Es va començar a fer fosc i a na Clara, pel fet que no li havia donat temps a berenar, li va entrar molta fam. Com que en Bartolomeu no esperava cap visita, no tenia res preparat per sopar, llavors va proposar a la seva neta d’anar aquella nit al restaurant on la duia sempre quan aquesta era petita, Sota l'Antic Roure.



Na Clara, tot i que pensava que era gran per anar a aquell restaurant infantil, accedí, ja que estava famolenca i així aprofitava per passar més temps amb el seu avi, amb el qual li vendria de gust, donat el moment, de tractar el tema de la mort de la seva àvia.



Es van preparar per sortir, i mentre que na Clara s’arreglava, l’avi va pujar a agafar el seu abric i les seves ulleres.



Baixant les escales, va reconèixer una olor molt familiar, un perfum que ja havia ensumat anteriorment. Era la colònia de na Carmeta. Ella se la posava sempre en ocasions especials, quan anaven a sopar amb amics o quan anava a missa els diumenges. Es diferenciava aquell extracte de vainilla i amb una suau flaire a maduixa. La fragància provenia del bany, on na Clara s’estava preparant. Quan va sortir, l’avi li va preguntar seriós i molt fredament d’on havia agafat aquell perfum. Na Clara, sentint-se culpable sense saber ben bé per què, va respondre amb un to penedit que l’havia pres d’una estanteria on estava el dentifrici i el raspall de dents que utilitzava sempre, i l’hi va entrar curiositat per saber com olorava.



L’avi, amb força desaprovació, va dir-li que aquest era el perfum de na Carmeta, que el guardava sempre per quan se sentia sol poder tenyir l’aire de la seva aroma i recordar aquell feliç temps que va passar amb la seva dona.



Van deixar la casa enrere, mentre que s’allunyaven pel camí pedregós na Clara va notar que la tensió entre ells dos disminuïa progressivament. A mesura que transcorria el temps i s’apropaven al restaurant, es va adonar d’una cosa: vagament va recordar el vell tractor abandonat que sempre ambientava aquell camí de terra i sobre el qual el seu avi li havia explicat tantes històries dels temps de la guerra. Aquell mateix tractor ja no hi era, havia desaparegut. I amb molta intriga, na Clara va preguntar-li sorpresa han Bartolomeu, establint una breu conversa, si en sabia alguna cosa.



–Fa un parells d’anys que se l’han endut a un desballestament per aprofitar les parts que encara servien i les altres peces les van llençar a l’abocador. –va contestar de seguida l’avi sense donar-li gaire importància a l’assumpte.

–Doncs quina pena –va respondre ella apenada. –Amb la d’històries que m’hauràs explicat d’ell.

–Ah! et recordes de les meves històries! –exclamà l’avi emocionat.

–És clar que sí, avi. Les teves històries sempre m’han marcat –va afirmar na Clara i van seguir passetjant.



Després d’una llarga estona de caminada, van arribar al restaurant. Aquest pareixia renovat, com si haguessin canviat de patró, ja no hi eren els micos que decoraven l'entrada, i dins del local, no hi havia nins, sols un grup d'homes asseguts a la barra xerrant amb una cervesa a la mà, cridant en lloc de parlar i donant cops molt forts a les parets del local com si estiguessin a la cantina.



Després de presenciar aquest escenari, a na Clara li va caure una llàgrima de l'ull, ja que, al cap i a la fi, aquell lloc on havia gaudit de tants moments inoblidables durant la seva infància s'havia convertit en un lloc per a gent èbria ple d'humitat i de brutícia.



En Bartolomeu, en veure aquell antre i l’expressió de la seva neta, va decidir donar mitja volta. Na Clara el va seguir, i va creure escoltar que en veu baixa el seu avi maleïa el responsable d’aquell panorama.



Per compensar la desil·lusió de la seva neta, en Bartolomeu va decidir donar-li abans d’hora el regal que tenia pensat entregar-li durant el sopar.



–Era de na Carmeta –va dir l’avi allargant la mà per fer-li entrega d'una bosseta de tela que contenia al seu interior un objecte encara desconegut per a na Clara.

–Què és això? –va preguntar na Clara obrint l'obertura de la bosseta i agafant emocionada una petita brúixola de coure.



Una llàgrima solitària, fruit de l’emoció del moment, va caure a sobre de la brúixola fent que s’obrís i absorbint-los cap al seu interior.