El matí del 29 de febrer, una setmana després de l'última visita de l’Olívia, la Clara es va acomiadar del seu darrer pacient. Comença a teclejar l'ordinador quan de cop i volta algú obre la porta.





-Bon dia, es pot passar? -preguntà n’Olívia amb un petit somriure.

-Oli! És clar! Passa! -exclamà la psicòloga.- Què tal et trobes?

-Molt bé, i tu? -va respondre alegrement.

-Genial, gràcies per preguntar -va somriure.- Bé, et recordes del que vas dir l’últim dia? Vols seguir explicant-ho?

-Sí, sí… -n’Olívia va respirar profundament i va continuar amb la seva història.



La visita del meu oncle a la meva habitació va prosseguir, tots els dies abans de dormir amagava la mà sota el llençol i em tocava. Jo tenia molta por, no entenia res. Ell deia que era el nostre secret i els secrets són íntims segons ell, mai havia de dir-ho a ningú. Així va ser, almenys durant uns anys, els quals se’m van fer interminables.





Tots els dies eren iguals, m’aixecava, anava al col·legi, tornava a aquella casa i a la nit només aclucava els ulls i esperava que tot allò s’acabés prompte.



Però aquell dia era diferent, ho sentia. La meva tia estava més atenta del normal, semblava que em vigilava i això no m’agradava gaire. I si descobria el secret? O em volien portar de tornada amb els serveis socials?



Malgrat tot, cap de les meves preguntes van ser resoltes, encara que hi hagués preferit que sí. Perquè aquella mateixa nit, tot es va esfondrar.



El meu oncle va arribar a la meva habitació a la mateixa hora de sempre, quan la tia ja s’havia adormit. Al moment vaig veure com es treia el cinturó i es desfermava els botons de la camisa, no vaig poder suportar-ho més.



Aquella vegada, per fi, vaig poder reaccionar, vaig cridar tan fort com la meva gola m’ho va permetre, un crit que demanava auxili, que implorava que algú, qui fos, m’escoltés.



El vaig colpejar amb totes les meves forces i li vaig llançar diverses puntades de peu a l’aire, esperant que es donés per vençut.



-Però… Què estàs fent? -la veu de la meva tia va ressonar amb força.



El meu oncle es va apartar de mi immediatament. La meva tia estava allà, parada a la porta, amb la mirada plena d’horror i ràbia. En canvi, es va girar per a mirar-la, els seus ulls es van fer foscos, plens d’una fúria desconeguda.





-Tu! -va cridar a la meva tia-. Això no t’ho perdonaré.





Ella va fer uns passos enrere, llavors ell es va moure tan ràpid que ni jo ni la meva tia vam poder reaccionar. Va agafar un objecte que tenia al costat, i li va proporcionar un cop mortal. Ella va caure a terra, i el meu cor per uns segons va deixar de bategar.



Tot va quedar en un terrible silenci. La meva tia… la meva tia estava estesa a terra.

L’oncle va començar a donar voltes per l’habitació, clarament nerviós.



-Mira el que has fet! -va cridar-. Tot això és culpa teva! Si t’haguessis mantingut en silenci, res d’això hauria succeït! Ara mira on ens trobem!



No entenia res. Per què era culpa meva? Jo no volia que això passés, només volia que em deixés en pau, què faria ara?



-Ara has de triar -va dir el meu oncle amb un to carregat d’amenaça-. O m’ajudes a amagar el cos, o la policia vindrà i m’enviaran a la presó. I tu, tu també acabaràs allí, perquè ets còmplice.



Va fer una pausa, observant-me. Amb cautela, es va apropar al cos. Va agafar una catifa vella que feia temps que no utilitzaven, amagada en un racó del traster.



Amb la respiració contenida, la va treure i la va estendre a terra.

Va començar a embolicar-la amb la catifa. Va fer un nus a cada extrem per assegurar-se que res no escapés. Un cop va tenir el cadàver ben tapat, em va agafar la mà, obligant-me a seguir-lo, a sortir de la casa i endinsar-nos pel bosc. Em va empènyer fins al lloc més apartat, i allí, va començar a cavar.



Mentre ell estava concentrat excavant, vaig reunir la valentia suficient per escapar. Vaig aconseguir fer moure les cames i vaig córrer amb totes les meves forces, intentant no mirar enrere. Sentia el so de les seves passes ràpides darrere meu. No podia deixar que m’atrapés, no podia.



-Vine aquí! -va cridar des de darrere, la seva veu plena de desesperació i por-. No pots fugir, ho saps!



Jo no entenia les seves paraules, perquè només pensava en la llibertat.



Corria sense aturar-me. Estava exhausta, el meu cos ja no podia més, no podia parar.



