Sempre m’han vist com una persona segura, decidida i, sobretot, independent, capaç d’aconseguir tot allò que es proposava. A l’institut, sempre tenia èxit amb els nois, tots aquells que volia, els tenia. Però cap d’ells omplia les meves expectatives.



Des de petita llegia contes de princeses i prínceps blaus, somiant que algun dia viuria la mateixa història. Anys més tard, vaig començar a llegir llibres d’històries d’amor. Algunes parlaven d’amics que s’enamoraven, d’altres de rivals que acabaven sentint més que odi l’un per l’altre... Des que vaig aprendre a llegir, cada any, bufava les espelmes desitjant trobar la meva mitja taronja.



Quan era nena, fantasejava amb jugar al pati amb el meu personatge preferit dels dibuixos animats, però un cop vaig arribar a l’adolescència, els meus somnis i desitjos van començar a canviar. Vaig començar a sentir atracció per certs companys de classe i amics. Durant els meus anys d’institut, vaig tenir tres relacions. Per alguns potser són poques, per altres moltes, però per a mi, van ser intents fallits. He de dir que amb els tres em vaig sentir segura i feliç, però no enamorada. El problema era meu, que volia que fossin com els personatges dels meus llibres: irreals.





Visc la meva vida amb l’esperança de trobar un home, no m’importa el seu físic, mai m’he considerat superficial ni materialista. De fet, cada cop que arribava el meu aniversari i les meves amigues es lamentaven per no haver-me comprat res, jo els deia: "No vull que em regaleu coses, ja ho feu cada dia." Les abraçava, i la seva companyia era el millor regal que podia tenir.

"Ja ho sabem, però sempre fa il·lusió desempaquetar un regal", em responien mentre passejàvem pel parc amb un gelat a la mà.



Aquests eren temps en què encara no era conscient que per ser feliç, no havia de tenir una relació amorosa. Sempre pensava que em faltava aquella peça del trencaclosques, aquesta persona que apareixeria per art de màgia i em seguiria fins al final dels meus dies. Però estava clar que això no es podia trobar en una aplicació de cites; havia de ser de forma natural, com va passar amb els meus pares, que es van conèixer i es van enamorar per pura coincidència. Ells sempre diuen que va ser amor a primera vista. A casa meva sempre hi ha hagut aquesta calidesa que desprèn l’amor, i potser per això hi crec tan fermament. Sempre he estat una mica carca i tradicional en aquest sentit. Suposo que els llibres d’amor perfecte que llegia quan era petita hi tenen gran part de culpa.



El primer amor mutu que vaig viure va ser als disset anys, amb un noi alt, de cabells negres i ondulats. Recordo els seus ulls, en forma d’avellana, d’un verd que contrastava amb la dessuadora vermella i desgastada que sempre portava. Amb ell vaig aprendre a viure el moment, a no sobrepensar les coses que ja han passat ni les que passaran. Ens vam confessar els nostres sentiments un 14 d’octubre, un dia fred però apassionat. Ell era com l’aire: a vegades silenciós, d’altres violent, però sempre present. Dos anys més tard, els nostres camins es van separar.



Quan vaig acabar els estudis, vaig començar a treballar i, més tard, a independitzar-me. Quatre amigues vam llogar un pis petit i acollidor al centre de la ciutat. Totes treballàvem, algunes al matí i d’altres a la tarda, però cada vespre ens reuníem per jugar a jocs de taula, mirar alguna pel·lícula o sortir a menjar alguna cosa.



Un dia, mentre estàvem a un bar, el cambrer, un noi ros, amb ulls castanys i ulleres, va vessar la beguda sobre meu. Va ser molt amable i educat, i tot va quedar en una anècdota. Però no sé com, dues setmanes després, ens vam trobar passejant per la Gran Via, debatent quin era el millor restaurant de la ciutat. Dos dies més tard, un 2 d’abril, em va convidar a dinar com a amics al millor restaurant de la ciutat, i vam acabar sortint com a parella. Amb ell vaig descobrir la ciutat, els seus racons amagats i també els meus, aquells que ni jo coneixia. Ell em va fer sentir especial i única, tal com soc. Un dia d’estiu, vam pujar amb el cotxe a una muntanya, ni massa lluny ni massa a prop de la ciutat, perfecta per veure-la amb un cel rosat i desconnectar d’ella. Ell era com la terra: amagada i màgica. Quan la coneixes i l’estimes tal com és, és quan més la gaudeixes.