(ANA)

Tot va tornar a la “normalitat”. Tornava a ser el xic del qual m'hi havia enamorada i no quedava ni rastre de la persona en la qual es va convertir ese dia. Cada vegada, érem més inseparables i cada vegada, la nostra relació es posava més seriosa

Estava amb les meues amigues prenent un café després d'un llarg dia d'estudi quan em va arribar un missatge seu: “On estàs?” Vull veure't i a més he d'explicar-te una coseta. Estic amb els meus amics en Raúl, passa't si vols.



Raúl no era el nom del bar en si, sinó el nom de l'amo. Martín i els seus mags portaven anant ja dos anys tots els divendres i s'havien fet els seus amics, per la qual cosa ja simplement cridaven al bar així. De fet, quan comencem a eixir Martin va insistir a portar-me a Raúl perquè em coneguera i des de llavors, havia sigut una integrant més en la seua taula habitual dels divendres.



Vaig començar a mirar a les meues amigues pensant en una manera de dir-los que m'anava a anar. Ni tan sols portàvem mitja hora assegudes i segur que s'anaven a queixar perquè sí que era veritat que últimament no passava quasi temps amb elles.



-Ni se t'ocórrega- va dir Marta de sobte- Conec eixa mirada i li ho que diràs. Pel teu bé no seguisques o m'enfade de veritat.



*Ari estava súper confusa i no sàvia perquè Marta havia dit això, però jo vaig entendre de seguida que m'havia enxampat.



-Em podeu explicar que està passant? Que no m'estic assabentant de res.



-Ana ho dic jo o ho dius tu?

-No sé que m'estàs parlant- vaig respondre jo, fent-me la boja.



-Res, bàsicament, si no m'equivoque, que rares vegades passa, Ana esta buscant una excusa per a anar-se amb Martín i els seus amics, segurament a Raúl, com ha fet les últimes vegades.



-Val pot ser que tingues raó, però m'ha dit que ha de dir-me una cosa important. *Porfis, no us enfadeu.



-*Nono, si no m'enfadaré, perquè sé que Martin és molt pesat i convincent, però ja ens ho pots compensar un altre dia.



-Això, el divendres que ve, que acabem exàmens, dia de xiques.- Va afegir *Ari.- Passa-t'ho bé, ja que ens abandones.



-Us vull xiques, sou les millors.



Vaig anar caminant fins a arribar fins on estaven, asseguts en la mateixa taula de sempre, com m'esperava.



Res més entrar em van saludar efusivament, il·lusionats de veure'm. Encara sort que em queien bé, perquè des que havia començat a eixir amb Martin passava més temps amb ells que amb els meus propis amics.



-Per fi arribes, ja pensàvem que t'havies perdut- ho va dir amb un to estrany, entre de broma i de burla, mentres es movia per a fer-me lloc al seu costat.



La nit se'm passe volant, entre copa i copa es van fer les dos del matí i el meu pla d'anar-me prompte a casa a estudiar s'havia enfonsat al complet. Cada vegada que intentava anar-me, em deien que no, que encara era massa prompte per a anar-me i em convencien per a quedar a. Sobretot Martin, que em deia que deixara de ser una avorrida i que perquè gaudira una nit amb ells, no passava res. En el seu defensa diré que era molt facial de convéncer i que com havia estat tot el dia estudiant sentia que em mereixia un descans, encara que això significara no dormir la nit següent perquè encara em faltaven cinc temes sencers per estudiar. Però bo, això ja seria un problema per al meu jo de demà.



Martín va insistir a acompanyar-me a casa i jo no em vaig negar. Encara no m'havia dit eixa cosa tan important que em tenia a comptar i jo em moria de la curiositat.



-Em diràs per fi eixa cosa secreta tan important per la qual m'has fet vindre ací o em toca preguntar?

-Bé, ja saps que portem ja un temps i també que en dos setmanes em vaig amb la meua família de viatge a esquiar. M'agradaria que et vingueres amb nosaltres i que els conegueres degudament. No fa falta que em respongues ara mateix, mira tu *atañera i organitza't, però em faria molt feliç si pogueres vindre. Clarament t'he convidat jo, òssia que no et preocupes per res esta tot cobert.



-No he ni de pensar-m'ho, clar que vull anar.



No hi ha ni paraules per a descriure la il·lusió que m'havia fet que m'haguera demanat anar amb la seua família.



Només faltaven dos carrer per a arribar a la meua casa quan em vaig trobar a Pablo, un dels meus millors amics del col·legi, però que des que havíem anat cada un a una universitat, ens havíem distanciat i no parlàvem ni la mitat del que parlàvem abans. A Martin li havia parlat més d'una vegada sobre ell i no li feia gens de gràcia que fórem tan amics, però ho havia deixat passar perquè havíem perdut pràcticament el contacte. Portava molt de temps sense veure-li i el primer que em va eixir va ser anar corrent a anar a fer-li una abraçada. Martin es va parar en sec i va traure el mòbil. Em vaig enfadar moltíssim amb ell. No li va dirigir la paraula, ni tan sols quan li ho presente a Pablo. Em volia quedar una estona per a parlar amb ell, però ja començava a veure la cara d'enuig en la cara de Martin.



-Bé, quedem un dia d'estos a prendre alguna cosa i així ens posem la dos.



