El Dia del Reclutament sempre és el més mortífer. Potser per això l’alba és especialment bonica, perquè sé que, per a mi, podria ser l’última.

Ajusto les corretges de la feixuga motxilla de lona i pujo com puc per l’ampla escala de la fortalesa de pedra que anomeno casa.

Em dic Joan Moreno i tinc dinou anys, visc a un poble què està a unes dos hores caminant d’Hamburg i quatre hores de Bremen, també pel poble pasa el riu Elba on la majoria de temps vaig per pescar. I avui l’abandono perquè s'apropen les tropes alemanyes a fi de reclutar gent per poder combatir la Segona Guerra Mundial i al seu exèrcit falten soldats.

El meu nom i cognom espanyol prové de la Guerra Civil quan van destrossar el meu poble. I la meva família i jo vam marxar d’Espanya en busca d’un altra nació, d’un altra vida, i ara, del meu pare i els meus dos germans petits, sols quedo jo. Abans d’entrar a territori francès vam rebre una bomba on vaig aixir ferit, però al examinar darrere, tres cossos a bocaterrossa em van gelar la sang.

Ara estem a febrer de 1942 i, encara que la guerra va començar el primer de setembre de 1939 quan Alemanya va intentar conquerir Polònia, ara iniciava el reclutament per a les forces alemanyes, i tot aquell d’entre divuit i quaranta-cinc anys no es lliuraria.

Els meus amics d’aquí m’han parlat sobre tota la gent d’aquest poble què ha anat a la Primera Guerra Mundial, especialment m’han recalcat que aquells joves mai han tornat. Nosaltres ens pensem què han mort al camp de batalla… A més, com gairebé cap dels meus amics té la majoria d’edat, cap d’ells té intencions d’escapar, així que ho he de fer jo sol.

Quan pujo a la teulada de la meua casa veig totes les tropes reclutades d’altres pobles i ciutats lluny d'aquí, però no podia estar més temps immòbil. D’aquesta manera vaig baixar per la meva casa, parant compte amb les pedres per no caure’m i, quan enfilava cap a un caminet, recordo revisar la motxilla per si ho tenia tot… L’ampolla d’aigua, el menja, l’encenedor, etc. Però faltava una cosa, una cosa molt important, significava tant per a mi què era com si, anés on anés, aniria sempre amb la família amb mi: l’amulet.

Aquesta preciosa joia era del pare, que també era del seu pare, i del seu pare… I així fins a 10 generacions. Però el mès important és que l’amulet conté cendra de cada un dels meus avantpassats. Això, per a mi, té més valor que qualsevol eina en aquest món.

Quan me n’adono de que no portava l’amulet penso en les opcions de sobreviure que tinc, o bé fujo d’aquí cap a la serra i deixo a casa meva l’amulet, esta opció no és molt arrelada; o bé vaig a casa meva per agafar l’amulet i m’amago dels alemanys, alguns amagatalls per casa meua em sé, però hi ha un amagatall què vaig preparar per aquesta ocasió.

Desprès de uns cinc segons obro la porta i corro per la casa buscant l’amulet per tot arreu; l’escritori, la cuina, la sala d’estar, el dormitori, etc, però no hi ha hagut sort. Aquell instant quan acabo de revisar tota la casa algú toca el timbre, aixó nomès pot significar una cosa, los alemanys estan fora.

Ara què no he pogut trobar l’amulet he de recorrer al amagatall, així què corrent sense fer soroll baixo les escales i em fico al rebost. Aquella “habitació” era especial perquè fa temps vaig fer un forat a la terra ón jo cabo perfectament, però hi ha un problema, no tinc llum i la meva única solució és la llanterna a mig acabar de la motxilla.

Una vegada amagat a la foscor, vaig escoltar el timbre de casa tres vegades i, immediatament desprès del tercer, un alemany tomba la porta bruscament. A mès a mès, crec que gairebé ningú del poble els ha obert la porta. De tota manera, per fer temps faig un últim intent de trobar el amulet buscant a la motxilla, i amagat darrere de l’ampolla estava.

Els segons passaven com minuts, i els minuts com hores i, despres d’una inspecció bastant llarga, el teutó comença a buscar amagatalls per si de cas hi ha algú encofurnat. En canvi, quan em disposava a aixir del entaforall perquè gairebé no escoltava cap barbull ni cap soroll, la porta del rebost s’esbatana de cop. El cor m’anava a mil perquè sabia que en aquell instant tant podria sortir viu i lliure, com podria sortir reclutat i acabat. A mès a mès, també era el instant mès important de la meva vida perquè podria viure dos o tres anys mès, o podria tenir l’oportunitat d’arribar a vellet. Desprès de deu llargs segons, la porta es tanca i la por, la preocupació i la incertesa desapareixen d’un moment a un altre.

Això sols pot significar una única cosa, el Dia del Reclutament ha acabat.