Potser les relacions no duren per sempre, però els sentiments, encara que intentem oblidar-los i ignorar-los, no els podem amagar. Les persones som un mirall de les nostres vivències, siguin bones o dolentes. Cada frase que ens ha marcat, cada t'estimo que hem sentit, cada ja no sento el mateix que et destrossa i fa que el món sembli esfondrar-se sobre teu, cada petó que et dona ales per volar. Cada experiència ens defineix. Per això, el meu foc em va encendre, em va fer poderosa, plena d'espurnes on sorgien emocions que ni jo mateixa podia controlar. I, lamentablement, aquell foc va començar a cremar-me, mentre jo, cega per l’amor, em vaig deixar consumir.



…*

• - Ei! Avui anem a prendre alguna cosa al bar. Vens? - Em va dir la meva companya de pis.
  
  
  
  - Eh? - vaig respondre, confosa.
  
  
  
  - Que si vols venir al bar!!! - Em crida amb la seva poca paciència.
  
  
  
  - Sí, sí, clar. A quina hora? - vaig respondre, una mica desconcertada.
  
  
  
  - A les 7. Desperta un mica i supera’l, portaré un amic meu a veure si us envaniu. - Em proposa indirectament.
  
  
  
  - Ja sé el que penses i et dic que no. - Li vaig fer saber.
  
  
  
  - Només t’ho dic, fa setmanes que estàs molt depressiva, éreu bufons i sincerament pensava que us casaríeu i tot, però no pots controlar els vents de la vida. - Em retreu.

Havia de tirar la meva vida endavant. Quan el meu príncep blau, ros i amb ulleres em va deixar, em vaig enfonsar. Vint-i-sis anys i encara no era capaç de trobar un home per a tota la meva vida. Sentia com el temps se’m tirava a sobre, sempre recordava que la meva àvia amb vint-i-dos anys ja estava casada i amb fills. Per què jo no? Per què em costava tant trobar aquesta peça del trencaclosques? Què havia fet malament?



Em vaig posar l’abric, les botes i vaig agafar la bossa. Em vaig maquillar per dissimular que feia més de dues setmanes que només plorava i menjava gelat de marca blanca. Quan vaig arribar al bar, estaven tots a la terrassa resistint el fred gèlid i el fum dels cotxes. He d’admetre que sortir i respirar aire fresc em va anar bé, tot i que el noi que tenia al costat em feia exhalar fum.



Era un noi morè i alt, anava tapat amb una jaqueta, però al canell hi podia veure que hi tenia un símbol tatuat.

• - És un símbol grec, diuen que aporta èxit a la vida- Em va dir sobtadament.
  
  
  
  - Oh! Suposo que estava mirant molt descaradament, perdona’m - Em vaig disculpar. Devia semblar psicòpata mirant-li el canell atentament. Però alhora em va encuriosir molt la seva personalitat, volia conèixer-lo.

Amb aquesta petita conversa es va iniciar una altra història. Al principi només parlàvem per xat, després vam començar a quedar, érem molt diferents, com pols oposats que s'atreien. Un 12 de juny, jo, amb les cicatrius de l’amor anterior maquillades, li vaig obrir el meu cor, així és com la relació que més mal m’ha fet va començar.



Els primers mesos, van ser preciosos. Ell em feia fer bogeries que jo mai hauria fet, però que em feien sentir viva com mai. Ell era el típic noi “dolent”, i jo la típica noia “bona”, però que cansada d’estudiar volia sortir i provar coses noves. Més tard, quan portàvem un any, jo vaig decidir anar a viure amb ell. Tot era perfecte, però com sempre en un llibre ha d'haver-hi un “què” que enganxi al lector, i aquest va arribar al cap de pocs mesos.



Vaig arribar més aviat a casa del previst, cansada de la feina vaig anar directa a l’habitació i els meus ulls no es podien creure el que veien. Estava amb una altra noia. No m'ho podia creure, ell estava amb mi, per què havia d’anar amb una altra noia quan em tenia a mi? Que no era suficient? Això mai passava a les meves històries d’amor, però suposo que per això sempre les trobava a la secció de Fantasia, perquè eren irreals.



Horroritzada vaig agafar les meves coses i me'n vaig anar. No sabia on anava, ara mateix la meva vida estava igual o pitjor del que havia estat feia un any i mig.

Només el vaig tornar a veure el dia que vaig anar a recollir les coses del pis, des de llavors vam passar a ser uns desconeguts que van compartir una història al passat.



Ell era com un volcà, em va fer sentir i experimentar coses que jo mai podria haver imaginat, no era com les meves històries, era per això que m’agradava tant, era diferent. Però cega per la calor d'emocions fortes que em calava al cos cada cop que em mirava, no m’en vaig adonar que érem massa diferents, i això em va fer cremar-me per dins i perdre tota l’essència que m’envoltava, perquè aquella, no era la meva manera d’estimar. Amb ell vaig aprendre a valorar-me i respectar-me.



Em sentia patètica. Em feia fàstic a mi mateixa. Com és que jo, una persona que més que mai desitjava l’amor no el podia tenir o almenys mai es quedava. Al final em vaig plantejar que jo era el problema. Des de llavors, vaig decidir aïllar-me de l’amor. El vaig acabar odiant, el repugnava. Tothom al meu voltant es casava i formava una família. Però jo quedava endarrerida.

Aleshores, vaig decidir marxar i deixar-ho tot. Una mica exagerat potser, però just acaba de realitzar que el somni que tenia de petita no el podria fer realitat.



Sempre m’havien vist com una persona segura, decidida i independent, que tot el que volia ho aconseguia. Tanmateix, al final vaig descobrir que era una persona insegura, indecisa i sobretot emocional. Que ho tenia tot, però ja no sentia res.