F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

La veritat a mitja veu (lumorfi)
COL·LEGI GUADALAVIAR (Valencia)
Inici: La constant picassiana (Jordi Sierra i Fabra)
Capítol 3:  El fantasma de ma vida

La pregunta que Rosa, la meua psiquiatra, m'havia fet m'havia descol·locat per complet. Durant tot aquest temps no m'havia donat compte del que en realitat estava ocorrent. Però vaig decidir continuar amb la història, amb el meu pla previst perquè ella no s'alterara i no s'adonara del que acaba de descobrir. Jo havia decidit contar-li hui la història al complet però mai li havia dit el motiu pel qual havia decidit acudir voluntàriament a ella, mai li havia contat el que sentia i el que pensava que eixe dia havia ocorregut després que entràrem en el local.





-Vaig ser jo la que va avisar a tothom, Rosa, i és per això que verdaderament estic ací- li vaig dir, intentat aguantar-me les llàgrimes, perquè tot això que portava dins m'havia fet patir un calvari.- Jo els vaig avisar que havia vist a algú i jo els vaig fer entrar. I no trobem res, absolutament res. I després de 30 minuts de llarga i exhaustiva inspecció del local va ocórrer alguna cosa que no sabria bé explicar i que no recorde amb claredat.



-No passa res Sonia, comença i a poc a poc veuràs com et vas acordant de més coses i t'armes plenament de valor per a explicar-ho.- em va dir, molt tranquil·la i amb aspecte d'estar intrigada pel que li anava a comentar.



-Dels moments després de la inspecció no recorde absolutament res, més que trobar-me en el sòl, despertar-me atordida, sense saber que havia passat i amb tots els meus companys al voltant meu igual que jo. Bé, això pensava al principi. Quan em vaig tractar d'incorporar vaig descobrir a la meua mà esquerra, que és el meu dominant, un ganivet ensangonat, el qual deposite suaument en el sòl, perquè no pensava que fora meu, no de moment. No sabia com havia arribat a la meua mà, ni com m'havia fet suposadament amb ell, perquè en eixe local no hi havia ni un maleït instrument de cuina, ni cap arma blanca ni similar. Però allí estava, a la meua mà. Quan vaig aconseguir incorporar-me sense que el meu cap fora d'un costat a un altre, vaig anar a veure als meus companys, però quan em vaig acostar a ells vaig veure que estaven tots morts, morts per talls fets amb un ganivet, a simple vista, de la grandària de fulla com el que havia portat jo a la meua mà minuts abans. No era capaç de creure el que en eixe moment, acabava d'ocórrer, la qual cosa podia intuir que havia ocorregut, perquè no recordava res.

-És per això que aquestes ací, no?

-Pense que pot existir una possibilitat que anara jo qui els matara, sí, i entenc que vulgues denunciar-me a la policia perquè no sembla haver-hi cap altra explicació lògica que argumente l'ocorregut, però m'agradaria primer arribar amb tu Rosa, a la certesa que verdaderament va ocórrer això. Vull que m'ajudes a descobrir si verdaderament ho vaig fer jo, encara que no fora conscient i si és així, romandré quieta fins que telefones a la policia perquè un jutge dicte la sentència que em toca complir- li vaig dir, en un to molt tranquil tractant d'idear mentrestant un pla perquè la policia acudira ací el més ràpid possible.





M'havia donat compte que Rosa m'havia estat enganyant durant tots els mesos que portava de consulta. Mai havia sabut perquè havia decidit anar a eixa psiquiatra, però ara ja entenia que havia sigut ella la que m'havia triat a mi, fent-me veure pel carrer els seus anuncis, i enviant-me al mòbil propaganda sobre la seua consulta. Per això vaig caure tan fàcil en el parany. Va ser amb eixa pregunta que em va fer quan la meua ment va caure en el compte que eixe lleuger somriure de satisfacció que se li va escapar al principi no havia sigut casualitat, sinó que verdaderament sentia eixe assoliment que l'assassí, o més aviat assassina, haguera pogut escapar i tot haguera eixit d'acord amb el pla, d'acord amb el seu pla, eixe que durant tant de temps havia estat planejant.



