La mare, la meva mare, encara la recordo com si fos ahir. Era una dona meravellosa, la volíem tant, sempre feia tot el que fos per la família; cada dia s’aixecava almenys una hora abans que tothom per tenir-ho tot preparat per afrontar un dia més a l’escola o anar a treballar, com era el cas del pare. També, sempre que algú de nosaltres patia alguna malaltia, fos refredat o grip, es quedava a casa per donar-nos tot el seu afecte i amor i esperar-nos una prompta recuperació. Però el dia d’aquella bomba, estàvem més o menys per Perpinyà emigrant cap a una nova llar quan, de sobte, va caure una bomba a menys d’un quilometro de distància. Des d’aquell moment no en vaig tornar a saber més d’ella.

Pel que fa al seu físic, era més aviat baixeta, devia fer 1,60 o una cosa semblant, igual que els meus germans, que van tenir temps per créixer. Per altra banda, jo soc força alt, i crec que la meva alçada prové, en part de la genètica del pare, i també dels meus bons hàbits com: enfocar el descans, una dieta equilibrada, saludable i res d’alcohol ni tabac, uns estiraments abans d’anar a dormir…

Ella tenia els cabells llisos i foscos, gairebé negres, i jo, no sé per què, he heretat els gens del pare en tot, no sols l’alçada, sinó també els cabells rossos. La mare tenia els cabells llargs, a l’altura de les espatlles, també tot al contrari de mi. El duc molt curt, pels laterals no en tinc pràcticament, i per dalt, una mica més, uns 3-4 centímetres de llargada. M’agrada tenir-lo sempre curt, a més, sempre l’he tingut curt, abans de separar-me de la mare, me’ls tallava ella, però des que soc independent, de tant en tant, agafo unes tisores i em retallo el pèl fins a tenir-lo ben curtet.

No sabia per on començar a buscar-la, fa tant de temps que no la veig i, a més, la terra és tan immensa que no sabem en quin lloc pot estar una persona desapareguda des de fa cinc anys. Malgrat tot tinc una pista amb la qual puc iniciar la cerca de la mare: la seva mentalitat. Ella sempre ha defensat el que a ella li ha semblat bé sense importar les conseqüències que li portaria, sempre anteposava els seus principis a qualsevol cosa. I jo crec que en aquesta època de dictadors dolents en què es fa el que diu ell i punt, probablement no haurà callat. Probablement em podria enfrontar a la dura realitat que haguessin pogut disparar-la, o està concentrada en un camp d’aquests amb grups ètnics, religiosos específics, o gent que pensa igual que ella, o, simplement, pot ser que no hagi parlat i visqui a un altre país.

Vaig sentir parlar d’un camp de concentració nazi al costat d’Hamburg que es diu Neuengamme. He sentit parlar d’aquest camp diverses vegades, però el que més impacta és que experimenten amb nens. Tot això és molt horrible i difícil d’imaginar, però és una realitat. El meu objectiu és arribar allí i preguntar on és la meva mare, perquè tenen un registre de totes les persones amb el seu número i els seus noms i cognoms del camp. Però també pot ser que, després de tot, no sigui allí, o no sigui al país, o pot ser que no sigui ni a Europa. Si és així hauria de recórrer a altres mètodes per trobar-la, el qual complicaria bastant la situació.

Sé que, si vull anar per la meva mare, m’enfrontaria a un destí incert, no sé ni si estarà allí, però en aquests temps difícils no tinc altra opció. A més, he sentit dir pel poble que no tardarien a tornar aquests alemanys, així que més val que no trigui a anar-me’n.

Així que després de diverses descripcions i reflexions personals, vaig començar el viatge, el mateix que em farà embarcar en una intrèpida aventura que és clar que em canviarà la vida i, segurament, em farà veure el món d’una altra manera, Déu sap si per a bé o sí per a mal.

El primer pas no és gaire complicat, però el segon… El primer consisteix a anar cap a la parada de trens de l’Holocaust, que es troba a un quart d’hora del poble baixant per un caminet al costat del riu Elba. Una vegada allí, esperaria al tren sense cridar l’atenció dels SS. I, en segon lloc, m’amagaria al capdavall del tren, agarrat als barrots, fins a arribar a Neuengamme i preguntar per la mare.

Ja marxant, uns sentiments de tristesa i nostàlgia n’inunden el cor, per una part, deixar al darrere el poble que m’ha acollit al punt més baix, probablement, de la meva vida mai és fàcil. Aquí tinc records per avorrir, en tinc tants que segur que quan sigui vellet me’n recordaré de bastants d’aquesta època. Per altra part, la nostàlgia d’aquest caminet de pedretes i terra, cada pas que dono és un record desbloquejat, una història nova. I la inquietud de saber si tornaré a aquesta terra on he set estimat i acceptat m’assota cruelment en forma de tristesa. No obstant això, jo crec que haig estat més temps per aquest caminet pescant i passant l’estona amb els amics que a casa meva. Durant tot el trajecte no he separat la mirada del majestuós riu Elba perquè, a cada baixada amb accés directe al riu, he pescat tota mena de peixos, des del petit alburn, a uns quants silurs bastant grans.

El trajecte se’m va fer força curt, potser com ja me’l coneixia bé, però crec que és més perquè aquí he gaudit molt amb els meus amics i això fa que valgués la pena venir aquí després de perdre a tots els meus éssers estimats.

