A vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per a explicar-li a una desconeguda, malament que fora psiquiatra, què li passava. Ella, que no s'obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.

La psiquiatra va esperar uns segons que la seua pacient començara a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.

Ha tardat a vindre.



Com ocorria amb la majoria de les visites, Rosa, la psiquiatra, començava preguntant-li com es trobava i si alguna novetat havia esdevingut des de la ultima vegada que s'havien vist. Aquesta vegada l'última visita havia sigut feia dues setmanes justes, encara que de normal solien veure's una vegada cada set dies. La regularitat en les seues quedades era un factor molt important, perquè en termes psicològics la rutina fa que la persona que necessita o ha de parlar estiga més relaxada i capacitada per a fer-ho. Tanmateix, això era una cosa que ambdues sabien i és per això que la pacient, Sonia, tractava d'evitar eixe control mental per a intentar comptar el just i necessari, el planejat, sense excedir-se ni comprometre's amb el que deia, perquè era molt conscient que “un és amo dels seus silencis i esclau de les seues paraules ”. Tot havia de ser sabut al seu degut temps, i una faula psicològica no anava a desequilibrar ni desbaratar el seu pla.

No obstant això, la visita de hui estava sent molt diferent de les altres. Va mantindre la calma, aparentment tan mansa com sempre, quan verdaderament en el seu interior amagava una gran remolí, ple d'ansietat, que volia eixir i alliberar-se d'eixa càrrega d'una vegada per sempre. Sàvia que hui era el dia. Era el dia d'acabar de narrar el que havia sigut la seua vida. Era el dia de tancar ja per sempre el cercle. Era el dia en què la fi era a prop. I probablement va anar per això pel que també hi havia alguna cosa en el seu interior que li murmurava discretament que isquera corrent i no tornara mai. Que fugira tan lluny com poguera i que començara una nova vida, lluny d'aquella ciutat tan meravellosa i lúgubre alhora com és Barcelona. Espanya tenia moltes ciutats boniques en les quals poder viure tranquil·lament i el pla que, en tan sols uns segons havia formulat, podria eixir molt bé. Però no podia ser. Es va dir a si mateixa q això no era una opció, que el que havia de fer era acabar amb aquesta història i es va recordar perquè l'estava fent. Es va recordar com se sentia abans de començar a parlar amb Rosa, una professional que, en part, li estava salvant la vida i en part l'estava condemnant, i es va recordar perquè va decidir armar-se de valor i afrontar el seu destí. Va recordar llavors com va començar.



Va ser en eixa primera visita, eixa primera vegada que va entrar a la sala que es convertiria en una dels seus habituals i va parlar per primera vegada amb la que es tornaria el seu còmplice després d'escoltar tal història, que Sonia es va decidir a comptar fins a l'últim detall del succeït. Això sí, al seu temps i a la seua manera. Després de tot el que havia hagut de patir durant anys per la tortura mental que l'ocorregut li infligia en la seua consciència, havia de revelar-ho tot de la millor forma, sense implicar gent de més i sense danyar-se més del que ja estava. Havia de cuidar els detalls per a no descobrir-ho tot ni abans d'hora. Havia de tindre gran cautela amb la situació i manejar-la tan bécom siga possible. Al cap i a la fi, eixe era el seu passat i el seu futur depenia d'ell. Al cap i a la fi, havia acudit voluntàriament a confessar el que li va destrossar la vida.

-Bo Rosa- vaig començar amb una veu tremolosa, -hui m'agradaria comentar-te per al que he estat preparant-te durant les últimes setmanes - vaig dir angoixada en pensar que el final, concretament la meua final era a prop.

-Hui tot cobrarà sentit i per fi comprendràs perquè soc ací-

Des del meu lloc vaig veure un cert pànic i terror en la cara de la psiquiatra. Tractava de contindre- la, de dissimular-la, però ambdues sabíem el que estava a punt de succeir i no volíem afrontar-ho. Vaig prosseguir.

-Tot va ocórrer un 6 de desembre...-