El camí s’allargava davant meu, un fil de terra que es perdia en l’horitzó. La carta a la meva motxilla semblava pesar més del que realment pesava, com si cada paraula escrita en aquell paper envellit contingués el pes de cent històries. Vaig inspirar profundament, deixant que l’aire fresc de la muntanya m’omplís els pulmons.
El sol encara no s’havia aixecat del tot. Els primers rajos tenyien el cel amb tonalitats porpres i ataronjades, il·luminant els cims llunyans amb una resplendor suau. Vaig reprendre el meu camí, amb els peus ressonant sobre la terra humida de la matinada.
Durant dies, vaig continuar caminant. A cada poble pel qual passava, trobava persones que, com jo, carregaven les seves pròpies històries. Una dona gran em va oferir pa i formatge a canvi d’escoltar la seva vida: havia perdut el seu fill feia anys, però el seu amor per ell encara omplia la seva veu de tendresa. Un home solitari, pescador de riu, em va parlar de les seves nits mirant les estrelles, esperant veure-hi els rostres dels seus avantpassats. A cada trobada, sentia que el meu propi camí s’omplia de fragments de les vides dels altres.
Una nit, sota un cel estrellat, vaig decidir obrir la carta una altra vegada. La tinta es mostrava tènue en alguns llocs, però les paraules encara conservaven la seva força:
“Si has trobat aquesta carta, vol dir que també has emprès el viatge. Jo vaig seguir aquest mateix camí fa molts anys, buscant respostes que semblaven sempre fora del meu abast. Però, si una cosa vaig aprendre, és que no importa on arribis. És el camí el que et canvia. Cada persona que coneixes, cada pas que fas, cada error i cada encert, tots et construeixen.”
Aquelles paraules ressonaven en el meu interior. Jo també cercava alguna cosa, tot i que no sabia exactament què. Potser buscava una versió millor de mi mateix. Potser buscava entendre qui era. Potser simplement volia sentir que pertanyia a algun lloc.
L’endemà, el camí em va portar fins a un bosc frondós. Els arbres s’alçaven alts, les seves branques entrellaçades filtrant la llum del sol i creant un mosaic de llums i ombres sobre el terra. El so dels ocells omplia l’aire, i la tranquil·litat del lloc em va fer sentir que havia entrat en un espai sagrat.
Mentre caminava, vaig trobar una petita cabana de fusta, gairebé amagada entre la vegetació. Una finestra deixava veure una llum tènue a l’interior. Vaig dubtar abans de trucar a la porta, però una veu amable em va convidar a entrar abans que ho fes.
Dins, una dona gran, amb els cabells recollits en una trença i unes mans plenes d’arrugues de temps i experiència, em va oferir te calent. Els seus ulls brillaven amb una saviesa que no provenia només dels anys, sinó de tot allò que havia viscut.
—Fa temps que esperava algú com tu —va dir, sense cap rastre de sorpresa en la seva veu.
—Com jo? —vaig preguntar, confós.
—Un viatger que cerca respostes, sense saber quines són les preguntes correctes.
Vaig restar en silenci. Ella tenia raó. Mai no havia sabut exactament què buscava, només que necessitava trobar-ho.
—No busquis tant —va dir amb un somriure. —De vegades, les respostes et troben a tu.
Vaig passar la nit a la seva cabana, parlant amb ella sobre la vida, els somnis i les pors que carreguem. Al matí següent, quan vaig reprendre el camí, em vaig adonar que la meva motxilla semblava menys feixuga. Potser no era la càrrega física la que s’havia alleugerit, sinó aquella invisible que portava dins meu.
El camí em va portar fins a una muntanya des d’on es veia el mar. La brisa salada em va acariciar el rostre, i en aquell moment vaig entendre una cosa: el viatge no es tractava d’arribar a un lloc concret, sinó d’aprendre a viure amb cada pas. No calia tenir totes les respostes; el simple fet de caminar ja era suficient.
Amb un últim cop d’ull al paisatge, vaig somriure. La meva aventura no s’acabava aquí. El camí seguia endavant, i jo estava preparat per seguir-lo, sense por, amb el cor obert a tot el que encara havia de descobrir.
