L'endemà l’Amaia estava una mica més tranquil·la perquè sabia que parlaria amb la psiquiatra, intentava pensar que aniria tot bé.



Tres hores més tard, quan ja era l’hora de la cita, es va apropar a la consulta i ja hi era la Rose esperant-la.



-Hola, Amaia, bones tardes.

-Bona tarda.



-Nerviosa?

-Més que nerviosa insegura, i si no puc? És clar que he avançat una mica amb la teva ajuda, però em dona por no estar prou preparada.



-Amaia, tranquil·la, soc aquí, no et preocupis, jo sé que pots, sinó, et diria que esperes una mica, però sé que estàs més que llesta per això.



-Gràcies…

-Mira, si després d'aquesta setmana no ho saps dur bé, et donaré un document per poder tenir un altre baixa, però només serà de quinze dies i durant aquests dies t'ajudaré amb tot el que pugui, et pareix bé?

-D’acord, i moltes gràcies. He portat la llibreta per si la vols veure, he dibuixat bastants coses i com et veig en tres dies, si vols pots analitzar-los. Tinc més llibretes on dibuixar, així que si vols pots veurals després.



-D’acord. Va dir na Rose molt sorpresa.



-Fins divendres llavors, que et vagi bé el retorn al treball.



L'endemà sonà el despertador a les cinc de la matinada. Es va despertar amb molta mandra i sense motivació, però el malson de sempre esta vegada no la va visitar a la nit, en canvi, va ser el seu pare. Ell va ser el seu gran suport per anys, ja que era l'únic que va saber el que li va passar i la va protegir sempre. Encara que fos la seva pròpia família.



“Amaia, encara que no estigui físicament, sempre estaré al teu costat…” va ser l'últim que li va dir abans que es despertés del somni. En recordar-lo, una llàgrima va sortir d'ella amb unes quantes més.



- Merda, arribaré tard. Va dir mentre s'asseca les llàgrimes en veure l'hora.



En arribar a la galeria d'arts es va trobar amb na Sara.



-Amaia? O déu meu, Amaia, estàs segura que et trobes bé com per a tornar a treballar? -Va dir amb un to exaltat.



-Hola, Sara, sí, estic segura, i tranquil·la, estic recuperant-me amb professionals. `Per cert, has vist …

-Amaia! Quina alegria veure't de nou per aquí! Va dir en Carlos molt emocionat.



Amaia va recordar uns certs records de Carlos, el director de la galeria d'arts, va recordar la por i dolor que li va causar aquest home.



-Ho sent, aniré un moment al bany. Va dir Amaia totalment fastiguejada i marejada.



Després de vomitar i rebutja tot el que tenia dins, a fora l'esperaven Sara i Carlos.



-Amaia? Mira crec que hauries de pensar-te això de tornar al treball, a més na Sara se les arregla bastant bé en el teu lloc i podem buscar algú a temps parcial per a ser la curadora (responsable de seleccionar, organitzar i presentar les obres d'art, investigar i conservar les peces per a exposicions al públic.)

-Com que curadora? He baixat de lloc? Perdó, clar que seria així, i realment em ve millor no estar de cara al públic, no havia pensat en això. Tranquil, director, estic totalment capacitada per a tornar a treballar.



-Si tu ho dius, està bé, benvinguda de nou. -Va dir en Carlos amb un somriure estranyament ombrívol.



-Mm… Sí, benvinguda Amaia. Va dir decebudament na Sara.



Aquests tres dies varen ser estranys, però els mals somnis cada vegada eren pitjors i les reflectia en els seus dibuixos, eren ombres negres, un home que venia per ella, estava lligada per unes cadenes i cada vegada estava més a prop l’home, però es despertava abans que la toqués. Els dibuixos sempre estaven a l'ombra, i ella cada vegada amb més ferides en les cuixes, l'abdomen, als braços, però mai en la cara, allí tenia una gran mà dibuixada damunt d'ella tapant-la la boca.



Tot això li va ensenyar a la psiquiatra, cosa que li va desconcertar perquè va notar que havia empitjorat notòriament, comparant-lo amb el diari d'abans de tornar a treballar i va tornar a la casella de començament, Amaia ja no li parlava gens, així que li va fer una petita prova més.



-Amaia mira. Li va dir mentre col·locava una tira de tela de diversos colors.



Li explica els colors: verd (bé), groc (normal), taronja (incòmoda), vermell (ansietat) i negre (por i dolor) i li va donar els noms dels seus companys de treball i familiars, perquè els col·loqués segons el que sentia amb cada una d’aquestes persones. Va ser molt efectiu i macabre perquè cada vegada la psiquiatra anava sospitant el que li va passar a aquesta pobra noia.