En Miquel va sentir un calfred per tota l’esquena mentre observava na Joana. Hi havia alguna cosa en el jo d’ella qui li va fer entendre que el que estava a punt de dir no era un simple malentès.
—Si t’ho dic Miquel tot canviarà per sempre -Va repetir una altra vegada, amb la veu gairebé temblorosa.
El silenci va tornar entre ells. La sala en que es trobaven feia uns quants minuts era incòmoda ara, semblava asfixiant.
-Només demano que em diguis tot el què va passar sense oblidar-te de cap detall, digues-me la veritat.
Joana va agafar aire.
-Aquell dia a les muntanyes… jo no estava tota sola.
-Què vols dir? Com que hi havia algú més amb tu? Per què no m’havies dit res abans?
-Amb mi hi havia algú que no hauria d’haver estat allà en aquell moment. I no t’ho vaig contar abans perquè no em vas deixar.
En Miquel, preocupat pel que possiblement diria na Joana es va quedar en uns segons en silenci pensant en tot el que va passar aquell dia, aquella excursió, la pluja i la desaparició. Però tot això semblava simplement un accident.
-Vaig veure na Mònica —va dir espantada per la reacció d’en Miquel.
Ell no sabia ni què fer quan va escoltar aquelles paraules sortir de la boca de na Joana.
-Però si això és impossible. Ja saps que na Mònica va desaparèixer fa quasi un any sencer.
-És clar que ho sé, però jo la vaig veure i estic completament segura—va dir na Joana amb la mirada fixa al terra.
En Miquel no la creia, aquella desaparició va canviar la vida de tots els coneguts d’ella.
—Estàs segura de veritat? No se si creure el que dius…
-Miquel, és que no només la vaig veure, també vaig parlar amb na Mònica.
L’ambient era molt tens, Miquel va intentar comentar el que havia afirmat na Joana, però no li sortien les paraules ni del cap, ni de la boca.
—Per si vols saber-ho, em va contar que devia marxar i possiblement per no tornar, evidentment li vaig preguntar preocupada per què, però per por no m’ho va dir. L’únic que em va demanar al acabar va ser que no digués res. Però jo no ho he pogut oblidar, penso tots els dies en aix. -va confessar na Joana.
—I no vas fer res? —va preguntar-li en Miquel.
—Ho vaig intentar, i de sobte va aparèixer un senyor, i quan Mònica el va veure va córrer com mai.
—I després? —va preguntar en Miquel amb una falta d’aire per aquella conversació.
Després mai l’he tornat a veure. Només un últim crit quan ja se n’havia anat i aleshores un silenci ple.
En Miquel ara entenia menys el que havia passat, res tenia sentit. La desaparició de na Mònica sempre havia estat un misteri tot i que això ho canviava tot. Que era ella
Miquel es va quedar gelat, sense saber com reaccionar. Aquest intentava processar les paraules de na Joana, així i tot semblava increïble.
-No pot ser -va murmurar, intentant trobar una explicació lògica. Jo mateix vaig estar cercant-la i mai no vaig trobar rastre d'ella en cap lloc.
-Ja sé que sembla impossible, però jo la vaig veure
-No pot ser que hagis vist una ombra o alguna cosa pareguda?
-No, era ella, exactament igual que el dia que va desaparèixer i no vam saber res més d'ella.
-Na Joana va sentir un fred similar d'aquell dia a les muntanyes, i aquest fred era incòmode. Es va quedar mirant un punt fix a la paret recordant amb tots els detalls quan la perseguien.
Estava mullada per la pluja, amb els cabells tots empatats per l'aigua. Li vaig cridar però no va semblar sentir-me perquè no em va respondre. Només es va quedar allà mirant-me.
-I què va passar després? -volia saber Miquel amb molta intriga.
-Vaig perpellar i ja no hi era com si mai hagués estat amb jo.
Va haver-hi un moment llarg de silenci entre ells. En Miquel sentia un calfred que era una mescla de por i incomoditat. No volia creure-ho, però la manera què ho explicava na Joana, ja era clar que no mentia, o això pareixia.
-On la vas veure exactament?
-Just on van trobar la seva motxilla, te'n recordes? -va preguntar na Joana.
-Però, Joana per què no ho has comentat abans?
Na Joana el mirava amb tristesa.
-Perquè obviament això es difícil de creure, la policia porta setmanes buscant-la i jo la vaig trobar sense voler-ho. És clar que ningú no em creuria.
-Però podríem haver parlat amb la policia i tal vegada el problema amb na Mònica ja estaria tot solucionat -va qüestionar li en Miquel encara intentant processar tota aquella conversa.
-Ah, d'acord, sí.
En Miquel es va posar a recordar el dia que varen trobar la motxilla de na Mònica. Aquesta va aparèixer intacta, i després d'unes setmanes la varen donar per morta, Però el seu cos mai va ser trobat.
-Hem d'anar-hi -va proposar en Miquel de sobte.
Joana va posar una cara de sorpresa.
-Ara? Estàs boig?
-Si hi ha alguna possibilitat que na Mònica sigui viva, no podem esperar.
En Miquel ho deia tan decidit, que va convèncer na Joana i no es rendirien mai fins a veure la veritat.
Van agafar les coses bàsiques com llanternes i es van endinsar cap al bosc que estava molt fosc, i el soroll que sonava els omplia de por.
-És aquí -va assenyalar na Joana.
En Miquel cada vegada estava més nerviós, va agafar la llanterna i la va encendre.
Tot el que es movia ho assenyalava amb la llum, per veure què podria ser.
-Potser ja no hi és -va qüestionar na Joana.
-O potser sí… -va contestar en Miquel adonant-se d’un detall esgarrifós.
Al terra es veien unes petjades fresques, que no eren d’ells. Van seguir el rastre per veure fins on arribaven, i els varen dur fins un lloc un tant estrany.
De sobte, la varen sentir. Era una veu suau que parlava molt baix que se sentia com deia el nom d’en Miquel.
-Miquel…
Aquest es va girar de cop, i fins i tot se li va caure la llanterna de la mà.
Allà era ella, allà la va veure. Tant de temps que na Joana ho tenia en secret, tant que li va costar explicar-se, ara estava de front amb ella.
Davant de na Joana i en Miquel es trobava na Mònica al terra, amb els ulls completament blancs i amb la pell més pàl.lida que mai havien vist.
-Això no pot ser… -Va dir na Joana amb tot el terror que podia sentir.
Na Mònica, amb gens de forces per parlar, els va dir una única paraula als dos:
-A…ju…déu…me...
