Ja que no era capaç de respondre, María li va dir:

- Alicia, - així era com es deia la protagonista d'esta història - què ha passat? Anàvem molt bé, estàvem millorant, no vull pressionar-te ni molt menys fer-te sentir incòmoda, només vull ajudar-te, recapitularem un poc a veure si així m'ho pots comptar.



Alicia va accedir perquè el seu psiquiatre era la que sabia com ajudar-la realment, l'única que alguna vegada havia sabut alguna cosa de la seua història i que li havia fet millorar.



El primer que va dir abans de posar-se a plorar va ser - No puc descansar ni un moment, mai em va bé! - llavors li va contar que va tindre una baralla amb Paula, perquè per culpa de tot el que tenia al seu cap hi havia vegades que la tractava malament, sense voler, però ho feia. La seua millor amiga havia parlat varies vegades amb ella sobre el tema, però esta no era capaç de veure'l i al final Paula havia de callar-se i cedir, no obstant això, va arribar un moment que no podia més. Feia dos mesos havien tingut una gran baralla, des d'allí no havien tornat a parlar. Alicia no puc amb això i ho va passar molt malament, mancat a classes i quasi li tiren del seu treball per no mostrar interés.



María li va contar una història perquè poguera entendre la situació que era així “Hi havia una vegada un xicotet castor i una llebre, eren inseparables. La llebre era una ànima lliure, vivia la vida sense preocupacions, no perquè hauria sigut molt fàcil tot, sinó perquè havia aprés que viure en la foscor i tristesa no l'ajudava, quan va descobrir la llum no es va allunyar d'ella, va fer el que siga per mantindre's allí i ajudar als altres. El castor estava passant per un molt mal moment, el pitjor de la seua vida, i llavors li va conéixer, va gaudir molt de la seua companyia i va millorar molt, a més de que va començar a conéixer la felicitat. Tot el bosc els coneixia com el parell d'oposats, perquè un un vivia en la tranquil·litat i un altre no la veia mai, però bo ells gaudien de la seua companyia. Van créixer i al castor li va tocar començar a construir dics per a la seua família, perquè ja tenia una certa edat. Es va centrar només en allò i va començar a descurar la seua amistat amb la llebre sense adonar-se. Ella al principi no li va donar importància, però quan tot girava entorn al castor i ella no rebia gens d'atenció i carinyo va començar a no sentir-se volguda. Un dia va intentar parlar amb el seu amic, però no va tindre èxit, ho va intentar més vegades però el mateix. Fins que un dia va esclatar tot. La llebre li va dir tot el que portava guardant durant eixe temps, encara que ja li ho havia dit diverses vegades eixe dia es va enfadar de veritat. Van estar un temps barallats, fins que el castor li va comptar la situació a la seua mare, que li hi havia pregunta el per què de què no es parlaren. Esta li va dir que parlara amb la llebre i es disculpara, a més de que després li donara l'atenció que mereix i s'esforçarà molt a millorar, perquè la llebre també mereix un bon tracte i ser volguda. Llavors en aquell moment, l'ara no tan xicotet castor va obrir els ulls i va anar a disculpar-se amb la llebre. Ella, molt comprensiva, li va perdonar, i la seua amistat, a poc a poc, va tornar a ser el que era abans. A més la llebre va tindre la gran idea d'ajudar-lo amb els dics, portant alguns troncs i fustes. En eixe punt va tornar una amistat que mai més se separaria i els faria els més feliços d'aquell gran bosc.”



- El xicotet castor eres tu, Paula és la llebre, jo soc la mare del castor i els dics són les teues dificultats i problemes - va dir María. Llavors Alicia es va adonar que, per una vegada que estava sent feliç i sentint-se part d'alguna cosa, no podia deixar-ho anar tan ràpid, i es va proposar que aquell dia, després de parlar amb el seu psiquiatre, arreglaria les coses amb Paula i s'engoliria l'orgull, mostrant-li que realment ella sí que la vol.



Eixe dia Alicia es va adonar que no tot és negre, que també hi ha blanc i, moltes vegades, grisa. Va començar a traçar un camí, el camí de la seua pau i la seua felicitat. Aquell dia es guardaria en la seua memòria per sempre perquè va fer un pas que la seua jo del futur agrairia per tota la seua vida.