Va caure sobre el vell tapís de genolls, amb uns ulls que amb tan sols veure'ls es podia apreciar la ràbia i impotència que tenia. Pensava en el passat, aquell passat que sempre se li venia al cap, que mai podia desfer-se d’ell, per més que volgués. I ara ell, de tantes persones que existeixen, que coneix, va posar la seva confiança en ell, que la va utilitzar com un arma.



Feia anys que havia après a no parlar d'allò. El que va passar a les muntanyes quan encara era una nina petita, de deu anys, era una experiència que va intentar amagar a tot arreu perquè ningú ho sapigués. Però inclòs després de tant de temps, tant de plors, tants de pensaments, tantes hores dormint per no pensar-ho, encara en els somnis apareixia. I ell, el miserable, ho sabia, ho va saber des del primer dia que es van trobar, quan ella li va demanar que no li recordés res del seu passat.



Aquella discussió que varen tenir, molt breu, però a la vegada molt intensa, va ser el que va canviar tot, la gota que va fer vessar el got. Tot va començar amb un simple desacord, sobre com repartir els pocs diners que els quedaven. Però les paraules d’en Miquel s’havien anat posant cada vegada més intenses i personals a mesura que més s’enfadava, i més quan el nom del seu germà petit, en Biel, que va morir feia anys, va ser nomenat en la discussió.



-Sempre fuges, Joana! -Va cridar el Miquel a ella, amb un to de veu elevat, fent que na Joana es sentís atacada.



-Fugir? Jo? Fugir de què?- Va respondre ella, amb una veu que es notava que hi tenia cert por i nerviosisme.



-Del que va passar, del que vas fer! -Va etzibar-li abans d’anar-se’n.



Ella sabia del que ell parlava, ho sabia perfectament i li va afectar, tant que aquelles paraules que li va dir li varen quedar al cap. Es va aixecar després de plorar i plorar, es va mirar al mirall i va observar el seu reflex pensativa durant uns minuts… Tenia els ulls cansats, la cara vermella de plorar i també els ulls inflats.

- El que va passar no va ser culpa meva- Es va dir a si mateixa per a intentar autoconvèncer-se que el que havia dit el Miquel no era veritat.



Però na Joana no era ximple, ella ja sabia que ell no ho havia dit perquè sí, algú li havia parlat de segur sobre això. Estava frustrada, i amb aquesta sensació de frustració li va recórrer un calfred per tot el cos sencer. Li preocupava qui podria saber sobre el que va passar amb el seu germà i el que faria amb aquesta informació.



Va sortir del bany, es va asseure al llit de la seva habitació, era incapaç de deixar de pensar en això. Estava molt cansada de haver de viure així, e n aquelles condicions per culpa del que va passar.

Va raonar i va caure en que no es podia quedar al llit plorant sense fer res. Es va aixecar i va començar a buscar als calaixos una clau que havia guardat durant molts anys, la qual li va fer recordar tot el que va haver de passar. Tornar a veure-la va ser una sensació horrible. Tampoc era capaç de pensar que en Miquel sabria sobre tot això. Però no podia aturar-se més del que ja ho havia fet tot aquest temps per por.



Es va intentar consolar pensant que la clau podia ser aquella peça per poder superar el seu passat i poder oblidar-se per sempre del que va passar, tot i que li feia molta por perquè també podria ser la peça per obrir molts records i secrets. Malgrat això, estava disposada a fer-ho, passés el que passés.