Vaig haver de dissimular perquè Rosa no s'adonara que m'havia adonat que ella era l'assassina, perquè sense voler m'havia preguntat pel motiu pel qual era allí, m'havia preguntat per la bogeria mental que jo pensava que tenia i que m'havia portat actuar d'una forma que mai havia pensat que seria capaç. Mai li havia transmés el motiu pel qual havia acudit a ella, i fer-me creure que jo era l'assassina podia ser un gran fermall final per a la seua sèrie de crims. Havia tractat de desviar la meua atenció de la veritable assassina, d'ella mateixa, per a tractar de confondre'm i pensar que havia sigut jo. Volia que fracassara en el meu àmbit professional. Fins a la seua aparició, havia tingut un historial impol·lut, però ella m'havia sigut una gran taca en la meua reputació. I em vaig adonar que era això el que volia ser, una gran nosa en carrera, en la meua vida, un turment per a la resta dels meus dies. Però no li ho anava a permetre. Vaig pensar ràpidament que podria fer per a destapar-ho, i se'm va ocórrer utilitzar “el codi secret”, una sèrie de polsadors que teníem en la nostra unitat de policia per a avisar-nos secretament en cas que algun de nosaltres estiguera segrestat o baix gran amenaça. I així ho vaig fer. Prema el botó que ténia en la butxaca de la meua jaqueta, el nombre de vegades necessàries per a transmetre'ls per missatge el següent “TINC DAVANT ASSASSINA ÚLTIM CAS, QUAN PREMA 2 VEGADES ENTRAR HABITACIÓ”.



Comptava que arribar els costaria aproximadament 15 minuts, així que havia de distraure-la amb el meu relat el temps suficient per a permetre'ls eixe marge de maniobra. Confiava que el meu equip havia rebut el missatge ja que en cas contrari podria acabar morta, perquè el que estava apunte de fer anava a descobrir-me per complet.

-Val, busquem llavors si la culpable has sigut tu o no. M'has dit que vas ser tu la que vas avisar d'haver vist a l'assassina, no?

-Així és, vaig ser jo qui va avisar.- Rosa acabava de realitzar un dels errors que més li condemnarien en el futur i que em va fer confirmar les meues sospites, perquè en cap moment li havia esmentat que l'assassina fora un xica. Sempre havia pensat que havia sigut un home, fins feia uns minuts. No obstant això, el seu subconscient li havia jugat una mala passada i li havia fet delatar-se més encara.



-Tothom et va fer cas o algú va presentar algun dubte abans d'entrar?

-Ningú em va qüestionar res, perquè era la cap de l'operació. El que jo manava es feia, i ningú posava pegues.



-I quan et vas alçar, atordida i confosa, vas buscar ajuda o vas amagar l'arma del crim?



No li havia esmentat res sobre on havia deixat l'arma del crim, la qual, efectivament, vaig decidir amagar per por de que em descobriren. Per por de que m'acusaren d'alguna cosa que ara mateix veia amb claredat, no havia sigut obra meua. Així que vaig pensar que el millor era explicar-li la veritat, seguir-li el joc, com si encara creguera que jo era la culpable.



-Vaig decidir amagar-la, desfer-me d'ella, perquè el fet que apareguera a la meua mà anava a incriminar-me per complet, encara que cabera una mínima probabilitat que no haguera sigut jo.

-On la vas amagar?- em va preguntar, aquesta vegada amb un to un poc més preocupat.

