MARC

— Vols quedar demà per anar a dinar?— Em va dir la Júlia.

Estàvem a una cafeteria on es podien pintar tasses de ceràmica, com a la Júlia li agradava l’art, havia decidit dur-la allà.

— No puc, ho sento. El meu pare m’ha dit que vagi a Tarragona el cap de setmana perquè ha de parlar amb mi, així que aprofitaré i aniré tota la setmana per poder veure la família. Torno el divendres que ve.

No sabia molt bé per què el meu pare volia parlar amb mi, però pareixia que tenia moltes ganes, així que espero que no sigui res dolent.

— Jo també vaig a Tarragona aquest cap de setmana! Però vaig cap allí el dissabte al matí, ja que al migdia tenc dinar amb la família.

— Doncs igual podem quedar el diumenge allà per fer una volta o qualsevol cosa.

— Sí!

No vàrem estar molt més temps a la cafeteria, ja que jo havia de preparar la maleta i la Júlia havia d'estudiar. Però vam quedar què ens escriuríem cada dia i que el diumenge ens veuríem a Tarragona per dinar.

* * *

Feia una hora que havia arribat a casa del meu pare. Ja havia desfet la maleta i ho tenia tot ben col·locat, quan el pare em va dir que baixés al saló per parlar. Jo tenia molta curiositat així que vaig baixar ràpidament.

— Marc, volia contar-te una cosa.— Va començar a dir.— Fa uns mesos que vaig conèixer a una dona, es diu Laia. Vàrem començar a quedar i fa dos mesos que sortim oficialment. No et vaig contar res perquè no volia precipitar-me, però estic enamorat d’ella, i espero que estiguem junts durant molt de temps.

— Ual·la, això sí que no m’ho esperava. Però estic content de que estiguis tan feliç.

— El dissabte dinarem amb ella i la seva filla, té més o menys la teva edat, espero que us dugueu bé.

— Segur que sí.

— Sincerament, estic bastant nerviós. Però no sé per què perquè ella és molt agradable i té moltes ganes de conèixer-te, així que tot anirà bé.

— Has d’estar tranquil, ens durem bé i la família també l’estimarà.

— Encara no ho sap ningú, només tu i potser ja li ha dit a la seva filla. Però els dos estàvem d’acord a mantenir-ho en secret per si no funcionava, per sort, tot ha sortit bé i estam a punt de presentar-vos!



— Estic content per tu!— Vaig dir— Per cert, jo també he conegut una al·lota. Vàrem començar a sortir fa dues setmanes, però jo ja estava enamorat abans de començar a sortir. De fet, des del moment en què la vaig conèixer. És una al·lota increïble, i sí, ja sé que només duim dues setmanes, però et dic de veritat que m'imagino un futur sense ella i és un futur trist i avorrit. Ella és en el primer que penso quan m’aixeco, i l’últim quan me'n vaig a dormir.

— El meu fill i jo enamorats al mateix temps, qui ho diria, eh!— Va dir somrient.

* * *

Ja era dissabte. El meu pare i jo estàvem ja al restaurant on havíem quedat per dinar amb la Laia i la seva filla, elles arribarien en qualsevol moment.

— No crec que els falti molt per arribar. Ja fa deu minuts que la Laia m’ha dit que ja sortien de casa seva.

— Perfecte.

Vaig agafar el mòbil per veure si la Júlia m’havia escrit. Vaig comprovar que no ho havia fet, així que vaig suposar que ja estava al dinar familiar.

— Mira! Estan allà.— Va dir el pare assenyalant la porta.

Vaig alçar la mirada i quan em vaig adonar no m’ho podia creure.

JÚLIA

El Marc era el fill de la parella de la meva mare.

“No pot ser possible”, vaig pensar.

— Júlia, aquell no és el Marc?— Em va preguntar la meva mare.

— Sí. No m’ho puc creure. El Marc és el fill d’en Nil.

Al final, el suposat dinar “familiar” era un dinar per conèixer a la nova parella de la meva mare i al seu fill, però no m’esperava que això pogués passar.

— Quina casualitat!— Va dir la mare, per sort no s’ho va prendre malament.

— La veritat és que sí.

Ens vàrem atracar a ells i en Marc em va fer dos petons i em va dir:

— Tu sabies això?

— Crec que m’he quedat tan sorpresa com tu.

— Nil, hem de dir-te una cosa.— Va dir la meva mare.

— La Júlia és l’al·lota de la qual et vaig parlar.— Va amollar en Marc.

— De veritat?!— En Nil estava molt sorprès. Però tampoc va haver-hi cap problema per part seva.

El dinar va anar molt bé, però, definitivament, si alguna de les nostres relacions no acabava bé tindríem un problema.

La trobada © 2025 by Lola Moya Miguel is licensed under CC BY-NC-ND 4.0