• Era el primer dia de classe, i la Salma estava molt nerviosa. La Universitat de Girona li semblava enorme, plena de gent que semblava saber perfectament on anar. Ella, en canvi, no parava de donar voltes per trobar secretaria, intentant dissimular com podia.

Quan finalment va arribar, va obrir la porta i per sorpresa va veure un noi assegut amb la cama enguixada i una crossa al costat. El va reconèixer ràpidament.

—Elias? —va dir sorpresa.

—Salma! Què hi fas aquí?

—Estudio Educació Infantil i tu? —va respondre.

—Administració. Però mira com estic... M’he lesionat fa uns dies. Ara no sé com faré per venir a classe.

—Ostres, i què faràs?

—No ho sé, per això estic aquí. A veure si em donen una solució però no té pinta…

—Ja saps que vivim a prop , si necessites ajuda amb el transport o alguna cosa, només has de dir-m'ho.

—Gràcies, Salma. Això anima una mica el dia.

Mentrestant, la Laura caminava cap a l’Institut Montilivi amb una sensació estranya. Tot era nou, i tot i que començar el cicle d’Educació Infantil li feia il·lusió, se sentia estranya sense la Salma. Estaven tan acostumades a fer-ho tot juntes... Ara semblava que li faltava una part d’ella.

"Sort que estem a prop, almenys podrem trobar-nos al pati.", va pensar.

La Salma i l’Elias van continuar parlant una estona mentre esperaven que els atenguessin a secretaria. Tot i que no s’havien vist des de fa anys, va ser fàcil treure tema de conversació. Ell sempre havia estat molt sociable així que no va costar gaire. Quan va ser el torn de l’Elias, la Salma va aprofitar per mirar el mòbil i enviar un missatge ràpid a la Laura:

-Laura, no sé si et creuràs a qui m’he trobat… L’Elias! El recordes? El de l’institut!” -Va dir la Salma-

-De veritat? Quina casualitat!

-Sí, ara mateix aquí a la uni, amb la cama enguixada i tot.

-Ja m'explicaràs més tard si parles més amb ell. Per cert, com va tot?

-Em sento perdudíssima, però mira, amb sort sobrevisc al primer dia. Ja quedem després.

Després de la secretaria, l’Elias va demanar-li que l’acompanyés fins al seu edifici. La Salma, encara que estava nerviosa per arribar tard a la seva pròpia classe, va acceptar. Hi havia alguna cosa tranquil·litzadora en tenir algú conegut tan a prop, encara que fos una cara del passat.

Quan es van acomiadar, l’Elias tot agraït

—De debò, Salma, gràcies per fer-me companyia. Avui ho necessitava. Quan vulguis, ja saps on trobar-me.

Ella va somriure i va dir:

-De res Elias.

Quan va arribar, la classe ja havia començat. Va respirar profundament abans d’obrir la porta, i quan va entrar, tots els ulls es van girar cap a ella. Aquell moment li va semblar etern.

—Perdó, m’he perdut intentant trobar l’edifici... —va dir tímidament, mentre buscava un lloc lliure per asseure’s.

La resta de la classe va passar sense incidents, tot i que la Salma notava que el cap li anava a mil per hora. Quan finalment va sonar la campana, va sortir de l’aula amb un pes menys de sobre.

Al pati, va decidir buscar la Laura. Tal com havien acordat, es trobarien a la zona on es connectaven els dos edificis. Quan la va veure de lluny, la Laura no la va veure a ella.

—Laura!

—Salma! Què t'ha semblat la primera classe? Has sobreviscut o no? —va preguntar la Laura.

—Mira, no sé si sobreviuré a tot això, però almenys he arribat al final del dia sense plorar. Suposo que és un avanç, no?

—I tant!

Aquell dia van decidir anar a esmorzar juntes. Mentrestant la Salma li ho va explicar tot sobre la seva trobada amb l’Elias i com havia anat la primera classe. La Laura, com sempre, escoltava amb atenció i feia els seus comentaris sarcàstics, que sempre feien riure la Salma.

Després d’anar a esmorzar amb la Laura, la Salma no tenia classe, però va haver de tornar a la universitat per ubicar-se millor.

Mentre caminava pel campus, va rebre un missatge de l’Elias:

-Ei, gràcies per abans. Ja estic a classe, però això de moure’m amb la crossa... Toca aguantar. Tu com ho portes?

-Doncs bé, fent una mica de turisme per la uni, a veure si demà no em perdo. Ja t’has organitzat per a les classes?

-Més o menys, em tocarà buscar algú que m’ajudi amb els apunts si algun dia no puc venir.

-Bé, segur que trobaràs algú a la teva classe que et pugui donar un cop de mà, o si no, jo mateixa o la Laura, te'n recordes d’ella?

-És clar! Encara me'n recordo quins bons moments… Això espero. Ens veiem aviat Salma!

Després de contestar el missatge, la Salma va guardar el mòbil i va continuar caminant fins a una petita zona amb bancs i ombra. Es va asseure uns minuts per desconnectar i observar la gent que passava. A poc a poc començava a assimilar que aquella seria la seva nova rutina, i tot i que encara li feia respecte, també hi havia una part d’ella que se sentia preparada per afrontar-ho.

En mirar l’hora, es va adonar que era moment de tornar a casa. Va escriure a la Laura per veure si volia tornar juntes, i al cap de deu minuts ja estaven caminant cap a l’estació.

—Uf, estic molt cansada—va dir la Laura—. Això de tornar a estudiar és més dur del que recordava.

—Ja veus. I encara ens queda tot un curs... Això sí, almenys hem superat el primer dia.

—Ens ho mereixem, crec que ha estat un bon començament.

—Doncs sí —va dir la Salma amb un somriure—. Qui sap com seran els pròxims dies.

Van arribar a l’estació i es van acomiadar fins a l’endemà. Aquella nit, la Salma es va estirar al llit amb el cap ple de pensaments, però amb la sensació que potser, tot i la por, aquest nou capítol a la seva vida podria acabar sorprenent-la.