FINS SEMPRE



Joana va sentir el fred del pom de la porta a la seva mà. Un escalf va recórrer la seua esquena, però no va apartar la mirada. Natalia, darrere d'ella, respirava amb rapidesa.

-Joana, per favor... -va somriure, fent un pas enrere.

Però Joana no es va moure. Amb un lleuger gir de canell, va empuixar el pom. La porta es va obrir amb un cruixit profund, com si portara segles esperant aquell moment. Darrere d'ella no hi havia res... o almenys, això semblava al principi.

Un aire dens i fosc va apareixer sobre elles. No era només una ombra; era una foscor viva, que es manejava d'un costat a l'altre, com si alguna cosa a l'altre costat estaguera esperant a ser alliberat. Joana va tragar saliva i va mirar Natalia.

—Si hem arribat fins así , no pense fer marxa enrere.

Natalia va negar amb el cap, però va veure la seguretat als ulls de la seua cosina. Va agafar la seua mà i, juntes, van creuar la porta. En aquell moment tot va canviar.

El bosc va desaparèixer.

L' aire olía diferent, carregat d' humitat i un lleu olor a plàstic cremat. Estaven en un passadís de pedra, il·luminat per torxes de foc blau. Al lluny, un so semblant a un murmuri es filtrava per les parets.

—On som? -va somriure Natalia, aferrant-se al braç de Joana.

Joana no va respondre. Els seus ulls es van fixar al final del passadís, on una silueta es dibuixava entre les ombres. No estava sola. Algú més havia estat esperant aquell moment.

—Benvingudes a Talar —va dir una veu profunda.

I la porta, darrere d'elles, va desaparèixer.

La veu profunda va ressonar al passadís de pedra.

—Benvingudes a Talar.

Joana va sentir que l'aire es tornava més dens, pesat. Un escalf li va recórrer l'esquena en adonar-se que la porta per la qual havien entrat havia desaparegut.

Va girar sobre la seva mateixa, buscant desesperadament algun senyal de sortida, però només va trobar més parets de pedra humida i il·luminades per la llum blava de les torxes.

Natalia va tirar del seu braç.

—Joana... -va somriure—. Què fem?

La figura a les ombres va fer un pas endavant. Tot i la poca llum, Joana va poder veure que era un home alt, vestit amb roba antiga i fosca.La seua pell era pàl·lida, gairebé translúcida, i els seus ulls, negres com la nit.

—Qui ets? —va preguntar Joana, intentant mantenir la compostura.

L'home va inclinar lleugerament el cap.

—Sóc el guardià d'aquest lloc. He estat esperant molt de temps.

Natalia va tragar saliva.

—Esperant què?

El somriure de l'home no li va fer gens de gràcia a Natalia.

—Als qui s'atreveixen a obrir la porta.

El silenci es va fer més pesat. Joana va sentir el seu cor llançant amb força al seu pit, però es va obligar a mantenir la mirada en l'home.

—No hauríem de estar así —va dir, gairebé per convèncer-se a si mateixa.

El guardià la va observar fixament i després va fer un altre pas cap a elles.

—Això depèn —va respondre—. Ara que han entrat, Talar les reconeixerà. I el que Talar reconeix... mai el deixa anar.

Natalia va ressoplar, però Joana a penes podia processar les paraules.

—Hi ha d'haver una manera de sortir — va insistir.

El guardià va somriure una altra vegada. Aquesta vegada, la seua expressió era diferent.

—Tal vegada. Però primer, han de recordar.

Joana va frustrar el seny.

—Recordar què?

Però abans que pogués obtenir una resposta, el terra sota els seus peus va tremolar i el passadís es va omplir d'un so molt molest, com un ensurt convertit en rugit. Les torxes van començar a apagar-se, projectant ombres que semblaven moure's per si soles.

I llavors, la pedra sota elles va desaparèixer.

Joana va sentir que caia. Que Natalia caia amb ella.

Que Talar les devorava.