Hi ha una llegenda, molt i molt antiga, on es diu que un savi poderós va voler expandir-se. Cap a l’oest va trobar la terra, un element misteriós. Seguint cap al nord, una ventada el va fer caure, es va topar amb el vent, aquest transportava melodies i pensaments. Més tard es va encaminar cap a l’est, va notar l'escalfor del foc, l’element de l’energia i la passió. Finalment, al sud, es va refrescar amb l’aigua, d’aquesta hi sorgeix la vida, que la neteja i la refresca.



Als trenta-set, vaig decidir fer-me un compte a les apps de lligar, mai m’havien agradat i l’amor que allà hi havia era de tot menys el sentiment propi. Les meves amigues em van crear un usuari. A la biografia hi van posar que m’agradava anar a córrer, cosa que mai ho havia fet, deien que era atractiu. Al cap de dues setmanes, em va arribar una notificació que havia fet matching amb un noi, en entrar a la web, em vaig topar amb una foto d’ell. Tenia els cabells negres i ondulats, uns ulls de color verd grisos que contrastaven amb la pell pàl·lida. Tenia la mateixa edat que jo, i vivia a la mateixa ciutat.

Vam començar a xatejar, al principi només ho veia com un entreteniment perquè no pensava que tindria alguna cosa a través d’una app que força les relacions. Però per sorpresa meva vam tenir una cita, el noi em semblava estrany i una mica distant, però a la vegada era emotiu i simpàtic.



Aquesta vegada m’ho vaig agafar amb calma, no vam començar ha sortir com a parella fins a l’any i mig, ell m’ho havia demanat diverses vegades, però jo li deia que no estava preparada. Aquesta relació podria dir que va ser innecessària, sense sentiments, la tenia perquè m'avorria. Ell mai va ser molt comunicatiu i jo tampoc vaig ser molt comprensiva. Sempre discutíem i mai ho solucionàvem. Al final, vam tenir una discussió molt forta hi vam arribar a la conclusió que no estàvem fets l’un per l’altre, cosa que això ja ho sabia des del principi.



Ell era com l’aigua, silenciós i fred, però feroç i incontrolable. Ell inconscientment em va ensenyar a no forçar les coses a no fer per fer sinó per voler fer.



Vaig passar uns mesos coneixent-me, construint la meva vida al meu temps, sense mirar ni comparar la meva vida amb els altres. La meva àvia, que va morir dos mesos després, em va dir: “L’amor és un sentiment intens de l'ésser humà que, partint de la seva pròpia insuficiència, necessita i busca la unió amb un altre ésser.” I això no és alguna cosa que es trobi intencionadament. No és com allò que diuen que, com més hi penses, més probabilitats hi ha que passi.



Va ser aleshores que vaig decidir centrar-me en mi mateixa, deixar de buscar el que no podia controlar. Sempre havia volgut tenir una nena, i si havia d’esperar a trobar l’home ideal per construir una família, potser m’hi estaria la vida. Al cap de tres anys, ja vivia en un piset antic però acollidor al centre de la ciutat, amb una nena de vuit mesos en braços.

Alguns dirien que estava sola, però jo, ara més que mai em sentia completa, sentia que ja havia trobat la peça del trencaclosques, més aviat només havia d’obrir bé els ulls per adonar-me que no la necessitava, que sempre havia estat amb mi.



L’amor, la gran decepció de la meva vida, l’amor està a tot arreu, però has de ser capaç de veure'l i no sempre és amb la forma en què tu creus.

…

Ara que ja tinc seixanta-cinc anys i puc dir per l’experiència que l’amor ens envolta i un mateix n’ha d’estar ple per dins per sentir-lo. Al final no m’he casat ni he tingut cap relació amorosa. Podria dir que m'entristeix pensar que el meu somni de príncep blau ha acabat siguent només un somni. No és una cosa que pugui controlar, cadascú s’enamora d’una persona diferent, a vegades tot comença pel físic, per la personalitat i a vegades t’acabes enamorant de la persona que mai pensaries. Així és l’amor.