El primer que vaig fer va ser allunyar-me de Marta per a poder cridar a Martín i que m'explicara què estava passant.



Li diga una vegada, no em va agafar el telèfon. Li vaig tornar a dir una segona vegada, una tercera i tan sols obtenia el seu contestador com a resposta. No sabia que esperar però amb cada minut que passava i no rebia resposta, la meua ment anava plantejant-se tota classe de possibles escenaris, cada un pitjor que l'anterior.



-M'he d'anar- li vaig dir a Marta, afanyada per arreplegar les meues coses i anar a buscar a Martín.

-A on vas? Pansa alguna cosa?

-No nada, tranquil·la, només buscaré a Martín, a veure si li veig. Li he de donar una cosa que es va deixar a la meua casa.

-Bo perquè res, supose que ens veiem després.



Va acabar anant a la seua casa. En la ubicació li eixia que era ací. Si cridava la timbre, no podia ignorar-la.



Res més veure-la per la cambra, va obrir la porta.



-Es pot saber què et passa? Primer em dius que ha passat una cosa súper important i que l'has fotuda i que no saps què fer. Em preocupes i em deixes de contestar, fent-me pensar el pitjor. Ja em pots donar una bona explicació perquè estic molt enfadada. M'ha tocat vindre fins ací perquè et dignares a contestar-me i encara no sé què ha passat.



(Martín)

Li havia escrit en un moment de pànic, però després d'haver-los pensat bé no tenia clar si volia explicar-li el que havia passat. Va sonar el timbre i va veure a Ana. No sabia que fer. No podia deixar-la a baix esperant, però tampoc volia parlar amb ella, perquè sabia que m'anava a preguntar i no volia explicar-li l'ocorregut.



-Puja.-Va respondre amb una veu freda i tallant.

Res més entrar, Ana va començar a retraure-li que no li haguera contestat, que estava molt preocupada per ell…

-No passava res. Simplement m'he alçat que hui tenia examen i no havia estudiat, però aragonesos mal que ha passat tota esta moguda i ha cancel·lat els exàmens.- Va ser la primera excusa que se li va ocórrer per a evitar explicar-li la veritat.



(Ana)

Li estranye el que va dir Martín. No recordava que li haguera dit que eixe dia tenia un examen, però potser se li havia passat. Tampoc entenia perquè li havia causat tant de pànic, tampoc hauria sigut el primer examen al qual es presentara sense estudiar. Volia creure-li, però en el fons sentia com alguna cosa anava malament. Hi havia alguna cosa que no quadrava.



-Bé, la qual cosa ha passat amb Sandra no és una ximpleria. Molta gent ha estat dient que li ho ha inventat per a cridar l'atenció, però no crec que ningú faria broma amb una cosa tan seriosa. Tu vas estar ahir, la vas veure?

-No, però és que nosaltres ens vam agafar un reservat, supose que ella aniria amb l'entrada normal. Però canviarem de tema, de veritat que no vull parlar d'això. Em sembla molt fort el que està fent esta xica, ella sabrà el que fa.

-Llavors tu també penses el mateix que Martina, que està mentint.

-Ana, el meu amor, m'encanta que sempre intentes veure el millor de les persones. És una de les coses que més m'agraden de tu, però hi ha vegades que simplement has d'acceptar la realitat. No hi ha més que veure a eixa xica.



Potser Martín i Martina tenien raó i Sandra estava mentint. Potser només volia venjar-se d'un xic que havia passat d'ella. Però encara així, la situació li continuava semblant estranya. Ací passava alguna cosa.



-Aprofitarem el “dia lliure” que ens han donat. Podem quedar-nos a la meua casa i veure una *peli. I si vols podem demanar una mica de menjar per a portar. Tria tu si vols el que menjar, a mi m'és igual.



Van acabar demanant *sushi, alguna cosa que també el va sorprendre, ja que ni tan sols li agradava, però segurament ho feia per a compensar l'esglai que li havia donat. Havent dinat, es van asseure en el sofà a veure una pel·lícula. Es va acabar quedant adormida damunt del seu pit. Se sentia a gust als seus braços. Feia temps que no estava així amb ell, però s'alegrava de tornar a estar com abans.