-Clar, escriu-me quan vulgues, ja saps que sempre tinc temps per a tu.-Em va dir mentres s'anava.-Ah i que no se t'oblide, que ens coneixem i després sempre estàs embolicat.- Es va donar la volta i va continuar caminant, deixant-me una altra vegada tot sol amb Martin.



(Martín)

M'allunye a una cantonada perquè ja no podia suportar veure a Ana parlant amb eixe “amic” que l'única cosa que havia fet els últims deu minuts era menjar-li amb la mirada. Potser ella no s'hi havia ni donat compte, però havent estat tant de temps parlant amb ell li semblava impossible que no s'haguera adonat que a eixe xic li agradava. A més Ana no li havia donat el seu lloc, en presentar-li havia dit simplement el seu nom i no li havia presentat com el seu nuvi. Si així era com ella ho veia, ell no anava a suportar tals faltes de respecte.



(Ana)

Em vaig dirigir cap a on es trobava Martín, per a preguntar-li que què li passava, però abans de poguera si més no obrir la boca, va començar a parlar en un to categòric i fred, tan sobtat va ser el canvi que em va enxampar totalment desprevinguda.



-Potser veus normal el que va acabar d'aguantar per part teua? Després de dir-te que volia que conegueres a la meua família, d'obrir-te les portes de la meua casa, tu vas i amb el primer que et trobes, comences a lligar i damunt ni tan sols dissimules i ho fas davant del meu.



No vaig poder evitar començar a riure'm per la ximpleria tan gran que acabava de dir. -Vinga no digues ximpleries, saps que era un amic, t'he parlat mil vegades d'ell. -Això és el que dius per a excusar-te, però hauries d'haver-te vist. 5 minuts més i hauríeu estat un damunt de l'altre. Si et sembla normal tindrem seriosos problemes.



Em vaig quedar atònita que l'estiguera dient totalment de debò. No hi havia ni una sola cosa en la seua cara que poguera indicar-me que estava fent broma, encara que en el fons esperava que de sobte començara a riure's i que em diguera que no anava de debò.



La resta de la nit va seguir el mateix patró amb el qual ja m'havia començat a familiaritzar. Es va anar, ni tan sols em va acompanyar a casa i dos hores després van començar els missatges que ho sentia i que havia exagerat la situació. Que ell normalment no era gelós, que no sabia el que li havia passat. El vaig estar pensant i en veritat si li havia donat tanta importància és perquè li importava, però d'altra banda no m'estava agradant eixa part que estava coneixent d'ell, la part violenta i impulsiva.



Al matí següent, després d'un llarg somni reparador, l'ocorregut la nit anterior no em va semblar tan rellevant, ho vaig tornar deixar a deixar passar.



Van passar dos setmanes i finalment li vaig acompanyar al viatge de *ski amb la seua família. Potser uns dels millors dies de la meua vida, bo potser exagerant una miqueta, però els seus pares es van portar genial amb mi i em vaig emportar molt bé amb les seues germanes. A més, esquiar era una de les coses que més gaudia en el món. El millor moment, sens dubte, en el cotxe de tornada, quan em va agafar la mà i em va dir el molt que em volia, que estava orgullós d'haver-me presentat a la seua família i la bona impressió que havia causat.



A la volta, jo em vaig haver de posar a estudiar. Ser a la meua habitació a les dos del matí amb els llibres oberts en la taula, morta de somni, mentres intentava que se'm quedara una mica d'informació, mentres rebeu fotos de Martín amb els seus amics de festa, era realment una tortura. Vaig donar la sessió d'estudi per acabada a partir de la quinta foto i vaig decidir que l'examen de demà era un problema per al meu jo del futur. Total, quasi no comptava per a la nota.



Quan vaig arribar a la universitat l'endemà, em vaig alegrar de la meua decisió de dormir més temps, perquè si no haguera estat esgotada. En les taules de l'entrada estava Marta esperant-me.



-Porte intentat cridar-te durant una hora i no m'has agafat ni una sola crida.-Em va dir, quasi cridant-me.



-Ho sent, ahir vaig posar el mode avió per a estudiar i se m'haurà passat llevar-lo. -Han cancel·lat l'examen. No t'has assabentat de res del que ha passat? -No, ja veus que estava desconnectada. Explica-m'ho, que ara tinc curiositat. -Coneixes a Sandra, que estudia periodisme?

-No, no em sona.



-Sí, Ana, pensa, segur que les has vistes per ací. Pèl-roja, molt alta que sembre va en minifaldilles i tops que deixen molt poc per a la imaginació.



-Ai Marta, tampoc fa falta que la descrigues així.



-Només estic dient els fets. Bo perquè ahir va eixir amb unes amigues a la discoteca d'ací al costat. Diu que algú li va ficar alguna cosa en la beguda i que s'ha despertat este matí tota coberta de blaus, sense recordar-se de res del que va passar ahir. Pensa que la van violar i que va ser algú de la universitat perquè diu que no es recorda de qui va ser, però que li sonaven les cares, per la qual cosa pensa que va ser algú de la universitat. Ha vingut la policia per a interrogar a la gent que va ser ací. Al meu entendre, crec que simplement va beure massa, que no s'acorda i que vol cridar l'atenció. Veient com es vist i com es comporta amb el xics, no m'estranyaria.



Ja no si més no estava escoltant el que deia Marta, perquè només podia pensar que aquesta era la discoteca on havien eixit Martín i els seus amics. Vaig llevar el mode avió i el primer que em va arribar va ser un missatge de Martín: Crida'm quan pugues, crec que l'he cagada.