Vaig començar explicant-li el que va succeir aquell dia, bo més aviat del que m'acordava, perquè mai havia arribat a veure amb claredat res del que en eixe fatídic dia havia esdevingut.

-Eixa setmana havia sigut una de les més estressants de tota la meua vida- li vaig comentar.- Mai m'havia sentit tan impotent ni tan atabalada davant un cas el qual se'ns estava escapant de les mans i ens estava deixant cada vegada amb menys temps i més víctimes. No trobàvem patrons, ni cap ordre lògic després del qual trobar a l'assassí que estava fent tal destrossa a la nostra ciutat. L'autor dels crims era molt intel·ligent i no deixava petjades ni rastre indesitjat després del qual poguérem anar per a donar amb ell. No sabíem què més fer i l'assassí s'estava eixint amb la seua.-

Després d'aquesta frase vaig notar en Rosa una molt lleuger somriure de satisfacció que mai abans havia vist en ella. A simple vista i en un altre context, podria haver sigut un mer acte reflectisc que les persones realitzem perquè l'emissor sàpia que l'oient li està escoltant i parant atenció. Un simple acte de comprensió cap al contrari. No obstant això, aquest gest va despertar en mi una lleugera inquietud que en eixe moment no vaig saber interpretar, però que la meua gran observació i atenció va captar immediatament.



Però no li vaig donar major importància i vaig continuar amb el meu relat. -No podíem permetre-ho, així que decidim muntar grans operatius per a intentar avançar un poc amb el cas. I després de diversos intents i diversos dies després d'ell, finalment es va descurar i va deixar una pista. Una gran pista que ens anava a portar fins a la pròxima escena del crim sense que ell ho sabera i abans que aquest tinguera lloc: malgrat que el seu modus operandi era sempre el mateix, aquesta vegada li havia caigut sobre la seua víctima un rebut amb un número de telèfon apuntat, el qual ens portava a un local que havia sigut abandonat molts anys arrere. Semblava l'escena perfecta per a un crim, per la qual cosa pensem que el teníem. Ho teníem tot. Després de diverses setmanes de treball dur i sofriment, havíem aconseguit un indici d'esperança, un raig de llum al qual tota la policia va decidir fer cas i anar després d'ell, a la recerca del que ens havia estat amoïnant durant tant de temps.- Rosa estava atenta a tot el que Sonia li comptava. Ara com ara no havia donat cap dada extra que ella no sabera, simplement estava relatant-los per ordre cronològic. Li estava donant sentit a eixa història que, en xicotets trossos li havia anat comptant, a poc a poc, trossos sense connexió entre si perquè ella no poguera deduir per si mateixa el que havia ocorregut fins que Sonia no estiguera preparada per a explicar-ho tot o més aviat fins que Sonia no ho recordara tot amb claredat.



-D'aquesta manera, muntem uns grans equips i vam anar en la seua cerca. Vam estar fent torns de vigilància durant dos dies sencers i quan havíem perdut tota esperança que algú apareguera arribe una persona sospitosa, emmascarada, a obrir el local abandonat. Vam estar esperant uns minuts abans de mobilitzar als equips però en veure que solament una única persona havia entrat i no semblava haver-hi cap moviment més, decidim que amb tan sols un equip de 5 oficials bastaria.- Deixe un buit de silenci per a agafar aire i reposar les meues forces. Recordar tot allò m'estava comportant un gran dolor i terror que en la vida havia imaginat sentir. Encara que no li ho vaig dir a Rosa i malgrat que en eixe moment no ho sabíem, eixe havia sigut el nostre primer error. Entrar únicament 5 oficials contra un assassí en sèrie probablement armat i decidit a fer el que siga per a continuar amb el seu pla.

Em vaig armar de força i de valor per a continuar amb la història, perquè ara venia la part que tan sols fa dos dies havia pogut recordar amb claredat i que havia augmentat el meu turment sobre el succeït aquella nit.





-Així que ens vam disposar a entrar, afrontant la por que tots sentíem en eixe moment, perquè no sabíem concretament el que ens anàvem a trobar res més arribar. I quan entrem ho descobrim, descobrim que havia sigut tot un parany, que tot havia estat planejat per ell mateix perquè acudírem i distraure'ns del crim que de veritat estava tenint lloc en un altre costat. Vam estar durant minuts inspeccionant tot el local però no trobem rastre de cap persona. Tot semblava en ordre i no podríem haver sospitat que ningú haguera entrat ací mai si ni haguera sigut perquè nosaltres

mateixos els havíem vistos.- Va ser llavors quan Rosa em va interrompre i em va preguntar el que canviaria tota la meua opinió sobre la història que havia tingut lloc -tots ho vau veure entrar o vas ser tu la que va avisar als altres que algú havia entrat en el local?.

I llavors em vaig adonar del que verdaderament havia ocorregut.