(Martín)

Ana continuava adormida quan li va començar a cridar Alex. No volia parlar amb ell, la veritat és que no volia parlar amb ningú, volia quedar-se amb Ana per sempre així, sense que ningú més els molestara. Sense embrague, Alex era molt persistent i no es cansava de cridar-li una vegada i una altra. Al final va optar per enviar-li un missatge: “Alex, ara mateix no puc parlar. Està Ana dormint i no vull despertar-les. Després et cride.”



Al minut va rebre la resposta del seu amic: “Estic a baix de la teua casa en el portal. Baixa que hem de parlar.”



Què els passava a tots eixe dia amb presentar-se a la seua casa sense avisar? La sorpresa d'Ana al final li havia acabat agradant, però s'estava començant a cansar d'estes visites inesperades.



Al final va decidir baixar i parlar amb ell, perquè sinó sabia que li anava a estar cridant fins a aconseguir el que volia. Es va apartar lentament, intentant no despertar a Ana i va tancar la porta amb cura.



A la porta recolzat en la paret estava el seu amic Alex, molest perquè hauria tardat tant de temps a baixar.

-Per què has tardat tant? Saps que hem de parlar urgent.

-No vull parlar del tema i baixa la veu que no vull que Ana t'escolte.

-Normal que no vols que ho sàpia.-Va dir Alex amb un to burleta.- Vas participar igual que tots, òssia que o estem units i ens recolzem o caiem tots junts.

-Saps que no va ser així.

De sobte van callar de colp en sentir que algú obria la porta del portal.





(Ana)

Es va alçar desorientada. La pel·lícula ja havia acabat i en mirar al rellotge va veure que ja havien passat dos hores des que s'havia quedat adormida. Va mirar al seu al voltant, però no va veure a Martín per cap costat. Sense embrague, sí que va escoltar veus que provenien del carrer i en parar atenció es va adonar que semblaven Martín i Alex.



Va buscar les claus de recanvi i va baixar a veure què passava, però quan va arribar van callar de colp.



-Hola Ana. Quant temps sense veure't! T'has de vindre un dia amb nosaltres i eixim tots junts.-Va dir Alex, il·lusionat per veure-la després de tant de temps.

-Ai si! Que us he trobat a faltar. La pròxima vegada que Martín isca amb vosaltres li dic que m'avise i així us veig.

-No!- Ana li va mirar estranyada per la resposta del seu nuvi i Alex també va tindre la mateixa reacció.-Tindré molts exàmens pel que segurament no té molt temps per a quedar.

-Bons perquè ja ens veurem per ací.-Va dir Alex mentres s'acomiadava.- I Martín, pensa bé en el que t'he dit.



Després que Alex s'anara Ana li va preguntar a Martín per la conversa que acabaven de tindre.

-Què t'has de pensar?

-Res, és ximple, no sap el que diu. I no vull que quedes amb ells i molt menys sense mi.

-Bo val. Arreplegaré les meues coses i em torne ja a casa que la meua mare estarà preocupada per la meua.



Ana tornava a estar enfadada amb ell. Després de tot el que havien passat, havien tornat al punt de partida. Una vegada més li estava dient el que podia i no podia fer i el pitjor de tot, sense donar-li cap explicació.



Tornant a casa i pensant en el que havia passat eixa vesprada, es va adonar que estava farta de fer el que sempre ell volia. Després de tantes vegades que havia quedat amb els amics de Martín eren tan amics d'ell com seus i si volia podia perfectament quedar amb ells.



Sense adonar-se li estava escrivint a Alex: “esta nit els meus pares es van anara a sopar, si voleu vindre-us tu i els altres.”



No havien passat ni dos minuts i ja tenia un missatge de resposta d'Alex: “Val bonica, perfecte, allí estarem. Ens acostem sobre les nou.”



(Martín)



Tenia un mal sabor de boca per la topada amb Alex. Havia sigut un poc incòmode i no tenia dubte que Ana havia sospitat que passava alguna cosa, però esperava que no preguntara molt i que amb el temps s'oblidara.



Estava arreplegant les restes del menjar quan li va arribar una captura de pantalla. I un missatge d'Alex dient-li que mirara el que li acaba d'enviar la seua núvia.



