<div style=""text-align:" justify;"="">Van alçar la vista i s’adonaren que es trobaven enmig d'un bosc, però aquest no era un de normal. Era hostil, els troncs dels arbres, gruixuts donaven a l’ambient un toc de tenebrositat. La seva escorça rugosa estava coberta de fongs. L'aire, era humit i la boira feia difícil veure-hi a través. A més, s’escoltaven ràfegues sinistres, les quals provocaven un so ensordidor en travessar les branques del arbres. L’atmosfera era tan amenaçant que gairebé semblava que algú els observava.
–On som? –va preguntar na Clara, amb la veu tremolosa.
–No ho sé ben bé –va confessar l'avi amb una mirada preocupada.
De sobte, na Clara va assenyalar cap a la llunyania.
–Mira! –va exclamar, contenint la respiració.
L'avi va estrènyer els ulls, malgrat això tot el que veia era la humitat que exhalava el sòl condensada a causa del clima fred d’aquell lloc.
–Digue'm què hi veus, noia, que la meva vista ja no és el que era.
–Sembla un home –va murmurar na Clara.
Va aixecar els braços i els va agitar, intentant cridar l'atenció de l'estrany individu. No obstant això, aquest no es va moure. Romania allí, palplantat.
Sense pensar-s'ho dues vegades, va fer un pas endavant.
–No, espera! –va advertir l'avi, intentant retenir-la. Però ja era massa tard.
Ella es va deslliurar d’en la mà de Bartolomeu amb facilitat. A mesura que s'hi acostava, sentia com se li feia més difícil respirar, com si aquella cosa desprengués una aura pesant i negativa. Quan va arribar a escassos metres de l'home, es va quedar quieta.
Na Clara estava decidida a preguntar a aquella persona que semblava estar a la lluna si sabia on es trobaven i com havien arribat allà. Com més avançava, es feia més visible la cara de desorientat que tenia l’home, era com si mirés un punt concret a l’infinit i res del que passava al seu voltant l’afectés.
Sobtadament, la mirada d’aquella persona es va fixar en na Clara, qui mentre que l’observava va advertir que el seu semblant era molt pàl·lid, gairebé transparent. De cop i volta, els ulls de tots dos es van trobar, atrapant-se en una mirada intensa i penetrant. El temps semblava haver-se aturat. Van romandre allí, immòbils, durant el que podrien haver estat tres segons o tres hores. Es va fer una tensió que es podia ensumar a l’aire, gairebé palpable.
Però aleshores, el clacar d’un corb va trencar aquell silenci. Això va ser suficient perquè aquell ésser tingués una reacció sobtada i agressiva i comencés a emetre sons aterridors, uns crits angoixants. Els seus moviments es van tornar convulsos, com si alguna cosa l'estigués posseint.
–No t'apropis, noia! –va advertir l'avi, atemorit–. Per què has trencat l'intercanvi de mirades? Això pot ser perillós!
Va agafar la mà de la seva neta i va fer un pas enrere. La criatura es va començar a transformar en una ombra monstruosa, els va perseguir furtivament, cridant paraules incomprensibles. Corrien entre els arbres d’aquell bosc sinistre durant el que va parèixer una eternitat i esquivaven les seves branques baixes àgilment, pareixia que mai sortirien d’allà. L'avi, esbufegant, es va aturar de sobte, no podia córrer més.
Sense cap altra opció, es van amagar darrere un arbre gruixut i tortuós. La criatura es va aturar a escassos metres d'ells, i per fi, van veure el seu rostre.
Era grotesc, amb una boca enorme i sense ulls. Les seves extremitats eren desproporcionadament llargues i semblava cobert per una capa enganxada al cos. Balbucejava alguna cosa en un idioma antic, i l'avi va obrir molt els ulls.
–Llatí... –va murmurar–. Vol capturar-nos!
Els cors dels dos bategaven molt ràpid. Van quedar-se immòbils, aguantant la respiració fins que la criatura, finalment, es va endinsar en l’herba alta i va desaparèixer.
Un nou so va trencar el silenci: l’aigua que baixava per un rierol proper. Molt a poc a poc, van seguir el so fins a trobar l'aigua cristal·lina que reflectia la llum de la lluna. Na Clara va recordar les històries del seu avi sobre un rierol màgic dient que al final hi hauria el tresor més important de tots i, sense dubtar, van començar a seguir-lo.
L'avi va beure i va sentir que recuperava totes les forces que havia perdut fugint del monstre. Va suggerir a na Clara que begués també d’aquell meravellós elixir, i aquesta va beure sense qüestionar res perquè vertaderament tenia set.
Tots dos van seguir el curs del petit torrent. A mesura que avançaven, pareixia que sortien del bosc, aquest es tornava menys espès a cada passa que feien. Els arbres eren ara més rectes, l'aire es tornava més clar i respirable i la boira es dissipava.
Finalment, van sortir a una clariana il·luminada pel sol, com si el bosc mai hagués existit. Davant seu, una petita casa de pedra s'alçava amb una xemeneia fumejant. Un jardí ple de flors acolorides que desencaixaven en tot el que havien viscut feia escassos minuts els donava la benvinguda.
–Avi, hem sortit del bosc! –va exclamar na Clara.
Na Clara i el seu avi es van apropar a la petita casa de pedra. La porta estava lleugerament entreoberta, com si algú els estigués esperant.
Van entrar-hi amb precaució, i de seguida van notar una sensació de pau que envoltava tota la casa. En el centre de l’habitació, asseguda en una butaca, hi havia l’àvia de na Clara, na Carmeta, que els somreia.
–Àvia! –va exclamar na Clara amb emoció, corrent cap a ella i abraçant-la.
–Benvinguda, petita meva –va dir emocionada l’àvia amb una veu suau. –He estat esperant-vos tot aquest temps.
