El segon dia de classe va arribar més ràpid del que Salma s’esperava. Va despertar amb els ulls mig tancats. No sabia si estava emocionada simplement tenia por. El primer dia havia sigut una muntanya russa d’emocions, però havia sobreviscut. Almenys avui no es perdria per la universitat, o això esperava.

Va sortir de casa una mica més tranquil·la, tot i que encara sentia aquell nus a l’estómac. Quan va arribar al campus, va mirar el rellotge i es va adonar que arribava just a temps. El seu primer curs del dia era a l’edifici principal, i després, passaria la resta de la jornada a la biblioteca.

Va caminar cap a l’aula i, per sorpresa seva, no va haver de demanar permís per entrar. Semblava que ja s’estava acostumant a les noves rutines. Quan va seure, va mirar al voltant i va veure algunes cares noves. Es va sentir una mica sola, però va intentar no deixar que això la desconcentres. Potser encara no coneixia ningú, però estava decidida a fer-ho bé.

A classe, el professor va començar a parlar de temes que a Salma li resultaven molt interessants i el temps va passar més ràpid del que s’esperava. Quan la classe va acabar, va sortir de l’aula i es va dirigir cap al pati, on va trobar la Laura, que també semblava una mica nerviosa.

—Com t’ha anat? —va preguntar la Salma

—Una mica de tot, la veritat. La classe ha estat interessant, però... encara em costa acostumar-me. I tu?

—Jo bé, suposo. Ha sigut més fàcil del que pensava, tot i que sento com si estigués caminant pel meu propi camí per primera vegada.

—M’imagino, a mi també em passa. Però mira, això només vol dir que anem per bon camí, no?

—Sí, tens raó.

Van caminar fins a la cafeteria i es van comprar un cafè per fer una pausa. La Salma es sentia una mica més relaxada, però sabia que el més difícil venia ara: començar a fer amics. Mai havia estat la persona més oberta en aquest sentit. Sempre li havia costat una mica connectar amb gent nova, però ara no podia evitar sentir que necessitava fer-ho si volia superar aquesta nova etapa.

—Ei, com va tot amb l’Elias? —va preguntar la Laura, trencant el silenci mentre es posaven còmodes a la taula.

—Bé, la veritat. Li vaig oferir ajudar-lo amb el transport i els apunts, si els necessita.

—Això està bé, Salma. És un bon començament.

—Si, jo penso el mateix, a veure si d’aquesta manera puc tenir a algú amb qui interectuar.

—Jo crec que si, ja que el coneixes de fa temps, s’et fará més fàcil socialitzar amb ell.

La Salma va assentir amb el cap, pensant que la Laura tenia raó.

Després de passar un bon temps a la cafeteria, es van acomiadar perquè Salma havia de tornar a la biblioteca. Quan va arribar allà, va obrir el seu ordinador i va començar a organitzar-se una mica.

De sobte, va veure a una noia que va a la seva classe. Tenia l’intenció de parlar-li però la seva ment nomes pensava ‘’i si em vol parlar?’’. No sabia com començar a parlar amb ella pero finalment va decidir tenir iniciativa.

- Holaa, tu vas amb mi a algunes materies de Educació Infantil, pot ser? - Va preguntar tot nerviosa la Salma

-Sii, em dic Ines. Va respondre tot amable.

-Jo soc la Salma. –Es va sentir mes comode perque li va respondre amablement

-Ah, t’he vist a classe, però encara no havíem parlat. Com portes aquests primers dies?

—Doncs... bastant intensos. Encara m’estic acostumant a tot, em sento una mica perduda. I tu?

-Igual! L’ambient és tan diferent de l’institut... No conec gaire gent encara.

-Si vols, podem anar juntes a classe. Així ja no ens sentim tan soles —va proposar la Salma amb una mica de timidesa.

-Em sembla genial! —va dir l’Inés alegrement.

Van continuar parlant una estona més, compartint impressions sobre les classes i els professors. La Salma es va adonar que, per primera vegada en molt de temps, la conversa fluïa de manera natural sense que ella s’hagués de forçar a buscar temes. L’Inés semblava una persona tranquil·la i agradable, i de seguida van descobrir que tenien moltes coses en comú.



Quan van sortir de la biblioteca, la Salma va mirar el mòbil i va veure un missatge de l’Elias:

Holaa, Salma! Com va el segon dia? Jo encara vaig fent equilibris amb la crossa.

La Salma va somriure i va respondre:

Esta bé. Vaig sobrevivint! He conegut una noia de classe, l’Inés. Sembla molt maca. I tu? Algú de la teva classe t’ajuda amb els apunts?

Al cap de pocs segons, l’Elias va contestar:

Doncs un company m’ha passat alguns, però escriu fatal... Sort que tinc gent com tu disposada a donar-me un cop de mà!

Ja saps que si necessites res, m’ho dius!, va escriure la Salma.

L’Inés li va preguntar amb curiositat:

—Alguna cosa interessant?

—Res important, un amic de l’institut que també estudia aquí. L’he trobat ahir per casualitat.

—Que bé! Sempre és un descans trobar cares conegudes en llocs nous.

—La veritat és que sí. I tu, coneixes algú més per aquí?

—Només un parell de persones, però encara estic fent-me al lloc. Tot i això, crec que ara ja conec una persona més! —va dir l’Inés.

Per primera vegada la Salma, sentia que potser no estaria tan sola en aquesta nova etapa.

Quan van arribar al pati, es van trobar amb la Laura, que esperava la Salma com cada dia.

—Hola, Laura! Et presento l’Inés, companya de classe.

—Hola, encantada! —va dir la Laura.

—Igualment!—va respondre l’Inés.

Les tres van anar a esmorzar juntes i, per sorpresa de la Salma, la conversa va fluir de manera natural. Sentia que, a poc a poc, començava a trobar el seu lloc.

CONTINUARÁ…