El matí següent va arribar ràpidament, i el primer que vaig notar va ser el dolor a les cames. Després de l'entrenament d'ahir, els meus músculs estaven molt cansats, però havia de seguir endavant. El sol encara no havia sortit quan els entrenadors van començar a fer soroll amb les cassoles i a cridar-nos perquè ens aixequéssim. Sabia que avui seria un dia molt dur. No podia deixar que la por em parés, perquè era el dia més important fins ara.



Quan vam arribar al lloc on sempre ens reuníem, vaig veure els entrenadors formant una línia. Tots tenien una cara seriosa, com si sabessin alguna cosa que nosaltres no sabíem. Hi havia un aire estrany, com si el campament s'hagués omplert de tensió. Tothom estava molt callat. No hi havia rialles ni bromes com els altres dies. Ens estaven mirant i sabíem que avui seria un dia molt important.



Ens van fer començar amb una sèrie d'obstacles: primer uns murs alts, després un riu d'aigua gelada, cordes per pujar i, finalment, uns túnels de fang. Cada obstacle era més difícil que l’anterior. Jo estava cansat abans d’arribar al tercer. Les meves cames feien mal, les mans em relliscaven, i cada cop que saltava, em sentia com si caigués a terra, però havia de seguir endavant. El que més em costava era l’aigua freda, que em feia tremolar, però vaig veure que els meus amics, tot i que també estaven cansats, no es paraven.



El vent gelat ens colpejava la cara mentre avançàvem cap al següent repte. Els túnels de fang semblaven una trampa infinita: el cos moll i fred, i el fang s’enganxava a la roba i als braços. Quan finalment vaig sortir-ne, vaig girar el cap i vaig veure en Marc atrapat a la meitat del túnel, lluitant per avançar. Sense pensar-m’ho, vaig córrer cap a ell i li vaig estirar el braç amb força. "Vinga, tu pots!", li vaig dir intentant animar-lo. Tot i el meu somriure, per dins em sentia tan derrotat com ell.



En acabar aquells obstacles, ens van fer formar en fila davant dels entrenadors. En Gerard, el més dur de tots, va avançar uns passos amb la mirada fixa en nosaltres. "Avui és la prova definitiva", va dir amb una veu greu que semblava retrunyir al campament. Ens van repartir brúixoles i mapes i ens van dividir en equips. La missió consistia a arribar al cim d'una muntanya abans del migdia, carregant una motxilla plena.



Amb en Marc i la Laura com a companys, vam començar l’ascens. Les primeres passes van ser suportables, però, a mesura que el terreny es tornava més difícil, les pedres soltes ens feien relliscar i cada respiració costava més. Quan un de nosaltres no podia més, els altres dos trobàvem alguna manera per donar-li força.