NÚRIA

Vaig aixecar la mirada i el vaig veure, allà, al final del passadís. Ell anava saludant a tot el món. Quan va adonar-se que jo era quasi al davant, aquells ulls color mel es varen posar sobre mi, m'analitzava. No tractava de dissimular, em va mirar de dalt a baix, quan per fi els seus ulls es van trobar amb els meus. Aquella mirada que no em deixava veure a través d’ell.

— Hola— va dir-me, amb tranquilita; en canvi, jo, sentia que les cames em tremolaven—.

— Hola, Liam— no sé d’on vaig treure la força perquè la veu em funcionés—.

—Així que tu ets na Laura—notava el seu to, ho va dir mig burleta. No podia seguir creient que la Laura era jo, havia de fer alguna cosa—.



—D’acord, seré sincera des del principi, jo no soc la Laura, tampoc sé qui és aquesta noia, ja que vaig arribar fa dues setmanes a l’institut. Però em dic Núria i el missatge que vas enviar em va arribar a mi— no entenc per què estava dient tot això, però com que veia que no deia res vaig continuar parlant —millor ignorem tot el que ha passat, jo no hauria d'haver dit res— just començava a girar-me per partit quan va agafar-me del braç per impedir que marxés.



—Oh, no, no! No te'n vagis— va dir mentre em mirava fixament, amb els ulls brillants. —Això només es posa més interessant. Qui t’ha dit que això ha de quedar així?— va afegir amb un somriure lleugerament sarcàstic, com si estigués jugant amb mi.



Vaig intentar desfer-me la seva mà del meu braç, però semblava que no volia deixar-me escapar.

—Així que no ets la Laura...— va dir amb un to més suau.



La seva mirada era tan penetrant que em costava respirar. Potser estava jugant, potser només volia veure la meva reacció, però no sabia si estava preparat per això.



—Saps què? Potser tinc més interès en saber qui ets que en saber qui dius que no ets— va dir, tot seguit afluixant la presa sobre el meu braç, però no del tot.



Estava atrapada en la seva mirada.



Passaven els dies i la tensió entre nosaltres es mantenia, però alguna cosa havia canviat. El temps no parava de córrer i, tot i que la connexió entre nosaltres s’anava enfortint, una ombra cada vegada més gran va començar a planejar sobre la meva vida. Els mals de cap em perseguien cada cop més, però no era fins a aquell dia que vaig adonar-me del que passava.



—Núria, et veig una mica pàl·lida últimament. Estàs bé? —va dir en Liam amb un to suau, com si, per primera vegada, realment li importés com em trobava.



Jo vaig intentar somriure, però no em va sortir com havia de ser. Ja portava dies sentint-me estranya, com si una part de mi no funcionés del tot bé. Però què podria dir-li? Volia que les coses seguissin sent com abans, que tot es mantingués igual entre nosaltres, sense saber que el meu cos estava començant a fer-me una broma cruel.



—Estic bé, no et preocupis —vaig dir, tot i que sabia que la meva veu no era del tot convincent.



En Liam em va mirar amb desconfiança, com si alguna cosa no li quadrés. Va fer una pausa i va acostar-se una mica més a mi, com si volgués esbrinar si estava dient la veritat.



—Núria... et noto distant. Què passa? —em va preguntar amb un to més seriós.



Vaig empassar-me la saliva. No volia dir-li la veritat. No volia que em veiés així. Però, per primera vegada, vaig adonar-me’n que potser no podia amagar-ho més.



—Liam... hi ha una cosa que has de saber. No sé com dir-ho... però els metges han descobert que tinc... una malaltia —vaig dir, sentia que la meva veu es trencava.



El silenci es va instal·lar entre nosaltres, mentre ell intentava digerir les meves paraules. Els seus ulls es van obrir una mica més, com si no volgués creure’m

—Què vols dir? Una malaltia? —va preguntar, com si no entengués les paraules que jo acabava de confessar.



Vaig respirar profundament, mirant el terra, sense saber com continuar. Les paraules em costaven. Al final, vaig decidir dir-ho clarament, per no deixar espai a malentesos.



—Un tipus de càncer. Estic en tractament, però... no sé quant de temps em queda —vaig dir xiuxiuejant, amb els ulls humits.



En Liam es va quedar immòbil, sense saber com reaccionar. La seva expressió va canviar, passant de la sorpresa a una por profunda, com si de cop tot el món al seu voltant hagués perdut el sentit.



—Però... —va dir, després d'un llarg moment de silenci—. Però, Núria, això... això no pot ser! Has d’estar bé. Has de lluitar.



Jo vaig somriure, però va ser un somriure trist, gairebé irònic.



—Estic lluitant, Liam. Però a vegades no es tracta de lluitar contra alguna cosa que pots vèncer. Hi ha coses que no depenen de nosaltres, no importa quant vulguem resistir-nos.



Els seus ulls estaven plens de por i desolació i, en aquell moment, vaig entendre que tot el que havia estat construint entre nosaltres estava a punt de caure. Sabia que no podria suportar veure’l patir, així que vaig intentar calmar-lo, tot i que el meu propi cor també estava trencant-se per dins.



—No sé què passarà, Liam. Però... sempre recordaré tots els moments que hem compartit. Sempre. — vaig murmurar, intentant que les meves paraules fossin una promesa.



Els mesos cada vegada passaven més lents, fins que un dia a l’hospital sentia que ja no tenia més forces, sentia que la meva història ja havia acabat. Mai vaig pensar que arribaria aquest moment tan d’hora.