Amb la motxilla a l’esquena i el cor ple de determinació, em dirigeixo cap a la nova vida que m’espera. No sé què em depararà el futur, però sé que estic preparat per afrontar-ho. Aquest és només el començament d’un nou capítol, un capítol que escriuré amb cada pas que dono en aquest camí desconegut. La meva aventura acaba d'iniciar-se, i amb cada dia, em convertiré en la persona que estic destinat a ser.



El sol es pon lentament darrere les muntanyes, tenyint el cel de tons rogencs i ataronjats. Els últims rajos de llum acaricien el camí que s'estén davant meu, un sender de terra que es perd entre boscos frondosos i poblets amagats. Cada pas que faig ressona en l'aire tranquil del capvespre, mentre el vent suau remou les fulles dels arbres que m'envolten.



Porto dies planejant aquest viatge. He deixat enrere tot allò que coneixia: la meva llar, els carrers familiars, els rostres quotidians. La incertesa és la meva única companya, però també la meva major aliada. M’endinso en un món nou, ple de promeses i desafiaments, i només tinc una brúixola: la meva pròpia voluntat.



A mesura que avanço, m'adono de la bellesa que m’envolta. Els rius murmuren cançons antigues mentre les aus dibuixen formes elegants en el cel. Cada poble pel qual passo sembla tenir una història pròpia, una col·lecció de vides que s’entrellacen en una dansa infinita. M’aturo en una petita plaça on els nens juguen a pilota i els ancians conversen asseguts en bancs de fusta gastada pel temps. Un home gran, amb una barba blanca i una mirada profunda, em convida a seure al seu costat.



No tinc una resposta clara. Només sé que busco alguna cosa, encara que no sé exactament què. Potser busco a mi mateix, potser busco una història per explicar. Somric i responc:

—Cap endavant, sempre cap endavant.



L’ancià riu amb complicitat i em desitja sort. Continuo el meu camí, amb el cor una mica més lleuger i la motxilla carregada d’expectatives. Els dies passen i cada nova experiència es grava a la meva ànima com una cicatriu dolça. Conec persones que em parlen dels seus somnis, de les seves pors, de les seves lluites. Comparteixo menjars amb desconeguts que es converteixen en amics efímers, em perdo en boscos que semblen sortits d’un conte, dormo sota estrelles que m’observen amb la seva llum eterna.



Un matí, després d’una nit freda en una cabana abandonada, descobreixo una carta amagada sota una pedra. El paper està envellit, amb tinta esvaïda per la humitat, però les paraules encara són llegibles. És una carta d’algú que, com jo, va emprendre un viatge fa molts anys, cercant respostes que només el camí podia oferir-li. Les seves paraules em commouen, com si fossin escrites per una versió de mi mateix en un altre temps.



Aquesta carta em recorda que no estic sol en aquesta recerca. Altres abans que jo han sentit aquest anhel de descobrir el món i descobrir-se a si mateixos. I en aquest moment, entenc que la meva aventura no és només meva, sinó part d’una història molt més gran, una història que uneix tots aquells que han seguit el seu cor.



Amb renovada determinació, guardo la carta a la meva motxilla i reprenc el camí. No sé què trobaré més enllà de l’horitzó, però sé que cada pas em porta més a prop de la meva pròpia veritat. I això, per si sol, ja val la pena.



El viatge continua...