En Damià es passava els dies tancat a l'àtic; només en sortia per dinar, sopar o anar a comprar (i perquè jo l'hi institia). Però aquella setmana havia d'assistir a una reunió de jubilats al centre de la ciutat, on parlarien sobre la salut mental i com passaven els dies de descans les persones grans. Ell no portava gens bé això d'estar jubilat: sempre estava de morros, irritable, i no volia assistir a cap reunió.

Aquell matí, però, havia agafat el seu tren, que el duria fins a la ciutat. Mentrestant, jo aprofitaria per entrar a l'àtic i espolsar la pols de les seves plantes. Vaig pujar les escales fins a arribar-hi.

Davant meu, s'alçava una porta plena de detalls. Era d’un blanc immaculat, de fusta massissa, amb una lleugera textura que deixava entreveure les vetes naturals. Al centre, uns delicats motius florals estaven esculpits amb precisió, i el marc, elegant, ressaltava la seva bellesa. A la part superior, un petit vitrall opac i arrodonit deixava passar la llum de dins l’habitació, creant una atmosfera tènue i misteriosa.

Vaig entrar, sentint cruixir el parquet del terra pel meu pes. Era l’habitació més bonica de tot el pis al meu semblar. Tota era plena de plantes. Aquí tens algunes plantes d’interior amb descripcions evocadores: Monsteras deliciosas, amb fulles grans, verdes i esquinçades, que semblaven tretes d’una zona tropical; Ficus, elegants i majestuosos; Liris de pau, amb les seves fulles verdes i esveltes que contrastaven amb les delicades flors blanques; potos, calatheas, suculentes... Totes verdes i ben cuidades.

També hi havia moltes estanteries amb llibres. A Damià li encantava llegir, era una de les poques coses que gaudia. Agafo un drap fet amb una samarreta antiga i un plomall per netejar els llocs més alts i començo la meva feina. Em fixo en els llibres: 1984 – George Orwell, Brave New World – Aldous Huxley, The Catcher in the Rye – J.D. Salinger, The Book Thief – Markus Zusak, The Fault in Our Stars – John Green. Tots llibres massa seriosos pel meu gust.

Jo no havia llegit massa a la meva vida. Als 30 anys vaig començar a poder fer-ho, però mai vaig aficionar-me a la lectura.

Alhora que netejava, un llibre va caure a terra. “Eugene”, estava escrit a la portada amb tinta de bolígraf. No em sonava de res aquest títol. Obro el llibre i immediatament cauen unes fotografies i alguns papers doblegats que semblen ja tenir uns quants anys. Trato d’agafar-los, però en llegir la primera frase del llibre em quedo sorpresa i no els recullo. “Per la meva ànima, que sempre estarà amb tu’’ - Damià. Vaig seure a la cadira que hi havia davant de l’escriptori i vaig començar a llegir.

Estiu del 58, arribo al campament, a pesar d’haver vingut aquí per elecció pròpia no tinc clar quin és el vertader motiu de la meva motivació. El més probable és que sigui enviat a bases en Europa, Corea del Sud o el Japó per a dissuadir l'URSS, encara que alguns estan participant en la intervenció al Líban o en operacions encobertes en altres països. El meu destí probablement serà aquest.

Les habitacions són particularment reduïdes. Dos llits a l'habitació, amb dos llits de ferro separats per un estret passadís. A cada costat, hi ha un armari metàl·lic i una taula compartida amb dues cadires de fusta gastada. La llum blanca i freda ressalta les parets nues. És perfecte. Tan senzill i clàssic com m’agrada a mi. És una sort que tingui tota l’habitació per mi mateix. Però, les meves paraules es van veure interrompudes per un cop sord quan un noi va entrar a l’habitació plorant de forma desconsolada. Només el vaig ignorar. Ell tenia els cabells rossos, molt clars, semblants al color del sol reflectit a l’aigua del mar. Portava unes sabanes a les seves mans i una motxilla pesada a l'esquena, els seus ulls no es podien veure correctament, ja que els cabells li cobria fins a aquests, però podia veure un rostre bonic amagat darrere d’aquell serrell.

— Tsk, i jo que pensava que podria dormir tranquil —vaig queixar-me. Tu ets?

El noi no va dir res, només es va asseure al matalàs on jo volia dormir i va...

— Deixa de plorar, si us plau. Ni que algú s’hagués mort... —vaig sospirar.

— I a tu què et fa si jo ploro o no! Els homes també plorem, saps? Ploro perquè no vull estar aquí.

En una altra ocasió ho hauria ignorat, però aquell noi estava fent que perdés la paciència. Em vaig aixecar i vaig caminar fins a ell, posant-me davant seu.

— Aquest és el meu llit, he arribat abans i l’he escollit per a mi.

—… No sortiré, ja m’he assegut. Què més et fa si tots dos són iguals…

— Em fa que jo l’he escollit! Surt ara o et trauré jo mateix.

El noi es va aixecar i em va agafar pel coll de la camisa, ignorant la nostra diferència d’altura.

— Qui collons et creus?

I ens vam agafar a cops, finalment sent detinguts i obligats per l’instructor a quedar-nos a l’habitació tancats.

El silenci va regnar a l’habitació durant uns minuts, jo no tenia problema amb això, el noi m’havia deixat tot l’ull amb un blau i ell tenia una esgarrapada al seu braç.

— Pots dormir en aquest llit... si vols. —va dir-me sense fer contacte visual amb mi.

— És igual. Per què ploraves abans?

— Per què t’interessa?

Vaig deixar anar un queixit molest, a sobre que tractava de mostrar interès, ell no ajudava.

— Perquè si ens veurem obligats a conviure, el millor és portar-nos bé.

—Potser tens raó... —em va dir amb un fil de veu.— Plorava perquè els meus pares m'han obligat a venir aquí. Diuen que l'exèrcit em farà "un home de veritat".

No vaig acabar d'entendre què volia dir amb això, però vaig sospirar i em vaig ficar al llit. Tot i així, vam continuar parlant fins que la nit va caure.

Eugene va plorar molt aquella nit. Em va explicar que li agradaven els homes. Com podia dir una cosa així amb tanta naturalitat? Al principi, vaig notar un neguit, però no em va resultar incòmode. És més, em vaig sentir profundament connectat a ell.

Els dies al campament van avançar ràpidament, i l'Eugene no es desenganxava de mi. Esmorzàvem junts, fèiem les tasques junts… Amb el temps, ens vam apropar tant que, fins i tot quan a les nits ell plorava, jo anava fins al seu llit per abraçar-lo i calmar-lo. Ningú sabia el que passava entre nosaltres, és clar.

I una nit, quan la llum de la lluna es filtrava entre les reixetes de la finestra, ens vam besar.

Va ser primer una carícia tímida, un instant suspès en l’aire, com si el temps s’aturés abans del contacte. Els seus llavis, càlids i tremolosos, van trobar els meus amb una dolçor inesperada, però a mesura que l’instant s’allargava, el bes es va tornar més profund, més intens. Els seus dits es van aferrar a la meva pell, com si temés que aquella nit s’esfumés massa de pressa.

I totes les següents nits van ser nosaltres, nosaltres i cap més.