El diari de Damià

Cap 3: Nosaltres

En llegir aquelles pàgines, vaig sentir com un nus d’angoixa enredava el meu cor.



Damià havia estat enamorat d’una altra persona? I aquella altra, era un home?

Les llàgrimes recorrien les meves galtes alhora que el diari tremolava en les meves mans. Només podia pensar en tots els anys que havia estat menjant-me el cap amb la idea que en Damià no estava enamorat de mi. És clar que no ho estava. Ell mai m’havia estimat.



Encara que no volia seguir llegint, hi havia alguna cosa que m’impulsava a fer-ho.



–Totes aquelles nits en què els teus braços m’abraçaven de forma càlida... Era l’únic lloc on em podia sentir segur, estimat. Durant aquells dies, no només em vaig enamorar de les seves carícies, sinó que vaig adonar-me que la meitat de la seva bellesa era la seva estranya forma de pensar. Recordo que una nit, mentre parlàvem després d’haver fet l’amor, em va dir:

–Soc molt vulnerable quan es tracta de tu. I si no ets l’amor de la meva vida, diré que m’he equivocat de vida, però no d’amor.



Després em va confessar que aquella frase no era seva, sinó d’un llibre de William Shakespeare que havia llegit. A ell li encantaven els llibres, les plantes (amb les quals va omplir tota l’habitació). Era impressionant, ja que en aquella habitació a dures penes entrava prou sol perquè sobrevisquessin, però ell deia que si les col·locaves en el lloc correcte i les tractaves amb estima, sempre floririen amb preciositat. I potser era cert, o potser ell mateix irradiava la suficient llum perquè tothom al seu voltant florís.



La meva angoixa va ser interrompuda per un soroll metàl·lic. Algú estava obrint la porta d’aquesta mateixa habitació on em trobava.



Em vaig girar i el vaig veure, amb la respiració agitada per pujar ràpidament les escales. Els ulls de Damià es van obrir com plats, semblava que tractava de parlar, però les paraules no li sortien de la boca, i va començar a plorar.



No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



Jo estava enfadada, més que enfadada, disgustada, decebuda, adolorida. Però, l’estimava. Molt més del que m’agradaria.



Així que em vaig aixecar encara amb els ulls inflamats i el vaig abraçar, les seves cames van tremolar fins a caure a terra i em va prendre el diari de les mans, abraçant-lo com si es tractés d’aquell noi. Com si fos l’Eugene.



Quan finalment va poder parlar, la seva veu era un fil trencat per la desesperació.



–Ho sento... —va xiuxiuejar—. No volia que ho sabessis així.



Jo em vaig apartar lentament, mirant-lo als ulls. Hi havia dolor, un dolor tan profund que em feia mal al pit. No podia odiar-lo, perquè malgrat tot, el meu amor per ell persistia, obstinat, inalterable.



–Quant de temps? —vaig preguntar amb la veu esmorteïda.



Ell va baixar la mirada, els dits crispats al voltant de les pàgines que ara sostenia com si s’aferrés a un record massa dolorós per deixar anar.



–Des de sempre... però ja no importa. Ell se n'ha anat.



El meu cor es va estrènyer.



–Què vols dir que se n'ha anat?

Damià va somriure amb una tristor infinita.



–Eugene... Eugene està mort.



Les paraules em van travessar com una daga. El meu odi, la meva gelosia, tot es va esvair en aquell instant. Només quedava la immensa buidor d'una història d'amor que mai podria ser.



Damià va aixecar la mirada cap a mi, els ulls negats de llàgrimes.



–Va ser un accident. Ell, la guerra, jo havia d'estar allà, amb ell. Però no vaig anar, em donava por, tenia por de morir, però vaig morir aquell mateix dia quan em vaig assabentar del que li va passar.



Els seus sanglots es van tornar insofribles, i jo no sabia què fer. No hi havia consol per a aquella pena.



El temps va passar i Damià no va tornar a ser el mateix. Els seus ulls havien perdut la llum, les seves mans ja no cuidaven plantes ni tocaven lletres. I un dia, es va esvair, com un record, com una flor que mai va tenir prou sol.



Quan vaig rebre la seva carta, vaig saber-ho abans d'obrir-la.



"Em sap greu, però jo sense ell no sé viure. Perdona'm per no haver estat capaç d'estimar-te com mereixies."

Les paraules van ser com una pedra al pit. I allí, amb aquella carta entre les mans, vaig entendre que l'amor de vegades no és suficient per salvar algú.



Damià ja no hi era, i jo tampoc vaig tornar a ser la mateixa.