No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.



Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por.



Parlo d'en Damià, però per conèixer-lo hauríem de retractar-nos a uns anys abans d'aquest mateix instant.



Ja feia molts anys que estava casada amb ell. Aviat arribaríem junts a complir les nostres noces de plata. Però, tot i que els anys se'ns escorrerien als palmells com la sorra de la platja on vam passar la nostra lluna de mel, En Damià no havia canviat ni una mica en tots aquests anys.

Encara recordo els nostres anys de joventut, vaig conèixer a Damià el 13 de febrer de l’any 1954, quan teníem uns 17 anys, al col·legi Phoebe Caulfield, a la cantina. La majoria dels alumnes entràvem i sortíem en petits grups i ens asseiem a menjar els nostres esmorzars, però en Damià sempre s'asseia sol. Com un ésser de gran bellesa i fredor, els seients propers a ell s'anaven buidant gradualment al seu voltant, els altres alumnes no volien córrer el risc de ficar-se en problemes per culpa de la seva difícil personalitat i els seus problemes d'agressivitat.



La primera vegada que vaig decidir acostar-me a ell va ser una cosa estranya. No ho vaig fer per gust, me'l van assignar com a company en un dels treballs de laboratori i des d'aquí, va començar la nostra relació. Per descomptat, eren altres temps. Un cop coneixies un bon home amb una bona família deixar-lo anar seria com buscar-se una mateixa la seva ruïna. Però per sort, jo sí que estava molt enamorada d'ell, malgrat que moltes vegades he dubtat que ell ho estigui de mi.



Encara que, com ja hem dit, d'això ja fa molts anys. Ara als nostres gairebé 70 anys les nostres vides són molt més serenes. I, malgrat tots aquests anys, les coses no han canviat gaire. Vam tenir fills, i ara els nostres fills són pares. Tot i que no els veiem massa sovint perquè ens separa un oceà. Els meus dies de pensionista es basen en cuidar del nostre petit àtic en Washington Mews (Greenwich Village). Tot i trobar-se a pocs metres de l'enrenou de Washington Square, el carreró de Washington Mews sol passar desapercebut. Per aquest mateix motiu ens vam mudar aquí ja fa uns anys. Un lloc tranquil on passar els nostres dies de descans. A més de per la seva serenitat les cases de Washington són característiques pels seus àtics envidriats al tercer pis. Una gran finestra rodona que es troba al final il·luminava tota l’habitació amb llum càlida. A més de les suaus llums i decorat amb milers de plantes. Per algun motiu que desconeixia a Damià li encantaven les plantes. Tant que podia tornar-los la vida tot i que es trobessin a l'estat de pansiment. Encara que vivim junts des de fa tants anys va haver-hi una llarga temporada en què Damià va estar treballant per a l'exèrcit. Més de divuit anys en els quals vaig haver d'estar separada d'ell, sentia que això també va fer que ens perdéssim molts dels anys més importants de les nostres vides. Durant aquest temps Damià havia canviat, tant que quan va tornar a casa semblava un home nou. Un home feliç. Un adjectiu que era gairebé impossible d'atorgar a un home tan fred com ell. Durant aquests anys Damià es va transformar tant que quan va tornar a casa semblava un home desconegut. Un feliç. Un adjectiu que era gairebé impossible d'atorgar a un home tan fred com ell. “Perquè un home fred i calculador que s'aferra a la realitat amb les dues mans, mai podrà fer feliç una princeseta com la Beatriu que viu als núvols” Solia dir la meva germana petita. Però quan en Damià va tornar de la guerra tot va canviar.