Un dia, en sortir de la universitat, na Clara es creuà amb una persona que li va resultar vagament familiar. Ell la saludava amb entusiasme, i ella, dubtant encara de qui podia ser, s’hi va acostar. Varen estar parlant una estona, i l’home, que es deia Alejandro, li va explicar que anys enrere havia combatut colze a colze amb el seu avi Bartolomeu. Junts, havien liderat l'exèrcit amb gran valentia durant les guerres franquistes.



N’Alejandro li va explicar que, després de la guerra, ell i l’avi s’havien fet molt amics i havien mantingut el contacte durant força temps. També va recordar a na Clara que quan ella era molt petita, l’havia tinguda als braços, però feia d’això tant de temps que era comprensible que no el reconegués. Somrient, va afegir que ara, de gran, s’assemblava molt a la seva àvia Carmeta en la seva joventut.



Finalment, una mica avergonyit, va confessar que inicialment l’havia saludada perquè l’havia confosa amb la seva àvia. Aquelles paraules van fer que na Clara es sentís més còmoda i, alhora, intrigada per aquella connexió inesperada amb la seva família.



Després d’una breu pausa, na Clara va canviar de tema per a evitar un silenci incòmode:



–Parlant dels meus avis, fa molt de temps que no faig una visita al meu güelo.



–Bé, doncs, si no t’importa, aniré amb tu a veure’ls –va expressar Alejandro amb força entusiasme.



–D’això… Veig que ningú t’ha dit que la meva àvia va morir fa uns anys –va respondre na Clara amb un to serè però melancòlic.



–Què dius? Doncs no hi tenia ni idea. Déu n’hi do! –n’Alejandro semblava realment sorprès i afectat.



–Doncs sí, i ves amb compte perquè el meu avi, tot i que hagi passat molt de temps, encara està sensible –va advertir-li na Clara.



En arribar a cals avis, na Clara li va proposar a n’Alejandro que potser seria millor que piqués ell la porta per sorprendre l'avi Bartolomeu. Així ho va fer. Segons després, la porta es va obrir i darrera d’ella es va esbossar la figura d’un home més aviat petit, de semblant serè i tranquil. Immediatament la cara, normalment seriosa de n’Alejandro, va canviar, i es va dibuixar al seu rostre una mirada d'il·lusió. Tot això va ocórrer en qüestió de segons. En Bartolomeu es va afanyar a sortir de casa per abraçar enèrgicament el seu amic. Na Clara, commoguda per aquella mostra de sentiments i emocions tan impròpia del seu avi, va deixar escórrer unes quantes llàgrimes per les seves galtes.



Una vegada tots tres van entrar a la casa d'en Bartolomeu, aquest va servir una tassa de cafè a cadascú. Ell i n’Alejandro van seure a un vell sofà descolorit. Mentrestant, na Clara, va observar amb entusiasme, asseguda en una butaca de cuir, la conversa entre n’Alejandro i el seu avi.



–Han passat molts d’anys. Com t’ha tractat la vida? –va preguntar Bartolomeu, amb una calidesa sincera.



–Amb els meus alts i baixos, com a tots. Però no em puc queixar. I tu? Encara et queden forces per mantenir el teu esperit indomable?



L’altre va somriure, però aviat el gest es va enfosquir. Va baixar la mirada cap a la tassa, fent-la girar entre les mans.



–No és el mateix sense ella. Cada dia penso que entraré a la cuina i la trobaré allà, cantussejant. Però només hi ha silenci. I el silenci pesa més que qualsevol guerra.



Na Clara va mirar dolguda el seu avi, preocupada per com acabaria aquella conversa. Va llançar una mirada a n’Alejandro, amb l’esperança que ell se n’adonés i canviés el tema. Però no va ser així, la conversa va continuar, i no va ser precisament més alegre que abans.



Finalment, na Clara va fer entendre a l’amic del seu avi que era millor deixar-lo estar que ja suficientment abatut es trobava com per a causar-li més dolor.



Es va fer tard, i n’Alejandro va acomiadar-se de tots dos amb una gran abraçada. Va demanar perdó per haver fet passar aquella mala estona a en Bartolomeu. Aquest va dir que no passava res, que li anava bé parlar d’aquestes coses. Encara i així na Clara va notar alguna cosa estranya en el seu to de veu, com si no estigués segur del que deia.



Com que l’endemà era dissabte i no havia d’anar a la universitat ni tenia exàmens pròximament, aquesta va decidir quedarse a dormir aquella nit a la casa del seu avi. A més, volia trobar el moment per a parlar amb ell sobre la seva àvia. El que no esperava era que, en unes poques hores, descobriria més secrets de la seva família dels que mai hauria cregut possibles.