Ja feia setmanes que havíem estat parlant, també vàrem intercanviar els nostres números de telèfon. Estava molt contenta amb ell perquè teníem moltes coses en comú, com per exemple que havíem fet el mateix batxillerat, el social. També volia preguntar-li a quin institut anava, però em feia vergonya, a més que tenia temor que fos del mateix centret, ja que, com havia dit, ell i jo érem de la mateixa ciutat. Apart, tenia por que sabés el que havia passat amb aquell noi estúpid del meu institut. El que em va fer aquell noi era imperdonable.



M'agradava molt parlar amb n’Adrià, era molt simpàtic i tenia una personalitat increïble i única. Passaven els dies i cada vegada m'atreia més. Em va dir de trobar-nos algun dia, de tota manera encara no estava preparada. I si no li agradava de veritat? I si pensava que era una noia estranya? I si creia que no era igual que en les fotos?



Aquests pensaments em van envair. No eren normals perquè sabia que era una noia genial, ja que durant aquells mesos m'havien fet creure el contrari. Ja era hora de canviar.



Vaig tardar moltíssim a enviar-li el missatge per sortir amb ell, “millor ara, abans de penedir-me’n…”



“Adrià, un dia d'aquests estic lliure, tens una estona per veure’ns?”



Quin nerviosisme vaig sentir, sobretot quan em va arribar la resposta al meu missatge immediatament.



“És clar que sí, ja tinc moltes ganes!”



Tot anava tan bé que em vaig decidir a explicar-li tot a na Lucia per rebre els seus consells d’experta. Ja estava al centre, no sabia com dir-li-ho, em sentia tan avergonyida i humiliada perquè mai havia estat així per un noi. Com ho faria per explicar-li-ho? Bé, sense pensar-ho gaire, li vaig contar tot de manera resumida. Se li va quedar una cara que em va deixar confosa, no sabia si era una expressió d'orgull per mi o que no s’ho creia. Tan tafanera com era, em va fer explicar-li tot més detalladament. Em va reclamar per què no s’ho vaig dir abans, ella estava segura de que era molt reservada amb les meves coses i no li va donar tanta importància.



Nosaltres estàvem començant a crear un pla perquè tot sortís perfectament en la cita, encara que tenia un sentiment estrany, com si alguna cosa dolenta estigués a punt de passar, però vaig donar-li menys importància a això.



Per altra part, l’al·lot insuportable del meu institut estava molt tranquil últimament, el seu grup també actuava molt estrany, sempre que em veien o passava al costat d’ells escoltava murmuris i riures. Però ja no em molestava.



Ja volia que arribés el dia de la trobada. Em posava nerviosa sols pensar-hi, en canvi, alhora, em feia ilusió. El meu sisè sentit em deixava inquieta, però no li vaig donar rellevància. Ja només faltaven dos dies per veure’l, i na Lucía estava tan emocionada com jo. Teníem preparat el maquillatge, la roba, els temes de conversa… absolutament tot.



A vegades, n’Adrià i jo fèiem contacte visual. Per a mi era molt incòmode, en tot cas ell sempre em somreia. Aquest al·lot era insuportable, però això no li treia l’atractiu i l’encant que tenia. Tot i així, definitivament no volia tenir res a veure amb ell.



Feia unes setmanes havia escoltat rumors que sortia amb una al·lota. La veritat és que m’alegrava per ell, perquè així ja no em molestava, era un descans per mi poder lliurar-me d’ell. Encara no sabia qui era ella, ningú en tenia cap informació. Només es murmurava que era una noia de l’institut. Mai els havien vist junts.



Un dia vaig escoltar l’Adrià dir que aquella al·lota era encantadora, però que se sentia trist per no ser honest amb ella, perquè en realitat ella l’odiava. Això em va deixar molt confosa. Se suposava que es coneixien, no? Per què l’odiaria? No ho sabia, això si, tampoc era el meu problema. Jo estava encantada amb la idea de quedar amb el xicot de ‘Tinder’.



