El 21 de juny 1999, l'últim any de batxillerat, hi havia un noi molt arrogant i amb una actitud de superioritat, em posava molt nerviosa la seva manera de parlar, l’odiava tant que no suportava tenir-lo davant. Jo era molt tranquil·la, al contrari d’ell, que sempre estava en problemes, sempre l’enviaven a direcció, tot l’institut li deia ‘l’Outlaw’, que a català significaria ‘el bandit’; aquest malnom el va posar el professor d'anglès quan n’Adrià, en mig de la classe, se'n va pujar a dalt de la taula cridant:



-Visca Espanya!



Tota la classe es va riure d’ell.



-A direcció ara mateix! -Va exclamar el professor.



Aquest individu no va tenir millor idea que humiliar-se més davant de tota la classe.



-Tu, amor meu, seràs l’amor de la meva vida encara que no l’acceptis! -ho va dir mirant-me directament als meus ulls-. No va ser tan sols una humiliació per a ell, sobretot per a mi, perquè a partir d’aquell moment va fer impossible la meva vida.



Mentre la meva amiga i jo estàvem esperant per entrar a la següent hora, em vaig fixar en una aplicació que tenia la meva amiga.



-Què és això? -Vaig preguntar-li.



-Noia, no saps? És una aplicació on hi ha nois, mmm…



-Què dius? -Vaig preguntar-li amb curiositat.



-Tia, descarrega-ho i veuràs, és el millor que he fet mai, estic coneixent un noi i tindrem una cita aquest dissabte!



-M'estàs dient que aniràs a trobar-te amb un home que no saps res d'ell? És de debò, Rosa? -vaig demanar-li.



-Lucia, fa dos mesos que parlem i la veritat que no està malament, no perdré res. Tu també hauries de descarregar-la i provar noves coses, que estàs molt amargada sempre. Gaudeix un poc més mentre pots, dona!



Sense res per afegir sobre això, vam continuar sense ganes, cap a la classe que tocava.



Després d’una estona mirant un punt fix i pensant en el que va dir na Rosa, vaig començar a dubtar:



-Serà veritat que soc una amargada? És de debò que per gaudir necessito conèixer un home? Serà bona idea descarregar Tinder? -Se'n varen anar aquests pensaments quan va sonar el timbre.



-Ja era hora, per fi! -Va exclamar na Rosa.



-Ha passat molt lenta l’hora, la veritat.



De camí, tornant a casa, normalment parlem sobre la vida i el dia, però aquesta vegada va ser diferent, era tan sols na Rosa parlant i jo ficada en els meus pensaments. No se me n'anaven les paraules que m’havia dit hores abans na Rosa. Potser tenia raó... però ella i jo érem diferents: ella era extravertida, tan bonica i sociable, sabia parlar amb un noi sense fer el ridícul. Té aquesta energia emocionant, com si el seu ànim pogués omplir l'espai. El seu riure contagiós que sona amb naturalitat, com si no pogués evitar compartir la seva alegria amb els qui l'envolten. Sempre està envoltada de gent, parlant, rient, convidant a tots sense excloure a ningú. No importa si acaba de conèixer a algú o si porta anys sense veure a un amic, per a ella tots són una oportunitat per a crear una nova amistat, però jo, era totalment el contrari a ella, jo a molt poques persones puc considerar amics.



-Que ridícula soc... -Vaig esclatar, tot i que pensant que ho estava dient.



-Et passa alguna cosa, Lucia?



Ho havia dit massa alt i ara m’hi havia de justificar.



-No em passa res, tan sols tinc un dolor d’estómac, tranquil·la. -Posant-li aquesta excusa em va ajudar que parlés menys i ja, a poc a poc, se van començar a marxar aquests pensaments.



Un cop ja era a casa, em vaig sentir més sola i avorrida, l'única cosa que em vaig tenir preocupada encara és el que m’havia dit na Lucia, no se’n anaven aquelles paraules que m’havia dit, savia que no ha estat a males. Llavors, per què vaig estar preocupada? No entenia per què, estava repetint una vegada i una altra que Tinder és per desesperats que no tenen res per fer amb la seva vida. Total, no és la meva necessitat, no?