Aquella acusació em va deixar paralitzada. Sabia que sentia realment per en Carles? O es referia a…



— No et preocupis, no li vaig dir res del que va passar entre nosaltres, però no va estar bé que acceptessis ser la seva parella sense sentir el mateix tipus d’amor.



—Ho sé, però que volies que fes? No volia trencar-li el cor. Era tot tan complicat, en Carles volia una relació que jo no podia oferir-li, però no sabia com dir-li sense que tot es trenqués. La meva situació amb ell mai va ser clara, i sé que no va estar bé.



N’Ivan va deixar escapar un sospir profund, com si també fos conscient de tot el que havia passat. Potser ell també havia estat testimoni de les meves indecisions, de les vegades que em vaig quedar callada quan potser hauria d’haver parlat.



—Tots hem fet coses que potser ens haurien agradat canviar, però no pots viure en el passat. —va dir, amb la veu suau i una expressió seriosa, com sempre.



Vaig mirar-lo, sentint una barreja de gratitud i culpa. El meu cor estava ple de sentiments contradictoris.



—I tu, Ivan? —li vaig preguntar amb un fil de veu—. Com et sents?



Ell va encongir-se, com si la pregunta l’agafés desprevingut. Potser mai li havia preguntat com estava realment, perquè jo havia estat absorbida pel meu propi dolor, ara em sentia molt egoista per no haver pensat en ell.



—Jo… tampoc sé com em sento. Tot és tan confús, Ania. De vegades em pregunto si tot això és real. Si algun dia podré acceptar-ho. Si ara que és mort i d’alguna manera sap el que vam fer ens perdonarà o ens odiarà per tota l’eternitat…



Els dos vam quedar en silenci, amb les paraules flotant a l’aire i amb una tensió palpable. La tristesa que compartíem era tan profunda que semblava impossible ignorar-la igual que la culpa. Però, en aquell moment, només amb la presència de l’altre, ens sentíem una mica menys sols.



El silenci es va allargar, mentre els dos estàvem seguts al sofà l’un al costat de l'altre. La llum tènue de la sala només recalcava la tensió entre nosaltres, com si el temps s'hagués aturat per deixar-nos ser en aquest espai compartit de dolor, de confusió i sobretot de la culpa. La punyetera culpa, m’estava consumint.



Vaig prendre una respiració profunda i vaig intentar trencar la tensió que s'havia acumulat. Mirant-li els ulls, amb una certa vulnerabilitat que no solia mostrar. Però no vaig tenir temps de parlar abans de sentir uns llavis sobre els meus.



No vaig reaccionar durant uns segons perquè no era conscient del que passava. Vaig voler apartar-lo, però no podia, n'Ivan sempre havia sigut la meva debilitat i no podia fingir que no ho era. Finalment vaig reaccionar i vaig continuar el petó. Ens vam fundir l’un amb l’altre fins que vaig creure que només érem un i…



Es va apartar bruscament i em vaig adonar del que acabàvem de fer. Ens havíem besat! En Carles encara no estava sota terra i nosaltres actuàvem com si hagués marxat de viatge i jo li estigués ficant les banyes amb el seu germà!



—Som unes merdes de persones…



Vaig ser jo qui ho va verbalitzar, però sabia perfectament que l’Ivan pensava el mateix. Es va aixecar del sofà i va començar a donar voltes per la sala, frustrat, dolgut, culpable, molt culpable.



—No, no, no, això no ha passat, Ania, de veritat ho sento molt. No podem fer-li això al meu germà, al teu millor amic, a la teva parella, no, no.



—Has sigut tu qui m’ha basat però…



—Calla! No parlis més! Allunyat de mi! No puc estar prop de tu — es va asseure a la butaca amb les mans tapant-se la cara— Si estàs prop de mi l’únic en què penso és en arrancar-te la roba i besar-te tota la nit.

Va fer una pausa per mirar-me als ulls i vaig voler dir alguna cosa, però no vaig poder.



—Tot això es culpa teva! Tu vas caure de la bicicleta, i per això vas conèixer a en Carles, tu vas ajudar-lo a escollir el que volia fer amb la seva vida i vas ser tu qui el va portar en aquesta ciutat. Vas ser tu qui va acabar borratxa davant de casa meva i vas ser tu qui em va besar per primer cop, vas ser tu qui va acceptar sortit amb en Carles sabent que no senties res per ell i sabent que jo estava enamorat de tu. Vas ser tu qui caminava amb ell el dia de l’accident i no vas fer res! El meu germà és mort per culpa teva!



Va començar a plorar desconsoladament i jo també encara que les llàgrimes no em sortien dels ulls.



No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.