De sobte, vaig sentir els seus crits a la distància, aquella veu furiosa que em congelava la sang. Les meves cames tremolaven. No obstant això, l’esperança m'impulsava.



De cop i volta, entre els arbres, vaig veure una figura. Al principi vaig pensar que era la meva ment al·lucinant per culpa del cansament, tot i que no. Allà enmig del bosc, hi havia una petita casa rural. No m’ho creia. Era la meva oportunitat.



Amb les meves últimes forces, vaig aconseguir arribar a la porta.



-Obriu! Si us plau! -vaig cridar desesperada, implorant que hi hagués algú dins.



Un moment després, la porta es va obrir lentament, i allà, aturat, hi havia un home. Un home robust, amb una barba espessa i les mans cobertes de durícies. Un llenyador, pel que vaig deduir per l’aixada que duia a sobre.



-Què coi…? - va preguntar, sorprès, en veure el meu aspecte cobert de brutícia i suor.



-El meu oncle… està… em vol matar. Ha matat la meva tia! Ajuda'm, per favor, no sé què fer. Ell… ell em trobarà i… -vaig intentar explicar.

-Respira. A poc a poc. -va intentar relaxar-me.



Li vaig confessar tot amb tota mena de detalls a aquell desconegut. Ell em mirava amb els ulls ben oberts. Finalment, va aconseguir reaccionar i em convidà a passar a ca seva.



-Seu, trucaré a la policia.

-Gràcies. -Vaig respondre amb un fil de veu.



I així va ser. Mitja hora després, l’entrada de la casa es va omplir de sirenes i llums vermells i blaus. De cop i volta algú va picar a la porta.



-Bon dia. Soc l’oficial Anna López. -es presentà amb un to professional.- Ets el senyor que ha ajudat la nena, oi?

-Sí, soc en Pep.

-Gràcies per la teva intervenció, Pep. Ha passat per una experiència molt difícil i és important que tinguem informació sobre el que ha succeït. Ara necessito parlar amb l’Olívia per entendre millor la situació. Està bé?

-Sí, però està una mica nerviosa -va explicar.- Passa, si us plau.-Afegí amb un suau somriure.



L’Anna va seguir l’home fins a un petit saló i s’hi va presentar.



-Hola, Olívia. Soc l’oficial Anna. Sé que estàs espantada. És normal sentir-se així després del que has viscut, però necessitem saber què ha passat per poder ajudar-te -digué amb una veu suau.

-Jo… vaig fugir del meu oncle. He trobat aquesta casa i aquest home m’ha ajudat.

-Això ha estat molt valent per la teva part, Olívia. Pots explicar-me què va passar abans de fugir?

-Ell… ell em feia coses dolentes -vaig intentar començar a explicar amb els ulls plens de llàgrimes.- I quan la meva tia se’n va assabentar -vaig fer una pausa breu- ell es va tornar boig i la va colpejar al cap.

-Em sap molt de greu que hagis hagut de viure això -va respirar profundament -Estem cercant el teu tiet i farem tot el possible per detenir-lo.

-I si ell ve aquí? -vaig preguntar tremolant.

-No et preocupis, Olivia. Hem enviat diversos agents a buscar-lo i assegurar-nos que no s’acosti a tu -va dir amb determinació.- Crec que seria bona idea que et veiés un especialista en salut mental.

-Vols dir un psiquiatre? -vaig preguntar amb confusió.

-Sí, un psiquiatre o un psicòleg. Són professionals formats per ajudar persones que han viscut experiències traumàtiques com la teva. No és un lloc dolent -va intentar tranquil·litzar-me.

-I si no em deixen sortir mai? I si el meu oncle em troba? -vaig demanar molt nerviosa.

-No et preocupis per això -respongué amb fermesa-. Estarem aqui per assegurar-nos que estiguis segura i que els professionals t’ajudin a sentir-te millor. El teu benestar és la nostra prioritat.

-Si això m’ajuda a estar millor… potser podem provar-ho...

-Ara t'acompanyaré a recollir les teves pertinences i anirem a la casa d'acollida. Què et sembla?

-Em sembla una idea perfecta. -Vaig respondre amb un somriure tímid.



L’Anna em va caure bé. Era una dona d’estatura baixa i cabells negres, tenia uns ulls molt foscos i la pell blanca com la neu.



-Puja -va dir mentre obria la porta del cotxe de policia.



Vam anar fins a la casa dels oncles a cercar les coses necessàries per quedar-me un temps a la llar d’acollida. Tornar a aquell lloc em provocava calfreds. Un cop ho vaig tenir tot preparat, vam continuar el nostre viatge per carretera fins al poble, era un camí llarg.



Tornar a veure aquells llocs pels quals vaig passar abans de tot aquest malson va fer sentir-me afortunada d’haver sortit d’aquell lloc amb vida.