Ja quasi arribant a l’estació hi havia un munt de gent, entre ells: els SS, jueus, dones, etc. Perfecte. El meu pla, de moment, va com esperava. Per continuar, vaig a l’altra banda de les vies, on no hi havia ningú, i m’assec a un banquet, discretament, fins a esperar que arribi el tren de l’Holocaust.

Allí al banc, per dissimular, mirava el diari, era de fa uns mesos. Obserbava la secció d’esports; parlava sobre el jugador de futbol Matthias Sindelar, també conegut com “El Mozart del futbol”, va jugar a l’Àustria Viena, però sempre va destacar en la selecció austríaca, i les seves millors habilitats eren driblar i les passades. Però el 3 d’abril del 1938 van jugar Alemanya-Àustria en un joc de connexió. Àustria va vèncer 2-0 on, en una jugada, Sindelar es va regatejar a tota la defensa i el porter, va detenir la pilota en la línia abans de marcar i la va portar al centre del camp. També, més tard, marca un gol i el dedica a la graderia nazi. Pocs mesos després, Sindelar va morir misteriosament per intoxicació per monòxid de carboni.

Aleshores, un baluern amb la força d’un tro retruny per tota l’estació, era el tren. Tothom bota de l’esglai, fins jo que, a més que faig un bot al banc, em cau el diari a les vies, així que m’hauré de cobrir el rostre amb la peça de tela que em recobreix el coll. El tren semblava molt vell, amb dos vagons i una cabina petita. Tot el tren estava fet amb una fusta vella, amb un toc de pintura vermella, barrots molt oxidats, uns caragols que van caient a poc a poc, i una olor de mort que pudia des d’un quilòmetre a la rodona.

Una vegada va parar el tren, uns crits de desesperació per part dels reclosos que, òbviament, no volien entrar al tren, però al final, a contracor, van haver de entrar. Quan fins l’últim SS puja al tren per marxar, amb el meu amulet de la sort al coll, corro en direcció al capdavall del tren. Ja allí, m’agarro amb les mans a un barrot i aixeco els peus per posar-los al damunt d’un altre. Era incòmode, però sols és mitja hora.

Aquests barrots aguantaran, n’estic ben segur, per més que estiguin oxidats, perquè d’això em guanyava la vida al poble. Era una empresa petita, però se’n fabricaven molts al dia. A la cadena de producció jo m’encarregava d’empaquetar i els amics del procés de construcció. Quan s’acabava el meu torn anava amb ells a mirar com ho feien i esperar-los per fer alguna cosa. Pagaven molt bé, per ser una fàbrica petita, amb això cobria les despeses de la casa, la llum, etc. I també podia estalviar uns dos-cents euros perquè jo no era gaire de malgastar quartos.

Ja es veia la porta de Neuengamme, no en devia faltar més de cinc-cents metres, ja tenia el somriure a la cara quan, de sobte, el tren descarrila de les vies i va frenant a poc a poc. Tal com estan les circumstàncies la meva única opció és córrer i amagar-me.

Em vaig soltar ràpidament dels barrots a la vegada, m’he donat un fort cop a l’esquena amb les vies, però no hi ha temps de retorçar-se del dolor, així que vaig arrencar a córrer cap al camp de concentració i, quan vaig mirar al darrere, estava el tren parat, però no hi havia ningú a fora. Crec que no havia corregut mai tan ràpid en la meva vida perquè, igualment que no hi hagi gent allí, en qualsevol moment pot aixir algú, a més, córrer no era el meu fort i de petit tampoc feia cap esport on hagués de córrer. A continuació, i amb les forces que em queden, aconsegueixo arribar a un arbust, just al costat de l’entrada, era bastant gran, perfecte per esperar una estona a què marxi el tren.

Com he dit, l'arbust era gran, i per a guanyar temps vaig decidir buscar entre les seves branques a veure si hi ha alguna cosa. I avui la sort va estar de la meva part perquè un uniforme dels SS brut es trobava per allí. Me’l provo i em va una mica ajustat perquè és la talla M, però servirà.

Era un uniforme negre amb detalls daurats. Hi havia un cinturó que s’ajustava perfectament a la cintura, estava feta del cuir del bo. Venia també amb una camisa blanca amb una corbata negra, però la primera estava bruta de terra. El braçalet ressaltava molt, era roig amb el símbol al mig. El barret era a una branca alta amb els pantalons, que eren molt amples. I per últim els mocassins negres, eren de la meva talla i, a més a més, eren gairebé còmodes.

Passats uns vint-i-cinc minuts esperant que no hi hagi ningú, surto de l’amagatall i vaig a recepció, el camp és molt gran, és el sisè camp més destructiu del moment, així que no estranya l’amplitud. Després de tot, vaig donar dos cops a la porta i un oficial dels SS em va obrir la porta:

-Heil Hitler!- Va dir l’home alhora que fa el salut nazi.

-Heil Hitler! -Vaig repetir les paraules i també el desagradable gest en forma de salutació.

-Què fas aquí soldat?- Pregunta amb fermesa.

-Vinc a preguntar per un reclòs, Maria Nieto Pasqual.

-Aquella boja!- Va cridar sorprès.

-Sí, per què?- Contesto sense sabre res del que diu.

-No saps el que va fer? -Va dir indignat- No has llegit el diari?, surt a totes les portades, va organitzar una manifestació en la qual es va oposar al nostre Führer, és executada demà en Ravensbrük.

-D’acord, gràcies.- Vaig respondre amb un fil de veu i em vaig acomiadar de l’oficial.