I ara, cap a Hamburg, rumio el que em va dir l’oficial.

-Almenys sé on és -penso tristament, però també passa per la meva ment que la mataran demà, i això em fa sobre pensar en la possibilitat de no poder veure el rostre de la meva mare fins al més enllà, i per a això crec que a mi encara em falta.

No hi ha altra opció, haig de partir al meu viatge cap a la meva mare el més ràpid possible, i per això haig d’arribar a la ciutat d’Hamburg, i crec que no hi ha ni cinc minuts fins allí, però qualsevol troba el tren en aquesta enorme ciutat.

Així doncs, amb les llàgrimes en les meves galtes, començo la caminada cap al nord i només sortir del camp es pot apreciar l’ambient urbà de gairebé cada població gran. Amb el seu fum de les indústries, el barbull general i els seus imprescindibles gratacels. En entrar a Hamburg em vaig sorprendre del grau de bombardeig que ha rebut. En cada cantonada hi ha enderrocs de la guerra i, a més a més, la gent està molt preocupada per l’estat de la localitat. Ja sé que és molt trist les catàstrofes que està rebent aquesta ciutat tan bonica, però el meu viatge ha de continuar.

Ja començo a tenir fam, així que vaig a una cafeteria d’aquestes amb el nom de la propietària del local i em demano un entrepà de Frankfurt amb formatge. És barat i gran, ve dins d’una bossa l’entrepà fet per una barra de pa amb quatre salsitxes i dues rodanxes de formatge semicurat. El local és un lloc agradable, tranquil i acollidor on la gent xerra amb els amics i juga a les cartes. Res fora del normal.

Però també escolten el futbol per la ràdio, i això m'inunda de nostàlgia de quan els meus germans i jo escoltàvem el Barça. Sempre esperem tota la setmana per escoltar un partit més i era del que parlàvem amb ells i amb els nostres amics. També quan fèiem partits amb els amics cadascun triava un jugador del Barça i jugava com ell, menys un amic que era de l'Espanyol i quan perdia el seu equip ens burlàvem d'ell i al revés també. Ho fèiem cada tarda, anar a la plaça i fer dues porteries amb sabates, jaquetes, ampolles... I sempre que jugàvem hi havia una baralla o una altra pel que sigui. Aquest temps era el millor de la nostra vida i no ho sabíem.

Me n’he anat del bar una mica més relaxat de quan vaig venir, aquest entrepà m’ha ajudat a alleujar les meves penes i a reflexionar sobre el que faré ara. Hi ha un tren de passatgers que va d’aquí, Hamburg, a Ravensbrück, però hauré de passar la nit aquí perquè parteix a les cinc i mitja de la matinada.

Per passar l’estona, ara a la tarda faig un passeig pel majestuós riu Elba. És impressionant, però alhora desolador, com combinen els paisatges, d’una banda, la ciutat sucumbida de bombes i altres més coses, i, d’altra banda, l’imposant riu que segur atrau a milions de turistes cada any (menys aquesta Segona Guerra Mundial, òbviament), amb els seus ponts i les seves enormes cases just al costat.

Mai havia vist un capvespre tan bonic com aquest, el reflex sobre el riu dels suaus colors taronja i blaus del cel i dels núvols formen una sensació de calma i relaxació en el meu cos. Estic assegut veient aquesta preciosa escena en un banc de fusta amb l’ampolla d’aigua omplerta en una font de la plaça de l’ajuntament i també amb l’amulet agafant-lo fortament amb la mà en símbol d’esperança.

Ja cau la nit, així que penso…

-Si tinc un conjunt de soldat, podré dormir com ells.- És bona idea, això no obstant, haig de preguntar on dormen, em prendran com un imbècil, però tot sigui per tornar a veure a la mare.

Pregunto a diverses persones, entre elles un home molt ben vestit, amb una olor molt forta a colònia cara, devia ser un empresari, una dona amb la seva filla ben agafada de la mà, uns ancians asseguts a un banc recordant la vida passada i, finalment, un SS, que per l’alçada, la musculatura i la cara seriosa pareixia d’alt grau, i, sorprenentment, va ser molt amable amb mi, jo pensava que ni em contestaria… Em va marcar on és el lloc, és una barraca de fusta vella on van tots els soldats de la ciutat i m’acomiada amb un somriure.

No queda pas lluny d’aquí, a mitja hora caminant. Està pels afores de la ciutat, molt a prop de per on he vingut. Per arribar només haig de seguir el riu fins a un camí de terra amb unes pedres grans que fan mal en trepitjar-les i unes de petites que es fiquen per la sabata. Aquesta senda es desvia cap a la dreta i, segons l’oficial, arribaré a la barraca en més o menys 10 minuts.

El viatge per la part del riu ha estat molt agradable, ha passat de pressa amb les precioses vistes. A mi m’agrada molt el riu, tant com admirar el paisatge que m’envolta. Però l’altra part, la del camí, semblava un infern perquè, a més que no sabia quan veuria per fi la barraca, les pedres van convertir aquest passeig en una experiència bastant molesta.