-La veritat és que no em recorde

-Has de recordar-ho, eixa prova és incriminatòria i eliminar-la podria suposar eliminar proves del crim, segura que no tens ni idea?.- em va dir. M'estava insistint molt i jo no sabia perquè. Vaig tractar de recordar ràpidament l'arma, el ganivet esmolat i gruix que va aparéixer a la meua mà. Vaig aconseguir visualitzar-ho, tancant els ulls i posant-li com a excusa que feia això per a recordar on l'havia deixat, quan jo sabia perfectament on estava. Ho vaig veure en la meua ment, més clar que mai, i en ell vaig veure unes petjades, que en el seu moment pensava que eren meues, que eren les que m'anaven a delatar, però no m'havia donat compte que verdaderament jo mai havia arribat a agarrar el ganivet amb les gemmes dels meus dits, perquè mai l'havia empunyat. Quan va aparéixer a la meua mà jo tenia la palma estesa. Llavors tot em va encaixar. Ella era tan conscient com jo que eixes petjades no eren meues, sinó seues. Se li havia oblidat netejar-les i per això estava tan preocupada per la localització del ganivet. Necessitava eliminar-ho. Tot començava a quadrar, perquè eixes petjades que s'havien quedat impregnades en el mànec eren d'un to ataronjat, que jo vaig associar a la sang, però que eren el resultat d'una substància que induïa al somni a qualsevol que la respirava. Per això, no m'acordava de res. M'havia dormit i havia fet tota eixa massacre, perquè jo després en despertar, pensara que era la culpable de tot el que havia succeït. La meua ment anava a mil per hora. Necessitava buscar respostes, i actuar ràpidament perquè no sabera que les estava buscant, perquè em descobriria.

-Val, crec que em recorde d'on ho vaig deixar. Està en la meua taquilla del gimnàs. Vaig pensar que allí ningú aniria a buscar en cas que em descobriren i vaig decidir guardar la clau a la meua casa, en la meua caixa forta.- Rosa va fer una ganyota de decepció perquè no sabia ni on estava el gimnàs, ni la meua casa, ni molt menys la caixa forta. Va deixar de fer-me preguntes sobre l'arma, i es va quedar callada uns instants, supose que per a no donar-me a entendre que estava ansiosa per conéixer quina era la seua localització exacta. D'aquesta manera, vaig veure clara la meua oportunitat pària prendre les regnes i donar-li la volta a la situació, perquè en eixe moment, feien exactament 16 minuts des que havia donat l'alarma als meus companys, i en el cas que l'hagueren rebuda estarien ja preparant-se per a quan els donara l'entrada. En cas contrari podrien ser els meus últims minuts de vida, ja que suposava que Rosa no voldria deixar cap cap solt, i després del que jo havia descobert, definitivament era un, i un molt gros. Però em vaig armar de valor i vaig decidir intentar-ho, confiar en la tecnologia i en els meus companys, i fer-li saber que havia fracassat i que en el millor dels casos, aquesta història arribava a la seua final.

-Per què t'interessa tant l'arma, Rosa? Estàs donant ja per descomptat que he sigut jo la culpable?- li vaig preguntar, amb to dolgut, perquè se sentira malament pel que m'havia fet. Encara que si s'ha de jutjar per les seues accions, això únicament li divertia.

-No he donat res per suposat, però no es pot descartar. Si les teues petjades estan en l'arma, poc hem de discernir, no? Vas dir que no hi havia ningú quan vau entrar i ningú més podia haver sigut si el que dius és cert. O havien fantasmes?- Ja havíem passat al to irònic, i s'estava tibant cada vegada més i més.

-Això és impossible, els fantasmes no existeixen. Però les persones poden actuar com si anaren un d'ells, o no és així Rosa?- li vaig dir, mentre la mirava amb cara desafiadora. Ella em va retornar una mirada d'incredulitat, com si no sabera res del que estava dient, o com si ni volguera creure-li-ho.- A vegades les persones apareixen, sense deixar rastre ni petjades, esperen que tingues la guàrdia baixada i t'ataquen, sense que tu ho sàpies, fins que despertes, i veus totes les conseqüències, no dels teus actes, sinó del fantasma. I eixe mateix és el problema, que no creiem en els fantasmes, que els fantasmes no poden existir i no podem donar una explicació lògica al que estem veient.



