De vegades se sentia igual que la primera vegada que, en aquella llunyana visita inicial, va haver de despullar-se anímicament per explicar-li a una desconeguda, mal que fos psiquiatra, que li passava. Ella, que no s’obria mai a ningú, que feia anys que estava tancada en si mateixa, ho va fer forçada per les circumstàncies, perquè ja no suportava més el dolor, el maleït dolor invisible, la tempesta perfecta en la qual es confabulen ment, ànima i consciència.
La psiquiatra va esperar uns segons que la seua pacient comencés a parlar. En veure que no ho feia, ella mateixa va trencar el gel.
Ha trigat a venir - li va dir.
Ella va assentir, perquè era cert. Havien passat tres mesos des de la seua última visita. No se sentia amb forces. La seua vida mai havia sigut fàcil i contar el que li succeïa, menys encara. Sempre era com una primera vegada, coneixia a la psiquiatra, li sembraba una bona dona, però això no canviava el fet que se sentia obligada a comptar els seus problemes, els seus traumes i això no ho feia estar còmoda.
En l'anterior visita van parlar sobre la seua infància, en un orfenat fred i fosc, típic de pel·lícula. Els seus pares la van abandonar a les 2 anys, ella va créixer allí. Els altres xiquets eren cruels, no es portaven bé. L'única cosa bona que va poder traure d'allí va ser una amiga, Lorena, tenien la mateixa edat i els seus pares van morir en un accident de trànsit quan Lorena tenia 7 anys. Des que es van conéixer van ser inseparables. Planejaven una vida fora d'aquell terrible orfenat, en una caseta a la platja les dos contra el món. Es donaven suport mútuament quan els xiquets es ficaven amb elles i es volien com no havien volgut a ningú en la seua vida, no podien estar l'una sense l'altra. Això li va provocar una forta dependència emocional, la qual tampoc el va ajudar, perquè quan es van haver de separar va tindre una forta baixada, que li va portar a la depressió. Quan va complir 11 anys, Lorena es va haver d'anar, ja que una família havia decidit adoptar-la. Llavors es va veure sola, sense ningú al seu costat, i ací va començar un malson que no acabaria mai.
Dos anys més tard, el seu 18 aniversari. Ja se'l considerava adulta, així que va haver d'abandonar el lloc que tants calfreds li provoca cada que pensa en ell. Va llogar un mini pis en un carreró de la ciutat amb els diners que els seus pares li van deixar quan la van abandonar, l'únic gest que van tindre cap a ella que agrairia. Tracte d'iniciar la seua vida, com qualsevol altra persona. Durant la seua infància a l'única cosa que es podia aferrar, després de perdre a Lorena, era als seus estudis. Era una xica molt llesta i constant, gràcies a això va aconseguir entrar en una universitat i estudiar infermeria, el seu somni. Quan era xicoteta ella solia cuidar dels xiquets xicotets que es feien mal, li encantava, era la seua única distracció, a més de l'estudi.
Dins de la immensa foscor de la seua vida va sorgir un raig de llum. Semblava que, per fi, anava a aconseguir allò que tant anhelava, la felicitat. No era una xica molt sociable i no va posar de la seua part per a fer amics. Quan se li acostaven per a parlar ella no contestava o els parlava d'un mode tallant, no el feia amb mala intenció, la cosa és que no estava acostumada al fet que se li acostaren amb alguna bona intenció, perquè en l'orfenat només parlaven amb ella per a riure's. Així que es limitava a quedar-se sola en una taula, no era problema, mentres no es ficaren amb ella tot bé. Estava bé amb la seua vida, o això creia, estudiava el que volia i havia aconseguit un treball com a cambrera en un restaurant bastant conegut de la ciutat, la qual cosa li va vindre molt bé perquè els diners dels seus pares s'estava acabant.
No obstant això, a mitat de segon any de carrera es va adonar que res d'això li estava ajudant per a aconseguir la felicitat a la qual aspirava. Quan era xicoteta havia estat sola per circumstàncies, no va tindre l'oportunitat de tindre amics. Els seus pares li van abandonar, els xiquets es ficaven amb ella i, l'única persona a la qual va ser pròxima, es va haver d'anar. Ara tenia la possibilitat d'estar amb gent, de divertir-se i no l'estava aprofitant, l'estava deixant anar.
Va aconseguir fer un parell d'amics, ara tenia un grup amb el qual eixir i buidar-se. No obstant això, no era feliç, i ella no entenia per què. A més, tenia constant baralles amb ells, li deien que era egoista i no pensava en els altres. No ho entenia, no ho feia a propòsit. Tenia moltes preguntes feia ella mateixa, milers de “per què”, que ningú podia resoldre-li, o això creia.
La seua infància li havia generat seriosos traumes, era clar. Estos no li deixaven veure els seus errors correctament, per ells no podia tractar als seus amics com mereixien. Perquè com bé es diu, per a estar bé amb els altres primer s'ha d'estar bé amb un mateix.
Li va costar molt adonar-se d'això. Va ser tot gràcies a Paula, ella també havia tingut alguns problemes al llarg de la seua vida i aconseguir ajuda professional li havia facilitat molt. Ella mai li va comptar a la seua nova amiga de la seua situació, però Paula ho va saber veure sense necessitat que li diguera paraula del tema. Llavors li ho va fer veure, no la va forçar, simplement li va fer comprendre que no sempre podem sols i que rebre ajuda no és dolent.
Després de molt d'esforç per parts de Paula, finalment ho va comprendre. Encara no s'animava, però ho tenien al cap. Ella sabia que era el que necessitava, així que després de molt pensar-ho, i adonar-se que la seua gran amiga cada vegada estava millor, ho intente, ella no volia, però era el que necessitava.
La primera visita va ser terrible, no va saber obrir-se a la seua psiquiatra, María, no va poder dir-li ni tan sols una frase. Es va quedar callada. Va ser María la que va iniciar la conversa i va tractar de transmetre-li confiança. Les següents sessions van anar millorant a poc a poc, fins a aquell moment. Tres mesos sense veure-la van ser els suficients per a retrocedir tot el que havia avançat durant un any i mig.
|