El vent bufava fort al cim de la muntanya. Tot i l'esgotament, la satisfacció d'haver arribat fins allà ens donava una sensació de victòria. En Marc i la Laura es van deixar caure a terra, respirant profundament, mentre jo encara intentava assimilar el que acabavem de fer.



Els entrenadors ens observaven amb la mateixa expressió severa de sempre, però aquesta vegada no hi havia ningun po a res. En Gerard va fer un pas endavant i, amb la seva veu profunda, va anunciar que això no havia estat una prova qualsevol. Aquest era l'últim pas per demostrar qui estava preparat per al veritable repte. Ara hauríem de prendre la nostra decisió.



Ens vam mirar els uns als altres sense entendre exactament a què es referia. En Gerard va continuar explicant que teníem dues opcions. Podíem tornar a casa, sabent que havíem superat un entrenament dur i que erem més forts que quan vam arribar, o podíem quedar-nos i formar part d'alguna cosa més gran. Però si decidíem quedarnos, hauríem d'estar preparats per al que vindria. No seria gens fàcil.



De sobte tots els que estavem alla vam callar . No havíem esperat això. Pensàvem que aquest era simplement un altre entrenament, una prova més. Però ara ens posaven davant d'una decisió que canviaria les nostres vides.



Vaig mirar la Laura i en Marc. En Marc, tot i el cansament, es veia que no podia aguantar mes i estava punt de desplomarse. La Laura, en canvi, semblava indecisa. Va abaixar la mirada cap a les seves mans plenes de rascades i fang. Finalment, va preguntar què ens esperava si ens quedàvem.



En Gerard la va mirar fixament i va respondre que un nou entrenament, més dur que aquest no hi ha i que després de tot això podriem disfrutar molt. I el risc de no poder fer marxa enrere.



Això anava molt més enllà del que m'imaginava quan vaig decidir unir-me a aquest entrenament. Pensava que era un repte per posar a prova els meus límits, però ara resultava que hi havia alguna cosa més darrere de tot això.



Vaig pensar en tot el que havia passat fins ara. Les llargues hores d'entrenament, les ferides, les pors superades. Vaig recordar el moment en què vaig ajudar en Marc a sortir del fang, el suport mutu que ens havíem donat, i com havíem arribat junts fins aquest cim. No podia ignorar la connexió que s'havia creat entre nosaltres.



En Marc va ser el primer a parlar. Va dir amb seguretat que ell es quedava. La Laura va estrènyer les mans en puny i va inspirar profundament. Va mirar-nos als ulls, primer a en Marc, després a mi. Finalment, va assentir i va murmurar que ella també es quedava.



En Gerard va dirigir la seva mirada cap a mi. Sabia que esperava la meva resposta. Em notava el cor bategant amb força, una barreja d'emoció i por. Tornar a casa era la sortida fàcil. Tornar a la meva vida d'abans, amb la seguretat i la comoditat de saber què esperar. Però al mateix temps, sabia que si girava l'esquena a aquesta oportunitat, sempre em preguntaria què hauria passat si hagués seguit endavant. Vaig respirar fons i vaig mirar en Gerard als ulls. Li vaig dir que jo també em quedava.



hdaPUna lleu somriure va aparèixer al rostre d'en Gerard, però va desaparèixer tan ràpidament com havia aparegut. Així sigui, va dir simplement.



Va fer un gest amb la mà i immediatament altres entrenadors es van acostar. Ens van donar a cadascú una nova motxilla, aquesta vegada encara més pesada que l'anterior. En Gerard va advertir-nos que ara començava la part més dura.



Ens vam posar les motxilles sense protestar. Ja no érem els mateixos que havíem arribat al campament fa setmanes. Ara teníem una altra mirada, una altra força. I per primera vegada, vaig sentir que formava part d'alguna cosa realment gran.



Vam començar a baixar de la muntanya seguint el camí indicat pels entrenadors. L’ambient havia canviat completament. Sabíem que havíem fet una elecció important, i el pes d’aquella decisió es notava en l’aire. La baixada era menys dura que la pujada, però els nostres cossos adolorits feien que cada pas fos una lluita contra el cansament.



Quan vam arribar al campament, ens van portar a una nova àrea que mai havíem vist abans. Era diferent de la resta d’instal·lacions, més protegida i equipada. Aquí és on començaríem el nostre nou entrenament. Els entrenadors ens van donar roba nova i ens van assignar una barraca on dormiríem a partir d’ara.



Aquella nit, mentre ens estiràvem als llits, en Marc va trencar el silenci. Tot això és més gran del que pensàvem, va murmurar. La Laura va assentir en la foscor. Estem preparats?, vaig preguntar en veu baixa. Ningú va respondre immediatament. Sabíem que no hi havia manera de saber-ho fins que arribés el moment.



Els dies següents van ser més intensos del que ens havíem imaginat. No només ens van sotmetre a entrenaments físics més durs, sinó que també ens van ensenyar habilitats noves. Estratègia, supervivència, treball en equip sota pressió. Cada jornada començava abans que sortís el sol i acabava quan ja era negra nit. No hi havia descans, no hi havia espai per als dubtes.



Una tarda, ens van portar a una sala de reunions. En Gerard i els altres entrenadors ens esperaven amb mapes i documents sobre la taula. Tots sabíem que ja havia arribat el moment de posar en pràctica tot el que havíem après. La nostra primera missió real estava a punt de començar.



El silenci es va apoderar de la sala durant uns instants. Tots ens miràvem, conscients que aquell era el pas definitiu cap a allò per al que ens havíem preparat. Els entrenadors ens van explicar el pla amb detall, hauríem de coordinar-nos, seguir un itinerari establert i reaccionar davant d’imprevistos. No hi hauria segones oportunitats, només una execució precisa i efectiva.



Vam passar la nit revisant cada detall de la missió. Els nervis es barrejaven amb l’emoció. Sabíem que res seria senzill, però confiàvem en allò que havíem après. Quan va arribar el matí, ens vam equipar i ens dirigírem cap al punt de partida. El fred era intens, però l’adrenalina ens mantenia desperts.







La primera fase es va assolir sense problemes. Ens movíem ràpidament, seguint el pla. Però a mig camí, una variable inesperada va aparèixer: una patrulla enemiga canviava de rumb i es dirigia just on ens trobàvem. Ens vam quedar quiets, amagats entre els arbres, amb la respiració continguda. Sabíem que qualsevol moviment en fals ens delataria.







En Gerard ens havia ensenyat a mantenir la calma en situacions com aquella. Vam fer servir les tàctiques apreses i vam esperar el moment adequat per continuar. La tensió era palpable, però finalment vam aconseguir esquivar-los sense ser detectats. Va ser en aquell moment que vam entendre realment per què ens havien entrenat amb tanta duresa.





Quan vam arribar al punt final, ens vam mirar entre nosaltres. Aquella primera missió ens havia canviat. Ja no érem només reclutes aprenent la teoria, ara érem part d’un equip preparat per afrontar qualsevol repte.