En llegir-ho li va entrar un calfred per tot el cos, seguit de pur pànic. Va intentar cridar a Ana però no li contestava. Va agafar el primer que va veure i es va vestir el més ràpid que va poder. Esperava no arribar tard.



(Ana)



S'estava acabat de maquillar quan van anomenar a la porta. Va obrir i estaven tots esperant, amb tres botelles de vi i molt contents de veure-la després de tant de temps.



Quan va anar a deixar el vi en la nevera, va veure el seu mòbil que l'havia deixat carregant i les 15 trucades perdudes de Martín. Per alguna raó, això va fer que s'enfadara encara més amb ell. Segurament estaria enfadat ell també perquè ella tinguera amics i li anara a muntar un show igual que va fer amb Pablo. Va decidir apagar el mòbil. Si pensava ser un possessiu i un immadur podia ser-ho amb una altra, però amb ella no anava a ser-ho. No pensava suportar-ho més.



Van passar tota la nit rient i bevent. Anècdota després d'una altra i es posaven al dia. Estava feliç i feia temps que no reia tant sense estar amb Martín. Es trobava en un moment d'eufòria quan de sobte tot es va tornar negre.



Es va despertar el matí següent amb un dolor súper intens per tot el cos, però va pensar que segurament era la ressaca del dia anterior. No obstant això quan es va alçar a penes podia caminar del molt que li feia mal. Es va mirar a l'espill i quasi fa un crit pel que va veure. Tenia tot el cos cobert de blaus. Encara que estiguera enfadada amb Martín, el seu primer impuls va ser cridar-lo.



No es recordava de res del que havia passat la nit anterior. Només d'estar en el saló i de sobte despertar-se al matí següent. No tenia ni idea de com havia arribat al seu llit.



Martín va tardar mitja hora a arribar a la seua casa. Al principi estava enfadat, però quan va veure la seua expressió de preocupació, es van asseure en el sofà i li va començar a explicar tot.

Estava a punt de posar-se a plorar, però no volia traure conclusions. Si de veritat havia passat el que ella pensava, era una cosa greu i no sabia molt bé com actuar d'ara en avant.



Però abans que poguera continuar explicant-li tot a Martín, este va començar a plorar.



No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



La persona que va dir que els hòmens no ploren, clarament no li va veure a ell aquell dia. Les llàgrimes que queien com a cascades. Que no semblaven que anaren a parar mai de caure. Si haguérem estat en una habitació tancada, esta s'haguera inundat. Allò no parava i jo seguia sense entendre perquè plorava tant. En un moment havia passat d'estar tranquil i calmat, a ser un manoll de nervis que no es podia controlar. Mai li havia vist així…



Hauria de ser jo la persona que estiguera així. Seguia sense saber que m'havia passat i que Martin estiguera així em desconcertava encara més. Va ser quan es va llevar les mans de la cara i pot veure per fi la seua cara, que tot va començar a cobrar sentit. Tot va començar a encaixar com si de les peces d'un puzle es tractara. Els rumors, tot el que jo havia negat defenent-los era veritat i no sols havien sigut víctimes aquelles a les quals havíem anomenat boges i mentideres, sinó que jo m'havia convertit en una víctima més. Vaig començar a tremolar quan em vaig adonar de tot allò que havia deixat passar perquè li “volia”. Inconscientment em vaig anar separat més i més d'ell impossible ja d'estar ni un només segon en la mateixa habitació que ell.



-El que deien les xiques era veritat i heu sigut vosaltres. No m'ho puc creure, eixe dia que em vas dir histèric, m'anaves a comptar la veritat, però no ho vas fer.

-No volia que canviara la teua percepció de la meua. Va ser un error.



Com podia dir i cridar a una violació un error? Es va adonar que el seu únic error havia sigut confiar en ell. Confiar en una persona que ella pensava que volia, però no volia a la persona que era en realitat, sinó la part que ell havia volgut mostrar o potser només la part que ella volia veure, mentres tota la resta ho deixava passar, encegada per la llum brillant d'un sol que en realitat no li calfava, fins que ja va ser massa vesprada i el sol la va cremar.