CAPÍTOL II —> “El Missatge Equivocat”
NÚRIA
Durant els dies havia intentat ignorar el missatge que vaig rebre per equivocació, però no me’l podia treure del cap. Aquella situació m’havia deixat pensativa, desconcertada. La idea que en Liam s’hagués confós de persona em molestava, però alhora em feia sentir viva. Feia temps que no havia tingut sentiments cap a un noi, però no em desagrdava la idea.
Els meus amics em van animar a respondre el missatge, "Què tens a perdre?", em va dir en Mateo. Era veritat, no tenia res a perdre, i si no ho intentava, mai sabria si en Liam es podria interessar en mi.
Amb el mòbil amb la mà vaig sentir una barreja d’emocions. I si no sortia bé? Finalment, vaig decidir respondre, de manera directa i sense pensar perquè si no em faria enrere.
“Hola, Liam! Sí, crec que hem quedat per demà. No sé si vas a l’acte de l’institut, però seria genial veure't”.
Això que estic fent no està bé. Gens bé.
No tenia ni idea d’on havien quedat en Liam i la Laura però esparava no trobar-me-la en lloc.
Vaig deixar el mòbil sobre la taula, com si apartar-lo em pogués ajudar a pensar millor. Però, en realitat, només em feia sentir més nerviosa. Cada segon que passava em feia més mal de panxa. Per què havia de ser tan difícil? Per què no podia ser més fàcil, com als llibres, on tot és clar i les coses passen com per art de màgia?
De sobte, el mòbil va vibrar; els nervis que tenia no eren normals, això que m'estava passant era real? Vaig desbloquejar el telèfon i allà hi era, la resposta que tant estava esperant, va ser breu i clar: “Sí, hem quedat per a demà, després de l’acte llavors!”. No sabia com reaccionar, ell pensava que jo era la Laura, i si no li agradava? I si havien parlat abans de coses que jo no en tenia ni idea? M'estava tornant boja. Havia de deixar les meves inseguretats de banda i pensar que en realitat sí que li podia agradar a n'en Liam
Durant l'acte tenia els nervis a flor de pell. No era conscient que ara podria parlar amb aquell noi que va despertar el meu interès des del primer dia.
No sabia com afrontar allò que m’esperava, però sí sabia una cosa: volia veure’l. Volia veure en Liam.
LIAM
Havia quedat amb la Laura. La veritat no estava gens nerviós, vam acordar que no volíem cap mena de relació, només volíem divertir-nos.
El Liam de fa uns anys no estaria d’acord amb aquesta petició, ja que jo sempre havia estat una persona que s’entrega molt i intenta fer sentir bé a les persones que em rodejaven, però des de l’accident ja no havia tornat a ser el mateix. La mare sempre havia estat allà per a mi, era la persona més increïble que existia, sempre podia comptar amb ella, fins que un dia, no sé què vaig fer per merèixer-lo, va venir a cercar-me amb el cotxe un dia de tempesta, quan un altre vehicle es va desviar del seu camí i va xocar contra ella. Des d'aquell dia sent una culpa immensa al pit, com si tot el que hagués passat havia estat per mi. Ella havia quedat en coma a l'hospital, feia tres mesos que no parlava amb ella, tres mesos sense poder sentir-la, tres mesos sense poder ajudar-la, tres mesos! Estava destrossat, la mare era l'únic que em quedava, ja que el meu germà se'n va anar de casa i no va voler saber res de nosaltres.
Des que vaig començar l’últim any de l’institut no havia estat molt centrat, em passava les tardes treballant, tot i que la meva àvia m'intentava ajudar com podia, era ja molt gran i no tenia per a què encarregar-se de mi.
Sempre que podia anava a l’hospital per poder veure a la mare, si un dia no hi anava em sentia malament, sentia que la deixava sola.
Just havia acabat l’acte i ara veuria a la Laura per primera vegada, normalment quan passava temps amb noies m’oblidava de tot, ja que no sentia res, em sentia romput, buit, però m'ajudava a no pensar en res, i això és exactament el que volia fer amb la laura, sé que sona com si fos una persona sense cor, però la vida m’ho havia arrabassat tot. Sé que la mare no estaria orgullosa de mi, però no podia fer altra cosa.
La meva perspectiva va canviar completament quan vaig veure a la Laura apropar-se a mi.
|
