De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, què li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.



La psiquiatra va esperar uns segons que la seva pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.



Ha trigat a venir.



-Bon dia, Oli. Puc dir-te així? -saludà na Clara.

-Com vulgues -respongué Olívia desinteressada del que deia aquella desconeguda, llavors va seure al sofà més allunyat possible d’aquella dona.

-D’acord, què et pareix que et faci algunes preguntes per començar? -proposà veient les intencions de la seva pacient. -Puc atracar-me una mica a tu per així conversar millor?

-M’és igual -tornà a respondre amb aquell to monòton.

-Mmm… Quants anys tens?

-Disset -respongué tallant.

-Quan és el teu aniversari?

-L’u de novembre de dos mil set.

-Oh! Que curiós, jo també!

-Ah, que bé -contestà indiferent.

-Idò, què et pareix si et parlo una mica de mi i quan acabi em parles de tu?- expressà na Clara. -Bé, jo vaig créixer a un petit poble de Zamora amb els meus pares i el meu germà Manuel que és dos anys més gran que jo. Ell ara exerceix de professor de matemàtiques a la universitat. Jo vaig estudiar un grau universitari de Psicologia, i ara estic aquí, parlant amb tu -afegí alegrement.

-Una vida perfecta, oi? -digué mofant-se.

-Sí, la veritat és que sí. Per què ho dius així? Passa alguna cosa? -preguntà captant el to de burla a la seva veu.

-No, no. Res -contestà entretallada.

-D’acord, ja que no passa res, per què no em parles de tu?

-Eh, com ja saps, em dic Olívia, tinc disset anys, vivia a Ferrol… amb els meus pares… Però… Em vaig mudar -relatà tractant de mantenir la compostura.-Em vaig mudar amb la meva àvia i ara estic aquí -va dir ràpidament, sense pauses.

-Tot el que m’has contat és molt interessant, però saps que no em refereixo a això.

-Idò? Què vols? -digué desesperada per tal que la deixés tranquil·la.

-Olívia, ja ho saps.

-El que?! Què vols que et conti, com em vaig quedar totalment sola?! Com l’única persona que estimava es va separar de mi durant molt d’anys?! O com vaig sofrir des dels dotze anys?! Això vols saber?! De veritat?! -l'Olívia va tractar de no explotar, però ja era massa tard, les llàgrimes recorrien les seves galtes i tenia la vista borrosa per culpa d’aquestes.

-Olívia, has d’entendre que jo no soc la teva enemiga, tan sols et vull ajudar, no estic aquí per renyar-te ni jutjar-te, estic aquí per fer-te entendre el que t’ha passat, com poder superar-ho i que no et quedis estancada en el passat i puguis avançar, tenir una vida, un treball, una família, si és que vols, d’acord? -la tranquil·litzà la Clara. -El meu treball com a psicòleg, i espero que com amiga a un futur, és aquest. I entenc que potser parlar d’això no t’abelleixi ni et sigui fàcil, malgrat que m'agradaria que em poguessis explicar com et sents. Què és el que no et deixa descansar a la nit ni despreocupar-te pel dia. Idò t’ho preguntaré d’una altra forma. Què és el més et pesa quan recordes aquella època?



N’Olívia se la va mirar, encara amb una mica de desconfiança, tot i que na Clara veia que ja no era com quan hi havia entrat per aquella porta, alguna cosa havia canviat i totes dues ho sabien.



-No ho sé… Tot. És tot. -confesà baixant la veu i la mirada- hi ha vegades on em quedo sola, en tornar a casa amb autobús, quan faig l'esmorzar, a l’hora de dormir, i els records tornen, és com si visqués una altra vegada el mateix, una vegada i una altra, i vull que pari, que em deixi de pertorbar. Voldria oblidar-me de tot el que m’ha passat i tornar a començar, impedir tots aquests moments en què volia morir, i per fi viure en pau.

-Què vols dir exactament amb ‘tot’? -va preguntar na Clara.

-A la soledat… sentia que no tenia a ningú -respongué amb un to de veu quasi inaudible. -Mira, abans de continuar amb la meva història, et voldria preguntar alguna cosa, puc? -va interrompre n’Olívia.

-És clar que sí, digues-me -va respondre na Clara, curiosa pel que li preguntaria.

-Tu estàs segura d’això?

-Segura de què? -digué confosa na Clara.

