Era una nit d’hivern, molt freda, d’aquelles de les que se’t congelaven fins els dits amb l’aire fred i que sents com tremoles, encara que na Joana no tremolava per això. Intuïa el que se’l hi venia ara, el que s’havia de preparar per dir-li, sabent que una vegada en Miquel va treure coses del passat, no li quedava una altra alternativa, ho havia de expressar.



El seu cap deia que no, que no feia falta, només li faria recordar moments negatius, innecessaris. Mentre que el seu cor deia que sí, que ja era hora, i havia de mentalitzar-se que ho havia de dir. El seu cap guanyava terreny, encara que el seu cor ho sentia de veritat, fins i tot sabent que el que opinava el seu pensament era el correcte.

L’aire fred li congelava el nas, ja no podia fer marxa enrere, era massa tard. Va caminar molt decidida, a casa d’en Miquel encara que amb una mica de por que ella mateixa amagava. Estava tan nerviosa que amb cada passa sentia com el cor li bategava amb força.



Per fi va arribar a la porta de la seva casa, però se n'havia adonat que no sabia encara exactament el que li protestaria, volia sonar clara, sense por i directa, però ella mateixa dubtava de la seva força de voluntat. Un altra cosa que li tornava enrere era com reaccionaria ell. En aquell moment tornaven aquells malsons al seu cap, encara que intentava deixar-los a un costat.



Finalment va decidir amb molta valentia trucar a la porta, no s’ho va tornar a qüestionar, perquè sabia que si ho pensava massa temps més, acabaria anant-se sense dir-li el que volia a en Miquel. Quan va obrir la porta, va sentir que el cor li feia un tomb, els seus ulls es van trobar amb els d’ell. Ningú va comentar res, només es miraven. Miquel la contemplava amb dubte, no sabia què feia amb ell una altra vegada, i ella ho observava amb por.

-Hem de parlar -va murmurar ella amb la veu tremolosa i trencada.



En Miquel va expressar sorpresa, realment ell tampoc volia iniciar aquell diàleg que segurament seria molt incòmoda . Va fer un pas enrere, deixant-la entrar en la seva casa, no s’imaginava si tal vegada després es penediria d’aquella decisió. En deixar-la entrar, aquella xerrada que tots dos havien evitat durant tant de temps estava a punt de començar. Ja no hi havia marxa enrere per a cap dels dos…

Na Joana va tancar la porta, sabent les ganes que tenia de fugir. L'habitació va agafar un ambient tranquil, o això volien pretendre, mentre que els dos estaven un tant incòmodes. En Miquel la mirava esperant que digués res, com si això l’ajudés a parlar, quan en veritat la intimidava un poc. Ella abans de nomenar res, va agafar aire mentalitzant-se del que hauria d’exposar en uns segons.



En Miquel es va seure en uns dels sofàs i va alçar la cella dreta, com fent-li una pregunta amb la cara. Na Joana seguia on es va seure, sense saber com expressar-se, i amb ganes de fugir i estar sola.



-No sé per on començar -va dir na Joana finalment, després de tants minuts de silenci en la saleta aquella. Ho va murmurar amb veu més baixa del normal, amb la qual cosa en Miquel que li va respondre amb un gest fent-li saber que no es preocupés.



-Ho sé, Joana, intenta-ho, sense por… -va proposar fins que va veure que l’interrompia na Joana.



-No, Miquel, deixa’m parlar, se'm fa molt més difícil del que pareix d’acord? -I es va apropar un poc més a ell i aquest, més intrigat que abans, perquè tan a prop pareixia com si fos un secret, cosa que ho era, va posar més atenció.



-Mira, Miquel, el que va passar aquell dia a les muntanyes no va ser el que tots creieu… Jo no vaig tenir l’elecció que tots pensàveu. Vaig fer el que vaig poder, amb el que vaig tenir i amb el poc que sabia. Encara que per molt que ho vulguis pintar diferent, no puc portar sola el pes de tot això.



M'has jutjat sense saber-ho, sense preguntar-me mai què va passar en realitat. Ara t'ho explicaré, però si me’n tornes a acusar, no tornaré a dir res.