Alicia va arribar a la universitat l'endemà i va ser directa a parlar amb Paula. Li va demanar perdó i va dir que estava disposada a millorar i que d'ara en avant li escoltaria i tindria en compte.

Paula es va emportar una sorpresa, perquè no li ho esperava, i ella també li va demanar perdó per com va reaccionar aquella vegada. En eixe moment les dos es van adonar de la seua sort i quant es volien i, igual que la llebre i el castor, no se separarien mai més.



Durant el següent mes va conéixer a molta gent, va eixir de festa, es va divertir, va estudiar molt per als seus exàmens, va fer amics i no va deixar de visitar a María. En este temps va créixer molt com a persona, es va adonar de moltes coses i, per fi, estava millorant notablement el seu estat mental.



En un d'eixos dies Paula li va presentar a un dels seus amics de la infància, es deia Rodrigo. Es va divertir molt amb ell, era un xic molt graciós i simpàtic, de la seua edat i, a més, anava a la seua mateixa universitat, això Alicia no li ho esperava perquè mai li havia vist, però després va pensar que ella mai s'havia fixat i que simplement estava amb Paula o sola.

Eixa situació també el va ajudar, va caure en el compte que no podia tancara a si mateixa, havia d'obrir-se i no centrar-se només en ella.



A partir d'eixe dia la seua vida va començar a millorar notablement, ténia molt més amics, les seues notes havien millorat, havia conegut a moltíssima gent, havia eixit, s'havia divertit i estava en el seu millor moment amb Paula, a més, que cada vegada es portava millor amb aquell xic, Rodrigo.



Va continuar anant amb María, li comptava cada un dels seus avanços. María observava atentament a Alicia, amb un cert orgull i preocupació, li va donar l'enhorabona per haver arribat a eixe punt al que Paula va dir que sempre s'havia vist com que havia d'estar sola, que no estava feta per a tindre molts amics ni ser molt sociables, però que ara amb Paula i Rodrigo tot estava canviant, se sentia diferent, María li va dir que estava molt bé, però després li pregunte com se sentia quan no estava amb ells.

Ella va contestar que se sentia sola de nou, que encara que tinga nous amics, com Rodrigo, a vegades sent que no encaixa, que no és suficient, encara que això canvia quan està amb Paula, amb ella és diferent, se sent volguda i acolliment, com a casa.



María li va explicar que allò era normal, però que havia d'aprendre a valorar-se pel que era i no pel que els altres veien, havia de superar eixes inseguretats i voler-se més. Durant tota la seua vida no havia millorat tan ràpid com en este últim temps, això era impressionar-te, i havia de centrar-se en això, la qual cosa l'ajudaria després en tota la resta.



Alicia ho va entendre tot, es va acomiadar amb un somriure en la qual es reflectia una certa tristesa i va dir que ara el seu propòsit era millorar sobretot en això del que havien parlat.



El camí no anava a ser fàcil, però María no tenia cap dubte que ho aconseguiria i li va animar a no rendir-se i, també, li assegure que ella estaria sempre per a ajudar-la en el necessari.



Es va esforçar molt durant bastant temps, això va donar els seus fruits. Un any més tard estava millor que mai, increïblement feliç i mai havia estat tan segura de si mateixa.



Rodrigo i ella s'havien fet molt més pròxims, fins al punt que van començar una relació. Esta el va ajudar a conéixer-se millor i a donar-se més a conéixer, realment va ser una de les millors coses que li havia ocorregut mai, va aprendre a valorar-se molt més.



Un dia, Paula va decidir fer un sopar a la seua casa amb ells. Eixe dia quedarà sempre en la memòria d'Alicia, mai l'oblidaria, va ser un sopar senzill, però realment li va omplir el cor, era tot el que sempre havia necessitat. Aquella nit, en arribar a la seua casa, va fer un repàs general de tota la seua vida i es va adonar de la sort que tenia de tindre a María, a Paula i a Rodrigo i, per fi, va entendre que la vida no és una cosa que simplement se't dona, sinó molt més, és un regal.