-D’escoltar la meva història, de no fer-te enrere, que encara que el que t’expliqui no t’agradi, vull que sàpigues que tot el que sortirà de la meva boca és veritat. -va dir n’Olívia mirant directament a na Clara amb aquells ulls tan clars com les aigües cristal·lines d’un llac. -Que totes les decisions que he pres tenen una raó. Sé que pot ser no serà fàcil per a tu entendre, però vull que sàpigues el perquè de les meves accions i no em jutgis pel que posa a un diari o una revista.

-D’acord, t’ho juro que mai em faré enrere i que escoltaré la teva història fins al final

-Va prometre na Clara amb confiança i sinceritat.



N’Olívia que des de ben petita podia diferenciar a la gent que li mentia pels seus ulls, va decidir confiar en ella i obrir les portes de la seva vida, només i per aquesta vegada, a aquella desconeguda, ara ja no tan desconeguda.

-Bé, idò, comencem pel principi de tot.



Record molt bé que va ser un abril, exactament a les vuit del matí, jo tenia set anys, encara mantenia tota la innocència que es té a aquella edat, anàvem els meus pares i jo en aquell cotxe, era molt vell, però a la vegada bonic, que havia guanyat el meu pare a una subhasta d'objectes vintage feia ja molt de temps. També recordo que anàvem molt de pressa per aquelles corbes tan sinuoses, fèiem tard per anar a deixar-me al col·legi, i ja no era la primera volta que ens passava, ja que sempre em costava molt aixecar-me al matí. Record la plorera que vaig fer per no anar, i va ser per això que arribàvem amb retard la majoria de les vegades.



El meu pare havia accelerat tot el que podia per arribar d’hora. La meva mare li deia que no anés ràpid que acabaríem xocant, i així va ser.



Quasi sense temps per reaccionar, la meva mare li va agafar el volant del cotxe al meu pare i va donar un cop de volta tan dràstic que, si no hagués estat pel cinturó de seguretat, estic segura que hauria sortit volant per la finestra.



Immediatament vam caure per l’immens turó replet de grans arbres, que per a la meva edat em pareixien més alts que aquella basílica de Barcelona que tant hi havia sentit a parlar a la meva mare.



L'impacte va ser immediat i la part davantera d’aquell cotxe vell es va estampar contra un dels arbres. Després d’això, no me’n record de molt més, només dels crits que fèiem en baixar sense control pel turó, i després d’això tot va ser silenci.



Em vaig despertar a una llitera d’hospital tres dies després pel que m’havien dit els metges, també m’havien comentat tot el succeït a l’accident, en el moment que va xocar, el meu pare va sortir disparat pel vidre davanter del cotxe per no portar ben fermat el cinturó per les presses. La meva mare, en canvi, no va sortir volant, sinó que es va quedar al seu lloc, però amb la diferència que tenia a la part baixa de l'estómac una branca d’aquell arbre d’almenys dos metres de llarg, llavors el conductor d’aquell camió va trucar a l’ambulància, la varen dur corrent a l’hospital d'urgències, encara que ho varen intentar tot, no es va salvar. En canvi, jo a l’hora de l’accident em vaig quedar al meu lloc, quasi sense moure’m i sense danys, només tenia la cella rompuda, res més.



Els metges em van dir que vaig estar tant de temps dormint perquè suposaven que el meu cos de tant estrès va necessitar un temps per recuperar-se, encara que fora d’això estava perfecta.



En conclusió, en menys de setanta-dues hores, vaig quedar òrfena de pares. El meu metge va avisar els serveis socials per veure si tenia algun familiar proper.

I sí que n’hi havia: la meva àvia.



‘Toc, toc, toc’ llavors es va interrompre la història de n’Olívia pel so provinent de la porta.

-Si? -preguntà Clara per a saber que era tan important per a molestar-la quan estava treballant.



Es va obrir la porta per on apareguè un home de no més de quaranta anys.



-Hola, perdoneu la interrupció, però ja és l’hora d'anar–nos -va aclarir l’home.

-Oh! Ja és l’hora, déu meu, no m’havia adonat com és de tard! -va exclamar na Clara. -Bé, Olívia, que et pareix si la resta ho deixem per a la pròxima sessió? -proposà na Clara. -vull dir-te que estic molt contenta pel que m’has contat avui. T’ho agraeixo molt.

-No és res, suposo -respongué n’Olívia. -Fins demà.

-Fins demà, Oli -s’acomiadà na Clara.



N’Olívia va sortir i la porta es va tancar.