L’endemà, na Clara estava al seu despatx consultant tot el que havien parlat ella i n’Olívia. De sobte el telèfon començà a sonar.



-Digui? -preguntà na Clara.

-Hola, soc el David, l’advocat de n’Olívia. Ens falten cinc minuts per arribar, d’acord? -va afirmar amb un to de veu fort i segur.

-Ah, sí, sí. Bé, us estaré esperant.



Com va dir en David, van arribar puntuals.



‘Toc, toc’, truquen a la porta i tot seguit entren.



-Bon dia. Et deixo n’Olívia. Tornaré quan acabi la consulta -va dir l’home seriós.

-Hola, d’acord. Fins després -es va acomiadar la psicòloga -Bon dia, Oli. Com va?



L'Olívia s’asseu al seu costat, aquesta vegada amb més confiança.



-Bé, suposo. I tu? -va retornar-li la pregunta.

-Molt bé! Gràcies per preguntar! -va exclamar sorpresa per l'interès de l’Olívia.- D’acord, l’últim que vam parlar va ser com, malauradament, van morir els teus pares en aquell tràgic accident de trànsit.

-Mmm… Sí… -digué forçant un somriure.

-I que els serveis socials et van dur amb la teva àvia, oi? -preguntà mentre ho llegia a una petita llibreta.

-Sí, així és.

-Parla’m d’ella, com era la teva àvia? -va demanar-li la psicòloga amb curiositat.

-Bé, doncs…



Quan vaig arribar a viure amb la meva àvia jo estava molt esglaiada, quasi no la coneixia, només havia sentit parlar d’ella i mai l’havia visitat, per culpa dels quilòmetres que ens separaven i la falta de temps dels meus pares pel treball.



Em va costar molt adaptar-me, jo només tenia set anys i encara no podia entendre com era possible que la meva vida hagués canviat tan de pressa. Què havia fet malament jo per merèixer tot allò?



La meva àvia vivia a Zamora, en una petita casa rural, amb quilòmetres i quilòmetres d’arbres, acolorides flors i camps verds. La vida allí era molt diferent: els carrers, els paisatges, la gent…Els primers dies no vaig parlar gairebé res, no la coneixia, era quasi una desconeguda per a mi.



Quan el pare parlava de la seva infància al camp amb els avis, jo m’imaginava una vida molt dura, que els seus pares eren uns dimonis. Però no, va resultar ser el contrari. L’àvia era una dona molt afectuosa. En uns pocs dies es va guanyar la meva confiança amb els seus actes i paraules dolces. Record com cada matí em preparava un suc de taronja i una torrada amb pa i tomàquet per esmorzar, o quan em sentia sola, per la pèrdua dels meus pares, cuinàvem galetes de xocolata juntes. L’àvia era una dona molt bona, ara bé fins la millor persona pot patir malalties.



Al cap de tres anys vivint juntes, quan la meva vida tornava a tenir color, de sobte, qui més estimava al món, es va posar malalta. Els metges van explicar que a causa de la seva avançada edat, tenia un risc molt alt de morir i que era més segur que es quedés internada a l’hospital. Què faria jo? Em quedaria una altra vegada sola? Va ser que no, encara que de vegades hagués preferit que sí.



Em recordo perfectament d’aquell dia: jo vaig anar amb l’àvia al metge perquè no tenia amb qui quedar-me. De sobte vaig sentir que algú picava la porta d’aquella trista habitació d’hospital i una dona i un home van obrir a poc a poc demanant:



-Es pot passar?

Jo els mirava amb curiositat.”Semblen simpàtics”, pensava mentre agafava la mà de la meva àvia. El que no sabia era que els següents anys serien els més durs de la meva vida.



-Què tal et trobes, mare? -li pregunta la dona amb un somriure forçat.

-No gaire bé…-va fer una pausa breu i va continuar. -No puc continuar cuidant-la, m’estic morint, filla. -Als seus ulls van aparèixer unes llàgrimes.

-No pateixis per això, nosaltres la cuidarem -va fer l’home acariciant-li els cabells

-Ara el més important és que descansis.



El següent que record és anar amb aquella parella que no coneixia de res al cotxe. Va ser un camí molt llarg, ple de preguntes i silencis incòmodes. Finalment, vam arribar a una caseta que estava lluny del poble, a prop d’una platja. Al principi em va semblar divertit la idea de viure a uns pocs metres del mar, però un parell de mesos després em vaig adonar que no era tan bo com pensava.



El meu oncle em feia mala espina. No sé per què, era una sensació que tenia des que el vaig veure. Fins que un dia ho vaig entendre tot.



Em recordo perfectament, jo estava a la banyera i la meva tia m’ajudava a rentar-me l’esquena fins que va dir:

-Vaig a buscar-te la roba, ara vinc.



Jo jugava amb l’escuma quan, de cop i volta, vaig notar que algú em va fregar l'espatlla, aquella mà va començar a baixar fins al meu pit i després, va baixar més, i més. Era el meu oncle.



-D’acord, ho deixem aquí, ja és l’hora -tallà la Clara tot d’una amb els ulls com a plats.

-És veritat, no me n'havia adonat! -exclamà l’Olívia aixecant-se ràpidament.

-Adeu, Oli -s’acomiadà la Clara amb un somriure malenconiós.



L’Olívia va sortir i la porta es tancà rere ella.