MARC

D’aplicacions per lligar, no n’he necessitat mai. Potser el verb «necessitar» no és el correcte, però ja m’entens. Sempre m’han semblat una mica..., mmm..., al començament ho veia com un recurs per a passarells, i després... com ho puc dir per no semblar un carca? Bé, de fet era una mica carca, o sigui que i què si ho semblo?

Realment no n’estic en contra, però no em pareix un bon recurs per a trobar parella; crec que les millors relacions sorgeixen sense tenir res a veure amb la xarxa, tot i que també és veritat que avui en dia pot haver-hi de tot, però no em pareix el recurs més apropiat.

Per això no vull recomanar a en Jordi que ho intenti.

— Oi, no crec que trobis l’amor de la teva vida, però potser trobes algú per a passar-t’ho bé, sempre que l’altra persona també busqui el mateix.

— Crec que ho intentaré; al cap i a la fi, només vull disfrutar un poc.

— D’acord, doncs intenta-ho, que també tinc curiositat per veure com sorgeix tot.

En Jordi riu.

— Jo també tinc ganes de veure a què arriba tot.

Després d’això en Jordi se n’ha anat a casa seva, però jo m’he quedat pensant en això de les aplicacions per a cites, i potser ens ho passem bé.

* * *

Al cap d’uns dies en Jordi torna a venir a casa:

— Marc! No saps el que ha passat!

— Si no m'ho dius no ho descobriré…

— Tinc una cita!

— Has aconseguit una cita amb algú de l’aplicació?

— Sí! Es diu Anna, té vint-i-dos anys. He estat parlant amb ella durant uns dies i m’agrada la seva personalitat, i a més m’ha donat una idea…

En Jordi posa una cara com si tingués una idea perillosa.

— M’alegro per tu, Jordi. Però quina és aquesta idea? Tens cara d’haver fet algun malindru.

— M’ha dit que té una amiga…

— Espero que no li hagis dit que tu també tens un amic sense parella.

— Jo crec que és molt bona idea…

— Una cita doble amb dues desconegudes et pareix bona idea?

— Sí!

— No tinc ni idea de per què som amics…

En Jordi comença a riure.

— La idea és quedar demà per donar una volta pel centre i veure els llums, després anar a sopar a algun lloc que ens vingui de gust.

— Sincerament, em pareix una pèssima idea.

— No pots dir que no, ho sento, però no deixaràs a l’al·lota sola, ella ja ha acceptat, però n’Anna m’ha dit que és un poc esquerpa, així que si vols tenir la seva confiança perquè sigui simpàtica t’ho hauràs de guanyar.



JÚLIA

— És molt bona idea!

M’intentava convèncer l’Anna.

— No crec que una cita doble amb dos desconeguts sigui bona idea…

— Per favor! Fes-ho per mi. Em dona molta vergonya quedar a soles amb en Jordi, i se m’ha acudit això.

— Només ho faré perquè et dec un favor de l’altre dia.

— Gràcies! Sabia que podia comptar amb tu!

I se’m va tirar damunt per abraçar-me.

— Anna! Relaxa’t un poc, per favor, ja saps que el contacte físic i jo no som molt amics.

— Ai! Perdona’m, no ho recordava.

I jo vaig començar a riure, se li havia quedat una cara de por molt graciosa.

— No passa res, només intenta no tirar-te sense avisar.

I ella també es va posar a riure.

Per això m’agrada passar temps amb l’Anna, perquè amb ella tot es torna entretingut i graciós, i perquè sempre ha estat amb jo. Així que què menys que anar a la maleïda cita.

— I com dius que es diu l’amic?

— Marc. Pareix nom de noi guapo.

— Espero que almenys ho sigui, però sobretot que sigui simpàtic i graciós. És l’únic que demano.

— Ho descobrirem demà. Et venc a buscar cap a les set del vespre?

— És millor que vinguis abans, per ajudar-me a decidir la roba que em posaré.

— Doncs a les sis i quart estaré aquí.

— Perfecte.

— Ens veiem demà!

— Adéu!