El trajecte no se'm va fer gens llarg, vaig estar parlant amb l'Anna, encara que no em feia gaire il·lusió, vaig mirar per la finestra, escoltant la música, pensant. Tenia una sensació estranya al cos: estava confosa i sola, sobretot em sentia culpable.



Un parell d’hores després vam arribar al poble, mai no havia estat tan feliç de tornar-hi. L'Anna va ensenyar-me la comissaria i em va presentar els seus companys, suposo que ho feia per distreure'm una mica. Vam sortir d’allà quan va acabar de reomplir uns papers.



Al cap d’una estona vam tornar a agafar el cotxe i finalment vam arribar. Vaig mirar per la finestra mentre ens apropàvem a la casa. El cor em bategava amb força, sentia com si tingués una pedra al pit. No sabia què esperar. Havia llegit sobre llars d’acollida. La veritat era que desconeixia si eren com les que havia imaginat. Tenia por, però alhora també sentia un petit raig d’esperança.



Em preguntava com seria la meva nova habitació. Hi hauria fotos a les parets? Un llit còmode? Potser un lloc on pogués sentir-me segura. La meva ment anava a mil per hora, recordant tot el que havia deixat enrere. La meva antiga vida, la meva família… tot em semblava tan llunyà llavors.



Quan el cotxe es va aturar, vaig respirar profundament i vaig observar l’edifici. Era gran, a pesar de tot, no em feia sentir benvinguda. M’agradaria haver pogut escapar, córrer cap enrere i amagar-me en el meu món antic, a casa, amb el pare i la mare. Però sabia que allò era impossible.



Amb cada pas que feia cap a la porta, sentia com si el meu cor es fes més petit. Em preguntava si els cuidadors serien amables. I si no ho eren? I si no m’agradaven? Les preguntes em consumien.



Vaig entrar dins i l’olor a neteja i de menjar em va colpejar de ple. Hi havia nens de la meva edat parlant i rient en una habitació al fons. M’hagués agradat poder unir-me a ells, de tota manera, en aquells moments em sentia com una estranya en aquell lloc.



Mirava al voltant, intentant trobar algú amb qui parlar, algú que m’ajudés a notar-me menys sola. De cop i volta, vaig sentir una mà a l’espatlla i em vaig girar. era una cuidadora amb un somriure amable.



-Hola, tu has de ser l’Olivia, oi? -digué amb una veu suau.



No sé per què, però em va fer veure’m una mica millor.



Els primers dies allí van ser com una muntanya russa d’emocions, Al principi, estava totalment perduda. Hi havia tant de soroll, nens jugant, cuidadors corrent amunt i avall… Era tot tan nou.



Em costava adaptar-me a la nova rutina. Cada matí, ens despertàvem per esmorzar junts, però jo només mirava el meu plat sense gaire gana.



Record que una de les cuidadores, la Marta, em va notar trista i un dia es va asseure al meu costat i em va preguntar com em trobava. Vaig obrir-me a ella, explicant-li que em veia sola i confusa. Ella em va explicar que era normal experimentar aquestes emocions després de tot el que havia passat i que hi havia ajuda disponible per a mi.



A poc a poc, vaig començar a fer amics. Ens reuníem a l’hora de jugar i compartíem les nostres històries. Alguns havien passat per experiències similars i això em feia sentir una mica menys sola. Encara així, hi havia dies que les llàgrimes se m’escapaven sense avisar.



Al cap d’uns dies, la Marta em va parlar sobre veure un psicòleg.



-Pot ser una bona manera de parlar dels teus sentiments.-Va opinar amb un somriure amable.



Al principi, vaig tenir por, no sabia què esperar encara que ja havia parlat d’això amb l'Anna.



Finalment, vaig acceptar i vaig tenir la meva primera cita amb tu, Clara. Gràcies al suport de les cuidadores i les teves sessions, vaig veure un petit raig d’esperança enmig del caos. Cada dia era un pas més cap a la recuperació.



Amb cada nova conversa, notava com si una càrrega es llevés del meu pit. Començava a adonar-me que no estava sola en aquesta camí: hi havia persones disposades a ajudar-me a sanar, i potser aquesta casa d’acollida podia ser un lloc on començar de nou.



-Guau… Quin final més emocionant. -Digué la Clara amb llàgrimes als ulls-. Estic molt feliç d’haver-te ajudat tant a seguir endavant -va fer una petita pausa-. Recorda que tu pots amb qualsevol obstacle.



-Ho sé-Va riure-. Gràcies per tornar-me les ganes de viure, Clara.



-Gràcies a tu, per ser tan forta i no deixar mai de lluitar -va alagar,- estic molt orgullosa de tu, Oli.



Les dues es van abraçar amb intensitat, com si el món s’aturés al seu voltant.