No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



La persona que va dir que els homes no ploren, clarament no li va veure a ell aquell dia. Les llàgrimes que queien com a cascades. Que no semblaven que anaren a parar mai de caure. Si haguérem estat en una habitació tancada, aquesta s'haguera inundat. Allò no parava i jo seguia sense entendre perquè plorava tant. En un moment havia passat d'estar tranquil i calmat, a ser un manoll de nervis que no es podia controlar. Mai li havia vist així.



De fet, quan li vaig conéixer em vaig sorprendre, perquè mai havia conegut a una persona tan encantadora. Tenia una manera de parlar peculiar. Li posava emoció a casa cosa que deia i encara que no tinguera raó, segurament t'anava a acabar convencent.



La primera vegada que li vaig veure, estava assegut en un banc a l'eixida de la biblioteca. Estava embardissat en la lectura d'un llibre sobre psicologia. Sabia quin era, perquè aqueix mateix llibre me l'havia hagut de llegir jo com a tasca per al primer semestre. Estava tan abstret en el llibre, que no hi havia manera que alçara els ulls. Hi havia alguna cosa en el qual em causava curiositat. No sàvia que era , o bé el seu aspecte desenfadat però que la vegada era impol·lut o la seua capacitat de concentració indestructible.



Volia saber qui era, volia conéixer-li. Volia conéixer a Martín. ***

Portava mitja hora esperant que ella passara. L'havia vista per primera vegada en una cafeteria al costat de la universitat. Estava asseguda en una taula amb les seues amigues i de seguida es va fixar en ella. No sols destacava pel seu pèl caoba i els seus ulls blaus, sinó pel seu somriure que il·luminava tota l'habitació. M'era igual tota l'altra gent que poguera haver-hi a la sala. Els meus ulls no podien enlairar-se d'ella. Li vaig preguntar al meu amic que qui era. Em va dir que no la coneixia molt, que el seu nom era Ana, que anava a la classe de la seua germana i que estava estudiant psicologia. Des d'aqueix dia no podia pensar en una altra persona. No me la podia traure del cap. Cada vegada que entrava en un lloc em fixava per a veure si la veia. A la fi, després de dues setmanes la vaig veure estudiant a la biblioteca. Vaig agafar un dels llibres que sabia que s'havia llegit .



Per a ser sincer, l'havia buscada per xarxes socials i havia vist un post sobre aqueix llibre en concret que sabia que li ho havia llegit, em vaig asseure en el banc de l'eixida a esperar que passara per ací.



***

Quan vaig passar per al costat d’ell, vaig fer com que m'havien caigut les anotacions. Es va alçar de seguida a ajudar-me a recollir-los. -Moltíssimes gràcies. Mare meua que vergonya, segur que tothom s'ha quedat mirant-me.



-Fes-me cas, si s'han quedat mirant no ha sigut per les anotacions.



Acabe d'agafar les últimes fulles del sòl i va recollir la seua motxilla. No vaig poder evitar somriure per el comentari que acaba de dir.



-Hauré d'agrair-te d'alguna forma que m'hages ajudat. Pràcticament m'has salvat la vida, perquè no sé què faria sense les meues anotacions.



-Podries convidar-me a un café. Mai es pot haver pres suficient cafeïna.



-A veure, tinc classes dins d'una estona, però mitja hora sí que puc traure. Em dirigia igualment a la cafeteria.



Allí estaven les meues amigues esperant-me, però els vaig escriure abans d'arribar, que m'anava a asseure en una altra taula amb un xic moníssim que acabava de conéixer.



***

Entrem en la cafeteria. El lloc on l'havia vista per primera vegada. Vaig anar a la barra i vaig demanar dos cafés, clarament pague jo, tenint en compte que pràcticament m'havia autoconvidat. Vam estar parlant durant hores. Entre piti i café es va fer a la vesprada. L'havia convençuda perquè no fora a classe i es quedarà amb mi. No volia que acabara la conversa. Em trobava embadalit amb qualsevol cosa que em comptara, fins i tot la major ximpleria. -M'hauria d'anar anant ja a la meua casa. Tinc examen demà i damunt m'he pelat les classes.- em va dir quan mire el rellotge i va veure que eren les set de la vesprada.



-Buah, això ha sigut en gran part la meua culpa. T'acompanye a casa per a compensar-ho.



M'era igual el lluny que visquera. No pensava deixar escapar la possibilitat a de gosar més temps amb ella. Al final va accedir i durant la volta continuem amb la conversa.



Vivia a prop, per la qual cosa no tardem a arribar. Ens quedem en el portal, els dos aturats, ella sense voler entrar i jo sense voler anar-me.



-Vull tornar a veure't algun dia que tingues lliure.



-El divendres el tinc lliure. Anava a quedar amb una amiga, però al final es va de viatge i m'ha cancel·lat.



-Perfecte, dona'm el teu número i pas el divendres a recollir-te.



***

No havia pujat ni dos escalons quan em vaig girar a veure-li abans d'entrar en el portal.



-Ah i sort en l'examen de demà- em va dir- espere que t'isca bé perquè si no haurà sigut per la meua culpa i no m'ho perdonaria.



Ho va dir de broma, però tenia tota la raó. M'anava a haver de posar a estudiar com una boja aqueixa nit si volia recuperar tot el temps que no havia estudiat per estar amb ell, però no m'importen perquè havia sigut una de les millors vesprades de la meua vida.