* * *

Ja són les sis, estic pentinada amb un mig recollit amb cua i també m’he maquillat un poc, sense exagerar però per a resaltar un poc les meves faccions.

L’Anna ja ve cap aquí, així que em poso a recollir el maquillatge i trec les opcions de roba que he trobat abans, d'aquesta manera serem més ràpides si només podem elegir entre tres conjunts. Estic acabant de treure la roba quan escolto el timbre. Baixo ràpidament les escales i obro la porta.

Em trob a una Anna despampanant, amb el cabell castany i ondulat que li cau per sobre de les espatlles, un vestit granat llarg i una jaqueta de cuir que li combina amb les botes negres que porta.

— Anna, estàs guapíssima!

— Moltes gràcies! Ara deixa’m entrar per a posar-te preciosa a tu també!

Li deixo passar i pujam a la meva habitació.

Estam una estona decidint quin posar-me, i quan ja ho tenim em miro al mirall i m’encanta com estic: duc una falda setinada de color blau que em combina amb els ulls, un jersei beige a conjunt amb les botes, i la meva jaqueta negra per a no refredar-me.

— Feia temps que no m’agradava tant a mi mateixa.

— Estàs increïble, Júlia, definitivament li encantaràs al Marc.

— És hora de partir.

— Estic d’acord!

Baixam i ràpidament vaig a la cuina per acomiadar-me de la meva mare; últimament està molt contenta i no em pregunta tant pels plans que faig; directament em diu que disfruti, pero que vagi en compte. És estrany, abans estava molt pendent de mi però ara no tant; potser ha conegut algú. Si fos així estaria molt contenta, i més si allò impliqués que no preguntés tant, però realment estaria contenta per ella, fa ja deu anys que el meu pare va faltar i no ha tornat a tenir cap relació.

Després de la visita ràpida a la cuina, pujam al cotxe de n’Anna i posem cadascuna la nostra cançó preferida; tenim gustos molt pareguts, així que ens passem tot el temps cantant les dues sense cap vergonya. La cançó preferida de l’Anna és “Sort de tu”, d’Oques Grasses, i la meva “La gent que estimo”, també d’Oques Grasses. Aquest grup ens encanta, i, sincerament, té cançons precioses amb lletres molt boniques. Quan estem aparcant, l’Anna em diu: — T'agraeixo molt que hagis vengut amb mi. No sé què faria sense tu! Li dono un petit abraç.

— La veritat és que jo tampoc sé que faria sense tu, i em sento molt millor si estàs tu també a la cita.

Després del que em va fer en Nil, em costa conèixer i confiar en noves persones...

— Normal, aquell noi va ser un penques, no et mereixia. A veure si en Marc és bon al·lot.

— També vull conèixer en Jordi, eh. No et deixaré sortir amb qualsevol persona!

— Deixem-nos de tanta xerrameca i anem cap a l’avinguda Diagonal, que ja ens estan esperant.

L’Anna ha aparcat bastant prop de l’Avinguda, així que no trigam molt en arribar.

— Mira! Allà estan.

Diu mentre assenyala cap a dos homes que pareixen trets d’una pel·lícula.

— Anna, són molt guapos.

— Hem fet una bona elecció, almenys pel físic.

Quan ens atracam ens donam dos petons.

El més alt em diu:

— Hola! Jo soc en Marc.

Em quedo sense paraules i necessito espavilar-me per no quedar malament davant ell, ja que és guapíssim.

— Eh, hola, jo soc na Júlia.



MARC

Quan les he vistes de lluny m’he quedat molt impressionat, sobretot per l’al·lota de la dreta; suposo que és la Júlia, ja que en Jordi ja m’havia ensenyat una foto de l’Anna i he pogut saber quina era cadascuna.

La Júlia era la noia més guapa que havia vist, amb un mig recollit que feia que li pogués veure perfectament les faccions de la cara, i una falda que li quedava espectacular. No me l’havia imaginat així; podia esperar que fos guapa, però realment m’he quedat fascinat per aquesta noia. Quan ens hem atracat i ens hem donat dos petons, he pogut olorar el seu perfum: fa una olor increíble!

Després m’he atrevit a parlar-li:

— Hola! Jo sóc en Marc.