-No entenc a on estàs volent arribar amb això, Sonia, els fantasmes no existeixen ni existiran mai, i les persones que creen el contrari tenen seriosos problemes que han de ser tractats mèdicament.



-Tu sola els has dits. Després de tot això recorrem a la bogeria, a pensar que tenim un trastorn psíquic, que és culpa nostra, que hem destruït tant la nostra vida com la de les altres, tot per un succés que ni ens recordem de com ha ocorregut i que, per sentit comú, no podem atribuir a ningú més, perquè no hi havia ningú més. En el millor dels casos un accepta el que creu que és el seu problema i demana ajuda, ajuda en els metges perquè se solucione com més prompte millor i de la millor forma possible, sense contemplar ni una sola vegada, que els fantasmes sí que puguen existir, perquè tothom es fa notar. Però va i resulta que el teu salvavides, el teu metge, el que ha d'ajudar-te, acaba sent el teu major malson, que tantes desgràcies t'ha comportat: el fantasma. Et fa creure que és culpa teua perquè de qui sinó?, sense fer-te considerar ni per un segon que puga ser seua, i tractant de desviar l'atenció de les proves, les maleïdes proves, que durant tant de temps han sigut ací però que els meus ulls no han pogut veure. Maleïda bogeria que m'has fet creure Rosa. Verdaderament he de donar-te la meua més sincera enhorabona. Has jugat amb mi com qui juga amb la seua nina, i has tingut la meua ment a la teua mercè durant tant de temps que fins m'havia arribat a oblidar per un moment del fet que no estava boja, que estic bé, i que matar a algú, a qualsevol, per més miserable que siga, va contra els meus principis. Mai ho faria, i encara que haguera sigut el meu subconscient o un altre desenvolupament de la meua personalitat que no controle, m'haguera perseguit tota la vida, en el meu interior pla en la meua consciència. El fantasma m'hauria perseguit tota la vida, i m'hauria turmentat fins al dia de la meua mort, si no fora perquè estic acostumada a descobrir-los, a veure entre les ombres i mai perdre ni la més mínima esperança. Acostumada a confiar en el meu, i a no rendir-me per a arribar sempre fins al final. I acostumada a estar atenta fins al més mínim detall, detalls que t'han delatat per complet Rosa, perquè en cap moment et vaig dir que l'assassí era un xica, perquè pensava que era un xic fins fa una estona, mai ningú s'alegra ni sent satisfacció per l'èxit d'un assassí, i, el més important, en cap moment t'havia dit el motiu pel qual jo era ací, la suposada bogeria que tenia o això temia que em passava o el problema que m'angoixava els dies, però més encara les nits. Mai et vaig dir res d'això, i tu ja ho sabies, ho sabies tot. Així com tota la història que t'he estat contant durant aquest temps, per fragments i que hui hi havia decidisc reunir perquè se sabera tota la veritat. Però no t'estava descobrint res nou no?, doncs qui millor que la protagonista del conte per a conéixer el que ocorre en la intrigant història. - i en eixe mateix instant vaig pitjar el botó, eixe que podia salvar-me o matar-me. Vaig pitjar el botó, en el qual en aquesta última hora, havia depositat tota la meua confiança i del qual depenia la meua vida. I malgrat que havia d'estar nerviosa, em trobava relaxada, però més encara satisfeta, ja que passara el que passara d'ara en avant ja era igual. Havia complit amb el meu deure, amb el meu deure com a policia, però més important encara, amb el meu deure com a persona, perquè em devia una explicació però més encara un perdó, un perdó pel calvari que havia hagut de patir, un perdó per desconfiar en el meu, un perdó per quasi abandonar-me i trair-me.
 
lumorfi | Inici: La constant picassiana
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]