Tot estava borrós al meu voltant. Les paraules dels familiars, els sanglots de la gent... Però jo no podia sentir més enllà d’un buit immens que semblava que estava a punt d’engolir-me. En el meu cap només hi havia soroll, tant de soroll que creia que no tornaria a escoltar amb claredat mai més.



Però tot va callar quan va ser el meu torn d’apropar-me a la caixa on dormiria eternament una part de mi. Res no tenia cap sentit, feia menys d’una setmana estàvem celebrant el nostre tercer més junts, ella i jo, i ara estava tancat en una capsa de la qual no sortiria mai. No m’atrevia a mirar el vidre on, segons el que m’havien dit, es podia veure la seva cara.



No era capaç, sentia que si ho feia, tot seria real, perquè fins ara, res del que havia passat aquella setmana havia passat en realitat, no per a mi. També tenia la sensació que si el mirava a la cara i no veia més que un cos, l’hauria traït, m’hauria rendit. I jo no em rendia mai, això era el que en Carles sempre deia, que no em rendiria mai perquè estimava la vida amb tanta intensitat, que no seria capaç d'abandonar. Però ja no estava segura si podria aguantar molt sense rendir-me.



Vaig evitar pensar en ell, cosa que era contradictòria, perquè estava al seu funeral. Però encara així vaig intentar evadir la meva ment i em vaig començar a fixar en la decoració. Roses blanques? En Carles odiava les flors blanques, sempre deia que eren flors amb manca de color. En Carles hauria preferit mil vegades flors blaves o liles, que segons ell eren els colors que més sentiments transmetien.



—L’imbècil que s’hagi encarregat de la decoració no coneixia al meu germà — en Ivan em va fer tornar a la realitat, encara que no estava segura que la realitat fos millor que el que hi havia al meu cap.



Vaig girar el cap per trobar-me amb el germà gran d’en Carles, però vaig xocar amb el seu pit, havia oblidat que alt que era, podria assegurar que mesurava quasi dos metres. S’hi assemblaven bastant, en Carles i ell. N'Ivan tenia els ulls verds i el seu germà els tenia blaus, en Carles era prim i el seu germà semblava un guardaespatlles de les pel·lícules d’acció que tant li agradaven a en Carles, però les seves faccions eren pràcticament idèntiques, si no fos perquè en Ivan era quatre anys més gran m’hauria cregut que eren bessons.



Sense dubte, sempre que mirés a n'Ivan veuria al seu germà reflectit en ell, i no em desagradava la idea que en Carles seguís viu en el seu germà. Era com si una part d'ell sabés que no era el moment de marxar i decidís quedar-se parcialment dintre d’en Ivan.



Vaig tardar uns minuts a adonar-me que no li havia contestat, i que ara em mirava esperant una resposta. Em vaig obligar a somriure encara que fos amb la mirada trista, en aquells moments m’havia d’obligar a respirar si no fos moviment involuntari del meu organisme. Però n'Ivan no es mereixia que l’ignorés, molt menys en aquell dia.



Però abans que pogués contestar, una dona amb els cabells blancs es va apropar a nosaltres, més concretament a en Ivan. Va deixar sortir un crit ofegat de la seva gola abans de llançar-se als braços d’en Ivan, que em va mirar i va rodar els ulls demostrant-me que estava fart d’aquelles situacions. El vaig mirar amb comprensió perquè jo no aguantaria ni una sola abraçada més seguida de:



—Com estàs? — la dona es va separar d’ell per mirar-lo a la cara i en Ivan es va encongir abans de contestar la frase que segurament hauria estat repetint durant tot el dia.



—Millor, gràcies — li va dedicar un somriure — se’m passarà.



—Segur que sí, el temps ho cura tot.



No vaig poder evitar somriure quan vaig veure la cara d’en Ivan que desprenia irritabilitat, però només va durar un segon abans de tornar a somriure, acomiadar-se amb una altra abraçada. Però abans de marxar, la dona em va mirar.



—Tu qui ets?



—És la parella del meu germà — n'Ivan va contestar per mi, era increïble la seguretat i la tranquil·litat amb què parlava.



—Ai Déu meu! Pobre, tan jove i ja ha perdut el seu amor…



La dona em va mirar afligida i jo vaig abaixar el cap, no suportava que la gent donés per fet que havia perdut l’amor de la meva vida, era veritat, però era l’amor de la meva vida en l’amistat, no en l’amor romàntic. Em sentia culpable per pensar així, sentia que l’havia enganyat, que havia jugat amb els seus sentiments, i ja no podria explicar-li el que realment sentia.



—Com estàs?



No vaig aguantar més, no suportava aquella combinació de paraules. Sabia que aquella dona no ho deia amb mala intenció, però també sabia que no li importava com estava de veritat.