Vaig pujar a la meua casa amb un somriure de ximple que era impossible esborrar-la de la meua cara. Estudiant no podia parar de pensar en ell, en el fluida que havia sigut la conversa, sense pauses o silencis incòmodes.



M'havia semblat una persona interessant i mira que això era difícil per a mi. Rares vegades trobava a algú que em trencara els esquemes.



Aqueix mateix divendres es va presentar a la porta de la meua casa amb un ram de flors. Margarides, les meues favorites.



-He reservat en un dels meus restaurants favorits. És un restaurant que no està molt lluny d'ací. És un italià i creu-me quan et dic que fan els millors raviolis que he provat en la meua vida.- ho va dir mentre s'acostava a una moto que estava aparcada en la vorera i treia un casc que me'l va donar.



Em va fer gràcia que diguera que fora a prop però que haguera agafat la moto. Es notava que s'estava intentat fer el fanfarró. El sopar va ser exactament igual que la cita que havíem tingut feia uns dies, perfecta.



Els mesos següents van ser igual. Passàvem moltíssims temps junts i continuava sent igual de detallista que el primer dia. Em sorprenia amb regals, cartes i flors sense cap motiu, simplement per com deia ell, que era una cosa que li eixia fer.



***

Només havien passat uns mesos, per a algunes persones podia semblar prompte, però jo ja ho sabia, estava enamorat. Només volia estar amb ella, tindre-la a prop. M'encantava sorprendre-la,



sempre em presentava de manera inesperada a l'eixida de les seues classes o de la biblioteca per a acompanyar-la a casa. Em sentia bé sabent que tornava segura, que jo podia protegir-la.



***

Per fi vaig acabar exàmens. Portava dues setmanes Deixant-me la pell, estudiant com una boja . Tot el meu temps l'havia dedicat als exàmens i a Martín, però ara ja per fi era lliure. Em feia il·lusió per fi poder eixir de les meues amigues i oblidar-me de tot el que m'havia estat turmentant les setmanes anteriors.



Era a la meua casa, preparant-me per a eixir. Havia quedat amb les meues amigues a les 10 per a sopar, però hi havia decidisc preparar-me abans per a anar més tranquil·la. A més necessitava arreglar-me i canviar els pijames i les trosses per una cosa més presentable.



Mentre em maquillava va sonar el timbre de la meua casa. Sabia que els meus pares no anaven a ser perquè s'havien anat amb el meu germà de visita a universitats.



En la imatge del telefonillo es veia a Martín amb un ram gegant de roses. No vaig poder evitar que m'isquera la sonrisita ximple que sempre m'eixia amb ell. Encara no entenia com podia haver tingut tanta sort d'haver trobat a una persona com ell. Es preocupava per mi i era la persona més detallista que havia conegut. Sempre es recordava de les xicotetes coses i feia tot el possible per a alegra'm en els moments quan estava estressada. Sabia que sempre podia comptar amb ell.



Quan va entrar, vam anar a la cuina per un pitxer i vam posar les flors en la taula del saló.



-Posa't còmode en el saló, si vols posa't alguna cosa en la tele. Jo aniré un segon a la meua habitació per a acabar de maquillar-me i canviar-me. Isc en res.



Abans d'eixir em vaig mirar en li espill. Sembla una mica egocèntric que ho diguera jo, però estava boniquíssima, o potser només era pel contrast dels meus pintes durant les temporades d'exàmens. Vaig anar al saló il·lusionada que Martín em vera amb el outfit que havia triat. No obstant això, quan em va veure, va fer una osca de desgrat, fins i tot semblava de fàstic.



-On aniràs així vestida?- em va preguntar amb to diferent del qual em parlava de normal

-No em digues això, que m'encanta com vaig vestida. No t'agrada?



-Sí, si mai t'havia vist tan bonica. Però una falda tan curta no és com perquè ho portes per ací. Millor que et poses aquestes coses en privat, amb mi. A més,quin pla tens?

-Res, soparé amb les xiques i després anàvem a eixir a una discoteca que a Marta li han dit que estava bé.



-Ah ara entenc perquè vas vestida així. Aqueix és el teu pla no? Eixir a lligar amb altres xics i a zorrear ara que has acabat exàmens i ja no em necessites.



-Però què dius?-vaig respondre enfadada per la insinuació que havia fet.- D'on t'has tret aqueixa idea? Et vull moltíssim i ho saps. Només que faré un pla amb les xiques que entre tu i el treball de la universitat no he tingut quasi temps d'estar amb elles.



-No hi ha més que veure't. No entenc la necessitat que tens d'eixir de festa i menys així vestida, quan podries quedar-te a casa amb mi veient una peli. I si tant de temps et lleve potser hauríem de deixar-ho, perquè pel que veig només soc una nosa per a tu.



Estava realment enfadat i de veure-li així se'm van untar les ganes d'eixir. Al final em quede a casa amb ell. Em va fer el sopar i després vam veure una pel·lícula, com ell volia. L'endemà em va arribar un missatge de les meues amigues preguntant-me que per què no havia anat la nit anterior i una caixa de bombons de Martín demanant-me perdó per l'ocorregut. Semblava que ho sentia i em reconeixia que s'havia equivocat i que havia exagerat. Vaig decidir oblidar-ho i aqueix dia vaig quedar amb Marta per a desdejunar i posar-nos al dia.