Quan arribo allí, m’emporto una gran sorpresa perquè anava amb el cap pensant que serien les típiques casetes molt petites i de fusta vella, i resulta que són un tipus de rafal que està fet d’una làmina de metall doblegada en forma de cilindre i situada en el sòl amb el seu eix en horitzontal. El metall està oxidat, però continua sent una opció molt millor que les casetes.

El seu interior és gran, està tot ple de llits amb soldats dormint i d’altres que xerren. Com hi ha bastants llits lliures i no hi ha gaire control a l’entrada m’ha estat fàcil colar-me discretament. El llit no és d’allò més còmode, però almenys passo la nit, no gaire bé, no obstant això, estic segur que millor que en un banc. El llençol era una peça de tela petita, tot i així escalfa molt i fa estar a gust malgrat les pèssimes condicions del rafal.

L’endemà al matí em quedo pensant com de dolenta va ser la nit, per exemple, el coixí semblava que l’hagués tret de rentar pel xopat que està de llàgrimes, a la nit no parava de plorar en pensar com de malament podria anar el dia i la repercussió que pot tenir en un futur. Així mateix, he sentit una mescla d’emocions de dolor i tristesa que mai abans havia sentit i que per descomptat que no vull tornar a repetir-la.

Però no sols hi ha alguna cosa en la meva ment que va malament, sinó també en el meu interior, hi ha alguna cosa que pertorba el meu benestar amb una sensació d’ardor que creix a mesura que passen els minuts i una raspera en la gola que no em deixa fer altra cosa que tossir i tossir. Jo sé que només ha pogut ser causat per l’imminència d’alguna malaltia, no obstant això crec que aquesta no és d’alguna qualsevol. Suposo que algú d’allí haurà contagiat la seva horrible malaltia a diverses persones incloent-me a mi. I per als virus una aglomeració de gent com aquesta és una oportunitat per a contagiar a tothom.

No puc deixar que una malaltia em detingui en el meu camí, així que arribo al tren el més aviat possible. Tinc sort que tinc tot el que necessito d'aquesta ciutat al meu costat i no malgasto el temps en aquestes coses. Ja a l'estació de tren pago el bitllet (no em sobra gairebé res) i em dirigeixo al meu seient. Pel meu aspecte moltes persones s'han preocupat per la meva salut preguntant-me si necessito la mirada d'algun metge o si vull reposar a casa seva, em va sorprendre com són d’amables en aquesta ciutat, però no puc detenir-me, perquè pot ser l'última vegada que tingui l'oportunitat de veure a la meva mare.

Al tren m’assec en la part davantera al costat de la finestreta, m'anirà bé per a relaxar-me una mica. El viatge dura dues hores i mitja fins a Berlí, però quan passi per Ravensbrük aniré cap a la porta d'emergència i baixaré. Com que és de nit, més val que estigui atent per si passa per allí, hauré de despistar-me el mínim possible.

Molta part del viatge la passo reposant, però sempre sabent on estem i estalviant energia perquè la febre no para de pujar, de fet, crec que pujarà molt més. Per a comprovar-ho demano a l'hostessa un termòmetre i una bossa de gel per a intentar baixar aquests números, però, finalment, l'única cosa que rebut, amb molt mala gana per part d'ella, com si fos ja l'enèsima vegada que li ho demanen, és un termòmetre en molt mal estat, marcava 39,5, una mica preocupant, segons ella.

Ja s'aproxima el meu destí final. En un cartell posa clarament: "Ravensbrük 17". Ja faltava poc, encara que aquestes dues hores de repòs no han servit per a res, perquè en l'última de les quatre revisions amb el termòmetre de mercuri, el qual marcava 40,1 graus. Aquesta notícia em donava molt mala espina perquè tinc tots els números de presenciar la mort en menys d'una setmana, o molt menys. Per sempre saber la meva temperatura, m'amago el termòmetre dins la butxaca.

Així doncs, per fi es veu per la finestra un infern per a les dones, Ravensbrük, un lloc on fan sofrir i s'experimenten únicament amb dones. Com ja faltava molt poc, m'aixeco del meu seient i vaig com puc pels vagons del tren, de costat a costat com un borratxo pel meu mal de cap, però igualment arribaré a la porta d'emergència. Estic gairebé a l'altra part del tren, en la part de darrere. Tota la gent es queda incrèdula de veure'm. Jo crec que pensen: “Que ha de fer una persona amb semblant estat dirigint-se cap avall en un tren”, estic ben segur que no ho entendrien. Ja a punt de veure la porta res em podria parar, ni els passatgers, ni l'hostessa grollera que m’havia perseguit des que em vaig aixecar, ni ningú.

Ravensbrük és igual a com ho descriuen els periòdics, jo pensava que exageraven bastant, però amb els meus propis ulls veig que tenen raó, és un infern miris per on el miris. Però, tornant a la meva salut, el termòmetre marca 40,4 graus i ara semblo un moribund (encara que no sols ho semblo).