Triga un poc en respondre:

— Eh, hola, jo soc na Júlia.

Té una veu suau que li combina molt bé.

— Encantat de conèixer-te.

— Igualment.

— Esperc que els nostres amics no ens deixin molt apartats.

Li trec un somriure i és el més polit que he vist mai.

Em giro cap als nostres amics.

— Voleu que anem a fer una volta?

A tots els hi pareix una bona idea, així que ens encaminam sense una destinació concreta.

Estam tota l’estona parlant entre els quatre. Quan s’acaba la conversa, m'apropo a la Júlia per parlar amb ella; vull conèixer-la més.

— De moment hem estat inclosos i no ens han apartat.

Torna a somriure.

— De moment. Encara no coneixes a l’Anna, però t’asseguro que no tardarà molt en agafar confiança amb el teu amic.

— Però, així i tot, tampoc seria tan dolent que ens deixessin apartats, no? Així podria conèixer-te més, i no parlo de la part sexual, sinó del que realment ets com a persona.

— Tenc una idea: anem a fer-nos diverses preguntes. Primer la farà un, després l’altre, i així fins que ens cansem.

— Em pareix bé. Comença tu.

— Millor fes-ho tu, que així tenc més temps per pensar-me la meva pregunta.

— Bé. Vares néixer aquí? O et vas mudar?

— El meu pare és de Mallorca, i la meva mare és de Tarragona. Jo vaig néixer a Mallorca i quan tenia set anys ens vàrem mudar aquí perquè al meu pare li va sortir una oferta de treball. Al cap de dos anys es varen separar i jo em vaig quedar aquí, amb el meu pare, perquè la meva mare va tornar a Tarragona, encara que la veia molts dies perquè venia aquí a fer coses per la feina que va aconseguir a Tarragona. Ara visc a una residència al costat de la universitat, i el meu pare va tornar a Mallorca, així que aquí només tenc a l’Anna i alguns amics de la universitat, tot i que de tant en tant ve la meva mare a veure’m o jo vaig a veure-la a ella. Ara, per exemple, està passant uns dies a la meva habitació de la residència.

— Molt bé. Ara és el teu torn.

— Et faré la mateixa pregunta.

— La meva mare és d’aquí, però el meu pare també és de Tarragona. Jo vaig néixer aquí, i quan els meus pares es van separar em vaig quedar amb la meva mare perquè el meu pare va tornar a Tarragona.

— Tenim històries molt similars.

I jo li vaig treure un somriure.

— Em toca: què estudies?

— Estic fent magisteri a la Universitat Autònoma de Barcelona.

— Bona carrera i bona universitat.

— Quants anys tens?

— Vint-i-tres, i tu?

— Vint-i-dos. Tu també estàs estudiant?

— Sí, també estic estudiant a la mateixa universitat que tu, però estic fent criminologia.

— Segur que és molt interessant.

— La veritat és que sí.

— Et toca.

— Què t’agrada fer per entretenir-te?

— M’agrada llegir i mirar pel·lícules i sèries.

— Molt bons passatemps.

— A tu?

— També llegeixo, però sobretot m’agrada pintar mentre escolto música.

— A mi també m’agrada la música.

— Quin és el teu grup preferit?

— Oques Grasses.

— El meu també!

— Quina és la cançó que més t’agrada?

— “La gent que estimo”.

— La meva també, quan l’escolto m’alegra el dia.

— Quina casualitat que tinguem tantes coses en comú!

— La veritat és que sí.



JÚLIA

M’he passat tota la cita parlant amb en Marc.

Hem anat a sopar a un restaurant de menjar italià i estava molt bo.

Quan era l'hora d’anar-nos, ens hem acomiadat quan ens han acompanyat al cotxe. És molt bon al·lot, tenim moltes coses en comú i tinc ganes de conèixer-lo més, per això hem quedat la setmana vinent per a una cita només nosaltres dos. Estic nerviosa, però encara tinc temps per fer-me a la idea i preparar-me.



La trobada © 2025 by Lola Moya Miguel is licensed under CC BY-NC-ND 4.0