–Però, com pot ser que estiguis aquí? –va preguntar na Clara, confosa.
L’àvia va somriure amb tristesa i va agafar la mà de la seva neta.
–Aquest lloc, Clara, és el món dels esperits –va explicar. –Aquí venen aquells que han deixat la seva vida terrenal, però encara tenen vincles amb els seus éssers estimats. Jo vaig sentir que em necessitàveu, així que vaig venir a guiar-te.
En Bartolomeu, visiblement emocionat, es va apropar molt a poc a poc a la seva esposa i la va besar suaument al front.
–Em sent tan sol sense tu –va dir amb la veu trencada. –No obstant saber que segueixes aquí, esperant-nos, em dona molta força.
L’àvia va acariciar el rostre de l’avi i va somriure.
–No estic realment aquí, Bartolomeu, però el meu esperit sempre estarà amb vosaltres, guiant-vos i protegint-vos.
Tant la cara de na Clara com la del seu avi van canviar en sentir això, na Carmeta ho va notar i va afegir:
–Què us sembla si passeu aquí la nit i així assimileu el que us acabo d’explicar?
Tots tres van passar la nit allà, encara que na Clara i en Bartolomeu no van descansar bé ja que tots els sorolls nocturns els feien pensar en la criatura de la qual havien estat fugint.
En sortir el sol, na Carmeta els va despertar suaument i amb molt d’amor, oferint-los un esmorzar ben calent que acabava de preparar.
Tot era felicitat en aquella casa, fins que na Carmeta va advertir que havien de marxar d’aquell lloc pel seu propi bé.
–No podeu quedar-vos aquí tant de temps, podríeu arribar a desaprofitar l’oportunitat de regressar al món real i no vull que perdeu la vida per la meva culpa. Trobo que hauríeu de continuar amb la vostra existència i gaudir-la al màxim.
Na Clara va mirar el seu avi, buscant una resposta. Tot i l’alegria de retrobar-se amb la seva àvia, notava al semblant de Bartolomeu una expressió amarga, com si no volgués acceptar que havien de marxar d’aquell lloc.
–Àvia, t’estimo molt –l’abraçà na Clara, amb llàgrimes als ulls. –Però crec que encara no és el nostre moment.
–Bé, doncs si voleu tornar al vostre món, haureu de seguir amb atenció aquestes passes –va dictar l’àvia amb un to de veu seriós.
Tots tres es van reunir al centre de la sala d’aquell humil habitatge, posant en mig aquell apreciat objecte, la brúixola. Na Clara i en Bartolomeu paraven molta atenció a tot el que deia na Carmeta.
–Segur que això és tot el que s'ha de preparar? –preguntà na Clara estranyada que fos tan simple i a la vegada tan inesperat el mètode per a sortir d’una dimensió.
–Sí, només és això –va contestar l’àvia assentint amb el cap. –I no oblideu agafar-vos de les mans, en cas contrari només el que subjecti la brúixola serà capaç de tornar al món dels vius.
Van assentir amb el cap i varen començar a realitzar minuciosament el ritual que faria que tornessin al món real. Aquest era ben senzill, únicament havien de fer el mateix que sense voler-ho havien fet per a arribar on estaven. Una llàgrima d’emoció havia de caure sobre l’aparell.
Es van posar tots dos al centre de la cambra i es van agafar fortament les mans. Van mirar na Carmeta i aquesta va somriure fent-los un petó al front.
–Adeu –va dir na Clara amb un fil de veu mentre que una llàgrima lliscava per la seva galta.
Aquesta notà la mateixa sensació que el primer cop, però en l’últim instant va sentir com la mà del seu avi l’amollava i ell es quedava allà per a sempre al món dels esperits.
Na Clara va despertar a una habitació blanca, estirada a un llit, envoltada de gent que l’observava. Va trigar uns instants a adaptar-se a la lluentor d’aquell espai i a un molest soroll molt agut.
–Com et trobes, Clara? –li preguntà la seva mare.
–Hem vingut de seguida ens hem assabentat del que us havia passat –va respondre el seu pare espantat.
–On està l’avi? –va demanar ansiosament na Clara.
–Cada cosa al seu temps, filla –intentà tranquil·litzar-la el seu pare.
–On és l’avi? –insistí exasperada un altre cop.
Tothom present en aquell moment va emmudir i na Clara tornà a escoltar aquell xiulet tan agut i irritant. Va intentar incorporar-se i, en inspeccionar els seus voltants, va adonar-se que n’Alejandro també hi era allà. No sabia, llavors, que l’impressionaria tant veure un home plorar.
Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el seu avi quan havia mort la seva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, li va fer por.
També va observar aterrida que no era l’única que jeia en un llit, sinó que al seu costat es trobava l’avi, connectat a un dispositiu que dibuixava a una pantalla una línia verda en un fons negre i emetia aquella xiuladissa estrident.
Aterrida, na Clara va tornar a seue i va tancar els ulls esperant que tot allò fos un malson, desitjant tornar a casa de l’avi, anhelant que res hagués passat. No va ser així, minuts després na Clara va ser cridada per un metge, que deia que havia de fer unes proves finals per tal de donar-li l’alta mèdica.
En posar-se en peu, na Clara trobà a faltar alguna cosa, es notava més lleugera. La brúixola, no tenia la brúixola. Això la va inquietar. On l’havia deixada? L’hi havien llevat? Havia quedat atrapada en algun espai interdimensional? O hi havia una infinitèssima probabilitat que hagués quedat amb els avis al món dels esperits?
Mai va trobar una resposta a res d’això i es va autoconvèncer que el seu avi havia tingut una mort per causes naturals. No va compartir la seva història amb ningú fins avui que te l’ha confiada a tu.