Vaig lluitar amb les llàgrimes que amenaçaven en abandonar els meus ulls sense alçar el cap. N'Ivan em va passar un braç per les espatlles i em va apropar a ell, va ser estrany, en Ivan i jo mai havíem tingut gaire relació, però em va reconfortar prou per a alçar el cap i mirar la dona que em mirava expectant.



—Estic bé, gràcies — vaig contestar finalment. — El temps ho curarà tot.



La dona va somriure abans de marxar i jo em vaig separar d’en Ivan, el vaig mirar als ulls i li vaig xiuxiuejar la paraula “gràcies” abans de buscar amb els ulls la porta més propera i desaparèixer per ella.



Una vegada fora, em vaig permetre respirar i donar via lliure a les meves llàgrimes. Em vaig permetre plorar per primera vegada des que en Carles va marxar. Vaig plorar perquè hagués marxat de sobte, per no poder-me acomiadar d’ell, per no estimar-lo com ell a mi, per no trobar el moment per explicar-li que no estava enamorada d’ell, per…



—Segueixes fumant?



La veu de n'Ivan em va fer fer un bot i em va treure del núvol negre en què s’havia sumit el meu cap. No em vaig girar per mirar-lo, simplement vaig contestar, encara que la meva veu era molt més greu del que era en realitat, no em va importar.



—No, ja fa tres mesos que ho vaig deixar — em vaig asseure a la vorera de la vorera — però ara en necessito un.



Va seure al meu costat i vaig veure de reüll com treia una caixa de tabac i treia dos cilindres blancs, un se’l va ficar a la boca i l’altre me’l va donar. Per fi em vaig atrevir a mirar-lo i em va fer molt de mal tornar a veure en Carles reflectit en el seu germà gran. Em vaig quedar uns segons paralitzada abans d'acceptar el cigar i ficar-me’l a la boca. N'Ivan se’l va encendre i em va passar l’encenedor, vaig fer el mateix i vaig deixar que el fum entrés lentament en la meva gola i que arribés als pulmons per expulsar-lo de la mateixa manera.



—No hauries de tornar a fumar per això. — va dir mentre exhalava el fum.



—Ho sé… Però necessitava alguna cosa que em fes sentir alguna cosa — vaig tornar a donar una calada. — Encara no m’ho crec.



—Ningú s’ho creu. Encara espero que em truqui per dir-me alguna ximpleria, com feia sempre.



Escoltar això em va fer somriure amb nostàlgia.



—Sí… ell i les seves trucades absurdes a hores impossibles.



El silenci ens va envoltar, però no era un silenci incòmode, era tranquil i estranyament agradable. Es va aixecar i em va allargar la mà, la vaig acceptar i em va ajudar a aixecar-me. Una vegada dreta, la distància entre nosaltres era quasi ínfima, se’m van tensar tots els músculs del cos, no sabia per què, però de sobte la meva respiració no era coordinada. Ens vam quedar així durant uns segons que em van semblar una eternitat, mirant-nos als ulls. El silenci agradable s’havia reemplaçat per una tensió palpable a quilòmetres, per molt bé que fingíssim, la química seguia allà, després de tant de temps…



Finalment, n'Ivan em va amollar la mà i va donar dues passes cap endarrere.



—Et porto a casa? Ja he saludat a la gent que li importava el meu germà — va dir — els que queden només estan allà per sentir-se bé amb si mateixos, i passo d’escoltar-los.



Vaig assentir com a única resposta i ens vam dirigir a l’aparcament en silenci. En el cotxe també hi havia silenci. Quan vam arribar a casa meva també hi havia silenci. Tot era silenci i no entenia per què.



—Vols passar? — vaig preguntar mentre ficava la clau en el forat de la porta principal. — No hi ha ningú, sé que no soc la millor companyia ara mateix, però ara mateix ningú ho serà i és millor que estar sols, no?



Va assentir i vam entrar, ell va seure al sofà, just en el lloc on sempre s’asseia en Carles, i les llàgrimes es van apoderar de mi un altre cop. Tenia la vista borrosa, però vaig notar com en Ivan obria els braços i em xiuxiuejava “vine”. Vaig fer cas, em vaig asseure al seu costat i ell em va abraçar, deixant que plores com una magdalena, però fent-me sentir segura entre els seus braços.



No sé quant de temps va passar fins que em vaig calmar, però quan ho vaig fer em vaig sentir malament per obligar en Ivan a reconfortar-me quan ell havia perdut al seu germà. Em vaig separar d’ell i el vaig mirar encara que estava morta de la vergonya.



—Saps? A vegades penso que el vaig fallar. — va dir segons després. — Que potser si hagués estat més a sobre d’ell, si hagués fet les coses d’una altra manera…



—No diguis això, Ivan. No és culpa teva. — potser sí que era culpa meva, jo estava allà i no vaig fer res per evitar-ho, ho vaig callar. — Ni de ningú.



—Però… tu sí que li vas fallar una mica, oi Ania?