festa, ves amb amigues a la platja, gaudeix de la teva vida que és molt curta perquè hi estiguis a casa tot el dia malament.



N’Amaia va afirmar amb el cap i va somriure



-Ho faré, o millor dit, ho intentaré.

-Fes-ho, és per al teu propi bé, t'anirà súper, per a entretenir-te i passar una bona estona. Vull que quan ho facis m'envies una foto i em diguis com t'ho estàs passant.

-D’acord, ho faré. Abans d'anar, però vull dir-te una cosa.

-És clar, digues-me.

-Volia donar-te les gràcies per tot el que estàs fent. Gràcies per ser la meva psicòloga.



Na Rose la mira amb un somriure gegant a la cara.



-És un plaer per a mi.



Després d’unes setmanes, n'Amaia estava molt millor. Havia fet el que li havia dit la Rose, va sortir amb les amigues i s’ho va passar superbé. No sé si ja havia esbrinat alguna cosa sobre el seu cap, ho sabrem demà en la següent consulta.

L'endemà, n'Amaia entra a la consulta amb un gran somriure, se li veia molt millor.



-Bon dia, Amaia, com et trobes?

-Bon dia, superbé, la veritat, tenies raó, sortir va molt bé per oblidar-te de tot.

-M’alegro moltíssim. Per cert, saps alguna cosa ja d’això del teu cap?

-Mmm… Sí, m'ha dit una companya que a ella també li va passar alguna cosa semblant amb ell, però que ho va deixar passar. Després d’un temps va saber que no va ser a l’única que li ho va fer, i que jo era una víctima més d’ell, com les altres.

-Mare meva, bàsicament que és un violador. D'acord, si aconsegueixes que us ajunteu totes o unes quantes per anar a denunciar, tindreu més possibilitats d'aconseguir alguna cosa.

-Ho intentaré, espero que funcioni.

A la matinada va apropar-se al seu treball, per intentar parlar amb alguna víctima o aconseguir més informació. Va entrar amb totes les seves forces per a no recaure de nou.

-Amaia, ets tu?

Era la Sara.

-Sí.

Li diu n’Amaia amb un somriure a la cara.

Es fan una abraçada.



-Com et trobava a faltar, com estàs, ja et trobes millor?

-Sí, ja estic molt millor, però no tornaré a treballar aquí.

- Jo que pensava que ja tornaves per a quedar-te. No t'aniràs per la meva culpa, no?

Va dir preocupada.

-No, no, tranquil·la, era normal que et pugessin al meu lloc, fas el teu treball molt bé i jo no em trobava bé per a tornar. M’ho va dir la meva psicòloga, que el millor per a mi era deixar aquest treball, perquè no em feia bé.

-D’acord em quedo més tranquil·la, doncs espero que et vagi molt bé a l'altre treball de veritat.

-Moltes gràcies, Sara, i espero que també et vagi bé al teu post nou.

-Gràcies.

-Ara he de marxar.

-Sí, tranquil·la, a veure si ens veiem més d’ara endavant.

-Espero que sí, fins a un altre dia.

-Adeu.

Quan la Sara es va anar, vaig aproparme cap a na Sofia, que era la secretaria d'en Carlos, la qual persona solia estar més amb ell i segur em podia dir algo.

-Hola, Sofia.

-Uy!! Hola, Amaia, feia molt que no et veia.

-El mateix ho dic, que tal estas?

-Molt bé, la veritat, una mica enfeinada, i tu?

-Doncs molt millor que abans.

-Me n’alegro molt, i què fas per aquí?

-Volia parlar amb tu i amb altres noies per trobar una mica d’informació d’una cosa.

-A sí? Digues-me què és aquella cosa.

-A veure, no sé com dir te això, t’ha passat alguna cosa rara amb en Carlos?

-Emmm, a què et refereixes?

Es va posar molt nerviosa i va començar a mirar a tots els costats.

-Em refereixo si t’ha tocat o t’ha fet alguna cosa no gaire del teu grat.

-Podem parlar en un altre lloc o millor en un altre moment?

-Eh, sí, és clar, quan pots?

-A la tarda, sobre les quatre, a la cafeteria d'aquí al costat.

-Perfecte, ens veiem allí.



Unes hores més tard, n’Amaia va anar cap a la cafeteria que li va dir i va esperar que na Sofía arribés. Uns quants minuts després, Sofia va aparèixer.



-Hola.

-Hola.

-Si ara et sents millor, pots començar a parlar.

-D’acord. Fa alguns anys que treballo aquí i després d’uns temps en Carlos va començar a tenir unes actituds rares amb mi, com cridant-me al seu despatx i fent-me quedar amb ell. Al principi només era això, em va parèixer una mica estrany, ja que a part d'això, de tant en tant, em deia: “avui estàs molt guapa vols tomar un cafè?” o si tenia parella, coses personals, però vaig pensar que se sentia solo. Després… (Diu amb veu atordida.)

-Després?

-Em feia quedar hores extres de treball, la primera vegada em va dir que si ho feia bé em pagaria molt bé. Com tenia problemes econòmics i mai em vaig imaginar res com el que em va passar, vaig acceptar de seguida. Aquell dia només li va posar clau a la porta i em va obligar a despullar-me… (Es posa a plorar.) Ell… no em va deixar anar fins que ho fes.

-Tranquil·la, ho estàs fent molt bé. (Li dona paper per a eixugar-se les llàgrimes.)

-Gràcies i perdó, aquest tema és molt delicat per a mi. Seguim: després d’això, ell aquell dia em va gravar sense el meu consentiment amb una càmera amagada, i des d'aquell dia, ell em fa servir quan vol, perquè si em nego o renuncio al treball, ho publicarà tot…

-Moltes gràcies per explicar-m’ho. Jo també vaig passar pel mateix, per això vaig demanar la baixa i tenir problemes psicològics. Saps si hi ha alguna víctima més, a part de nosaltres?

-Sí, na Clara… (Va dir mirant cap al sòl.)

-Clara? (Va preguntar estranyada, mai havia sentit que treballava alguna Clara.)

-Ella era la netejadora va començar quan tu vas agafar la baixa, li va passar el mateix i no va poder suportar-ho… Es va… suïcidar…(Es posa a plorar.)



Em vaig quedar en shock, no m’ho podia creure.



-Déu meu… Sofia, jo volia demanar-te que justificessis en el meu judici, el vull demandar.

-Amaia jo no ho sé… és molt arriscat, a més té les nostres imatges, què passa si les publica?! No, ho sento, Amaia, però no puc. Però el que puc fer és donar-te el diari de na Clara.

-Sí! Perfecte, entenc que et preocupi, no passa res, estàs en tot el teu dret.

-Moltes gràcies per respectar la meva decisió.

Després em va donar el diari on estava escrit tot el que el va fer, que era el mateix que a mi i a na Sofia.

Vaig demandar-lo, i juntament amb les proves i el meu advocat, vaig guanyar la demanda. El van acomiadar i va anar a presó per assetjament sexual.