D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a passarells, i després... com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo?



Un dia, un amic —en Mateo, sempre tan modern— em va dir, mig burleta:

—Què tens en contra de les apps per lligar? Tothom ho fa! És com conèixer algú al bar, però sense el soroll de fons.

Li vaig respondre que no era “el meu estil”, però em vaig quedar pensant. I si en Mateo tenia raó? I si aquest rebuig no era res més que orgull o, encara pitjor, por?

Així que una nit, amb la intenció de demostrar que no era tan carca com semblava, vaig descarregar-ne una. Només per mirar, em vaig dir. Com qui es mira una prestatgeria de llibres a la llibreria sense cap intenció de comprar-ne cap. Però ja saps com va això: acabes comprant-ne un, o en el meu cas, xatejant amb algú.

I llavors… vaig veure el perfil d’ell.

La veritat és que no soc una persona que sol fixar-se en el físic: prefereixo conèixer, la seva perspectiva que té de la vida. Una persona que vulgui ser millor cada dia.

El seu perfil em cridava l'atenció, ja que era diferent a la resta: no tenia cap descripció, ni comentari. Pensava que podria ser diferent, però em vaig donar compte que pareixia massa impossible que un home d’aquesta generació no volgués cridar l'atenció. Aquell perfil era l’únic que era “diferent”; la resta era gent que buscava persones per compartir moments o d’altres que només volien sexe. Per això no m’agradaven aquestes coses.

Amb el que tenia penjat (poca cosa), pensava que les seves xarxes podrien estar inactives i això em va decebre perquè era l'única persona que creia que em podria interessar. Tot i això, vaig fer servir el recurs d’en Mateo. «I si envio un missatge al perfil?». Un pensament fugaç es va acaparar de la meva ment, cosa que va tenir una resposta ràpida. «No, Núria, si aquell perfil arriba a estar inactiu i qualsevol persona s’arriba a enterar d’això, es destrosaria la imatge que volem donar. Hem de passar desapercebudes». Ser una noia nova a un institut ja és un punt negatiu, ja que tothom es pregunta qui soc. Per això no necessito cridar l’atenció.

En Mateo és un dels únics amics que tenc en aquest institut; es va oferir voluntari a ensenyar-me les instal·lacions.

Ja sé el que estau pensant: un noi com en Mateo no m’ajudaria a passar desapercebuda, però ja que m'ofereixen un amic no el rebutjaré estant sola, sense ningú.



Al llit de la meva habitació aquell noi seguia donant voltes al meu cap. No sabia què fer i tampoc era qüestió d’explicar-li-ho a en Mateo, a qui acabava de conèixer, perquè em donés consells d’aquell tipus.

Els dies seguien passant i, amb ells, la rutina al nou institut començava a ser cada cop més familiar. Havia trobat un grup d’amics amb qui em sentia còmoda, i fins i tot en Mateo semblava haver-se integrat perfectament al grup. Tot i això, aquell perfil sense descripció continuava apareixent en els meus pensaments de tant en tant, com un misteri sense resoldre. I, per descomptat, el nom: Liam. Un nom que començava a tenir un pes gairebé poètic.

Un divendres al vespre, mentre em preparava per sortir amb el grup, vaig rebre una notificació de l’aplicació. Feia dies que no hi pensava, però el logo brillant a la pantalla del mòbil em va fer venir un calfred. Havia rebut un missatge!

Sí. El cor em va començar a bategar amb força mentre desbloquejava el mòbil.

Havia rebut un missatge. Però el que vaig veure em va semblar… Estrany.

“Ei, Laura, pensava que havíem quedat per demà. No tinc el teu número, però m’ha semblat reconèixer la teva foto aquí. Espero no haver-me equivocat”.

Vaig llegir el missatge dues vegades. Un error? En Liam s’havia confós de persona? Vaig mirar la pantalla amb una barreja de sorpresa i frustració. Potser no era el tipus de missatge que esperava d’ell, però, al mateix temps, era una porta oberta.