Quan ja va apuntar el sol van començar a sortir diversos SS amb un munt de dones, anaven amb un vestit de ratlles negres i blanques, amb un capell a conjunt i algunes amb una pala. Suposo que ja van a treballar.

Però quan van sortir tres SS amb una dona baixeta es va parar el meu cor, és ella sense cap mena de dubte. Una dona tan bella, amb aquests trets de la cara que em recorden profundament a la meva mare i als meus germans només pot ser ella. Es nota que ja està més vella, tenia tot el pèl ple de cabells blancs. Pot ser que fora de vella, però hi ha casos que, per l'estrès, d'un dia per a un altre se'ls tenyeix el pèl de blanc. La seva postura més geperuda, les arrugues també són exemples de la seva vellesa... Però el més impactant és la seva mà negra amb les seves ungles grogues. Segons informen els diaris aquí en Ravensbrük experimenten molt amb uns bacteris anomenats Streptococcus i Clostridium perfringens, són molt perillosos perquè ocasionen la gangrena gasosa. Aquesta perillosa malaltia mata les cèl·lules de la pell i deixa una descoloració característica. De fet, el rei francès Lluís XIV el Gran també va morir l’u de setembre de 1715 d'aquest perillós bacteri. S'experimenta per a provar la sulfamida, que és una espècie d'antibiòtic, i em fa molt de mal que la mare fos una d'aquestes pobres persones que solament les utilitzen d'objecte de prova per als seus terribles experiments.

Per més que volgués que es girés cap a mi, em mirés i se sentís orgullosa del seu fill, ja es veia que no ho faria. Va capcota, sembla que penedint-se sobre el que en un passat va fer. S'estan creuant el camp de punta a punta i sembla que van a una petita caseta de fusta, a simple vista sembla una sauna, però això precisament una sauna no és, més aviat una cambra de gas. Ja faltaven pocs metres i, encara que ja tenia assumit que no podria lliurar-se, fa molt mal veure com mor la teva mare, i més encara, que no sàpiga tot l'esforç que has fet per veure-la i que mai hagis pogut demostrar-li el molt que la vols, això m'està destrossant el cos, al costat de la febre que encara no ha apaivagat. Finalment, la mare ja ha entrat, sembla que assumint la seva culpa. Ja puc oficialitzar la seva defunció.

Aquest succés ha fet augmentar dràsticament la meva temperatura corporal fins a deixar anar la reixa i caure d'esquena a la suau pastura d'herba alta. Per la meva situació podia sentir que estava en les últimes i no em quedaria molt temps més de vida. Em van passar pel meu cap els millors records ordenats cronològicament com si fos una reproducció i, en aquest moment m'alegro, malgrat les meves circumstàncies, de la vida que vaig tenir, d'aquests moments on alguna vegada vaig ser feliç i volgut per una família que ara m'espera impacient en el més enllà.

Estava observant el cel, mai l'havia vist igual, aquests colors de l'alba tan bonics que no li donem importància durant la vida, però adorem si els veiem durant la mort. Veure com s'esvaeixen les estrelles amb la llum del dia i com va sortint el sol darrere de la muntanya no té preu. Em penedeixo d'haver utilitzat el meu valuós temps en coses ridícules i no haver-lo utilitzat més a observar aquesta meravella visual que tenim tots els dies.

I a poc a poc van passant els minuts i la meva situació va agreujant cada vegada més i més. Tant de bo hagués pensat tota la meva vida al voltant les reflexions que cadascun fa en el seu llit de mort, perquè aprens a valorar el temps, l'amor, la felicitat i els sentiments abans que qualsevol cosa material. Si tots els éssers humans tinguéssim la mateixa mentalitat que en els nostres últims moments de vida, el món canviaria per a bé a nivells altíssims perquè la gent seria menys materialista, un exemple seria que quan t'estiguis morint els diners no servirà de res, i així amb gairebé tots els objectes materials.

Ja a poc a poc la meva vista es va gargotejant i aviat els ulls es tancaran, però no em donaré per vençut tan fàcilment, així que, amb les meves mans febles intento obrir les pestanyes i,a més a més, moc el cap constantment per a evitar adormir-me per sempre. Però en una sacsejada veig un grup de persones que s'acosten cap a mi. Estan lluny, tot i així van ràpid. Són un home, una dona i dos nens que semblen adolescents. Quan vaig veure això ja vaig saber que no trigaria a anar-me, malgrat tot em va donar una alegria poder presenciar la meva família venint cap a mi. Aquest senyal significa que és el moment d'anar-me’n trobar-me amb ells en l'altra vida.

Cada vegada s'acosten més i s'aprecien detalls per cada segon. Noto que la seva vestimenta és la mateixa que quan ells van morir, igual que el seu aspecte físic, com el rostre dels germans o el del pare. Just estan a uns pocs metres i jo m'arrossego amb les meves últimes forces per a arribar a ells, se'ls nota un somriure d'orella a orella en el rostre i fins se senten crits de felicitat. La mare es para al davant meu per abraçar-me quan els ulls s'entretanquen i la foscor s'apodera del meu sentit de la vista i, de sobte, tots els meus dolors desapareixen en un instant.