Ja havia arribat el gran dia! Estava molt inquieta; per fi el coneixeria. Na Lucía havia vingut a casa meva per ajudar-me a abillar-me i estar ben bonica per a ell. M’havia proposat quedar en un restaurant a prop de la platja. Ja hi havia anat abans amb els meus pares i amb na Lucía, i la veritat és que m’encantava aquell lloc. Em va sorprendre que hagués triat justament aquell restaurant per a la nostra primera trobada.



Ja era tard. Na Lucía em va donar alguns consells d’última hora de recordatori i, ai Déu meu, estava més nerviosa que un pres el dia del seu judici. M’hi vaig acostar i, de sobte, una figura molt familiar va començar a prendre forma davant els meus ulls. Al principi vaig pensar que era només una coincidència, però quan ell va començar a caminar cap a mi, el cor em va bategar més ràpid. No podia ser ell. No aquí. No ara.



Vaig fer veure que mirava el mòbil, intentant convèncer-me que tot era una coincidència absurda. Tot i així, amb cada pas que ell feia, aquella idea s’anava esvaint del meu cap.



Quan va estar prou a prop, vaig poder veure clarament el seu rostre. Tenia una mirada tan profunda que qualsevol al·lota s’hi hauria pogut quedar enganxada de com era de preciosa.



-No fa gaire que t’espero -va afirmar amb un to de veu molt seriós.



-Què fas aquí? Jo he vingut per veure un amic meu, si em permets…



No em va deixar acabar de parlar i, amb una mirada intensa, va anunciar:



-Rosa, jo soc la persona que esperes. Deixa’m ser més clar, jo soc el noi de ‘Tinder’.



Em vaig quedar congelada, amb el cor bategant tan fort que semblava que tothom al meu voltant podia sentir-lo. No podia ser ell. No podia ser una broma tan cruel.



El noi que tenia davant era el mateix que sempre feia el ximple a l’institut. Vaig empassar saliva amb dificultat, mentre la meva ment es debatia entre sortir corrents o quedar-me i escoltar una bona explicació del que estava passant.



Vaig pensar en els nostres missatges, en les converses que m’havien fet somriure, en la connexió que creia haver sentit. Havia estat parlant amb ell tot aquest temps sense saber-ho? M’havia agradat sense saber qui era realment?



Ell va intentar posar la mà sobre el meu rostre, però la vaig apartar instintivament. L’estómac se’m va regirar. No sabia si el que sentia era ràbia, frustració o una confusió tan gran que em paralitzava. L'únic que tenia clar en aquell moment era que volia desaparèixer.



Va començar a explicar-me tot, absolutament tot. Va contar que havia escoltat la conversa que na Lucía i jo havíem tingut i que, en aquell moment, va pensar que potser valia la pena descarregar-se l’aplicació. És clar, tenia raó, perquè jo també ho havia fet. Per una casualitat del destí, va trobar el meu perfil i vam fer “matx” tots dos. A aquell punt de la història, jo només volia riure. Així i tot, de sobte, vaig veure com la seva expressió canviava completament.



Tot em semblava tan absurd que només volia posar-me a riure sense parar.



La idea que ell, el noi que tant m’havia molestat a l’institut, hagués estat parlant amb mi només per poder apropar-se’m a mi i que ara intentés justificar-se em resultava gairebé còmica. A pesar de tot, la seva mirada es va tornar seriosa.



-Rosa, sé que vaig ser un imbècil amb tu en aquell temps -va declarar, baixant la veu. -No tinc cap excusa. Tot i així et juro que sempre he volgut tenir una amistat amb tu perquè ets una persona molt interessant, molt maca i realment preciosa.



Vaig parpellejar, sorpresa per la seva confessió.



-Això no canvia el passat -vaig respondre, creuant els braços.



-Ho sé -va admetre, passant-se una mà pels cabells, visiblement incòmode-. Encara vull que ho sàpigues. Necessito que em donis l’oportunitat de demostrar-te que ja no soc aquell idiota.



Vaig voler respondre immediatament, dir-li que no en tenia cap possibilitat, que tot era massa ridícul per ser real. Llavors vaig recordar les converses que havíem tingut abans de saber qui era ell, com m’ho havia passat de bé parlant amb ell, la sensació de connexió que no podia negar; Però… Podia confiar en ell ara, després de tot?