No sabia, llavors, que m’impressionaria tant veure un home plorar.

Només n’havia vist algun a les pel·lícules. I el meu avi quan havia mort la meva àvia, feia molts anys. Veure’l a ell, que sempre parlava en el mateix to de veu, plorant d’aquella manera, sanglotant com una criatura amb els ulls serrats i l’aire que no li sortia de la boca, em va fer por. Tanta por, que vaig sortir corrents de la sala i em vaig tancar a la meva habitació.



I allà estava una altra vegada, tirada al llit, amb l'ànima morta, com moltes altres vegades. Plorant, sense vessar ni una sola llàgrima, perquè ja no me’n quedaven.

Escoltava els seus crits des de l'altra banda de la porta, però ni tan sols sabia què deia, ja no m'importava. No m'importava res.



Vaig utilitzar les poques forces que em quedaven per aixecar-me i agafar una maquineta de fer punta. Vaig treure la fulla i vaig tornar a seure al llit.



Vaig visualitzar per última vegada la meva habitació, aquella on havia viscut tants moments. En pocs segons vaig tornar a viure l'hòstia que em vaig pegar amb cinc anys contra la paret, el moment en què em va caure la primera dent, com em despertava el meu germà cada matí pel seu aniversari, totes aquelles tardes estudiant, les xerrades que vaig tenir amb la mare, també les baralles que es finalitzaven amb un cop de porta… La meva habitació estava plena de moments que quedarien en l'oblit. La meva habitació era un llibre amb mil capítols que ningú no llegiria mai.



Decidida, em vaig mirar al mirall per darrera vegada. Vaig observar els meus cabells curts i tan rossos com sempre, els meus ulls verds, aquella piga sota l'ull esquerre, que només una persona havia arribat a notar, una persona que ja no era més que pols a la meva vida; aquell cos que tant havia arribat a odiar i, a estimar, alhora. Em vaig somriure per últim cop, vaig contemplar el meu somriure, aquell somriure que em caracteritzava ja no hi era. En el seu lloc només hi havia una boca amb dents perfectament alineades que no expressaven cap emoció.



Vaig vessar per últim cop una llàgrima que, per un segon, va reflectir totes les emocions que havia estat guardant durant tant de temps, abans d’escoltar com ell començava a forcejar amb el pany de la porta, entre crits i senglots. Sense perdre més temps, vaig passar amb força la fulla de forma vertical per tot el meu avantbraç esquerre. Em vaig paralitzar en veure tota la sang que sortia del meu cos. Vaig somriure de dolor; sempre havia preferit el dolor físic al dolor mental. Almenys, el físic el podia mostrar davant de la resta. El dolor mental no existeix, no, fins que fas el que jo estava fent en aquell moment. Vaig sentir un soroll molt fort i després un gran silenci.



Tot estava negre, i no es sentia res. Ho havia aconseguit. Ja no tornaria a patir mai més, però tampoc tornaria a veure el color del mar o dels capvespres; no tornaria a veure aquests ulls blaus que tant m'havien fet viure. Però, el que em feia més mal era el fet de no poder tornar a veure el seu somriure. Aquella font d’alegria que m’havia fet continuar durant 17 anys.



…



Quan el vaig veure per primera vegada, em va semblar un nen normal i una mica maleducat. Jo estava aprenent a anar en bicicleta perquè totes les nenes de la meva classe ja en sabien i dintre de poc tendríem una excursió fins el museu de la ciutat. No volia fer el ridícul. Per això vaig demanar a l’avi que em portes al parc, per aprendre a anar en bicicleta. Just quan passava per davan d’en Carles –encara que en aquell moment no coneixia el seu nom– vaig tenir la mala sort de caure i el molt cretí, en comptes d’ajudar-me es va riure de mi. Jo em vaig enfadar molt i vaig arrastrar-lo fins la seva àvia per explicar-li el que havia passat i li vaig dir que el seu nét era un maleducat.



Després d’allò no recordo ningun moment de la meva infància en que en Carles no hi estigués present.



Ara ja feia 16 anys d’aquell dia. Els dos ens havíem mudat a la gran ciutat de Barcelona per anar a la universitat. Ell, com jo ja havia predit feia quasi 10 anys, estava estudiant belles arts. Sempre li havia agradat dibuixar, però no era conscient del potencial que tenia, fins que vaig agafar uns quants dels que, segons ell, eren els pitjors dibuixos que tenia, i els hi vaig mostrar a la professora de plàstica de l’institut. Com jo ja pensava, li van encantar, i li va demanar que li mostrés tot el que tenia. Gràcies a aquella professora –i a mi– en Carles es va adonar del talent que tenia, i, encara que els seus pares no hi estaven gaire d’acord que estudiés una carrera “amb tant poc futur”, la seva àvia n’estava encantada, igual que jo.



Jo, per una altra banda, no vaig tenir clar el que volia fins que va arribar el moment de la inscripció. Va ser gràcies a ell, que em va fer veure que tenia potencial per ser advocada, ja que des que ens coneixíem, no va veure ni un sol cas en què no saltés si hi havia algun tipus d'injustícia, ja fos pel carrer, a l’institut, a l’escola o fins i tot en els menjars familiars al quals em convidava.

Unes mans em van tapar la visió i em van fer sortir dels meus pensaments. Sabia perfectament qui era, però em va fer gràcia fer veure que no tenia ni idea. Vaig somriure sense que ho notés, i vaig grunyir.



—Siguis qui siguis, o em treus les mans de la cara o rebràs un cop de puny.



Va ser suficient perquè fes cas, i jo vaig aprofitar per girar sobre mi mateixa menteixa i trobar-me amb aquells ulls blaus. Eren com dos pous d’aigua cristalina, o com dos safirs brillants. M’encantaven els seus ulls, encara que sempre li deia que semblava un robot amb aquells ulls, que feien tant de contrast amb el seu cabell negre. Però no era veritat, el seus ulls tenien tanta o inclús més vida quel seu cor; era la prova que tenia l'ànima pura.



—Es increïble que després de tants anys segueixis sense saber que soc jo qui et tapa els ulls.



Vaig tornar a riure, pero el soroll es va apagar en els seus llavis. Encara no m’acostumava a la nova relació que teníem, era el meu millor amic i ara també la meva parella, i era estrany. M’agradava, però era estrany. Vaig tancar els ulls per disfrutar del petó i vaig deixar volar les papallones del meu estómac.



Quan es varem separar, em va somriure.



—Bon dia, preciosa.



Tampoc m’havia acostumat que em tractés de forma tant carinyosa. Sabia que li agradava el contacte físic, sempre havia sigut molt proper en aquell sentit, però des que érem parella semblava que tingués por que si no estava entre els seus braços, em passaria alguna cosa terrible. La sensació no era gens desagradable, però encara així, de vegades era massa per a mi, que sempre havia sigut molt independent i no necessitava mantenir el contacte amb ningú.



—Bon dia, avui tinc només mitja hora de descans, el professor d’economia política ens ha avisat que té un compromís personal, i ha adelantat la classe mitja hora— vaig dir mentre començàvem a caminar fins al nostre bar de confiança. Això no era gaire habitual però aquell professor de vegades feia aquell tipus de coses —. Així que avui no farà falta que m’esperis per tornar a casa.



—D'acord, encara que sigui poc temps em conformo, hauré d’aprofitar…



Tot va passar molt ràpid. De sobte, en Carles va separar de mi. Vaig veure un cotxe que estava segura que no respectava les normes de circulació. Després vaig escoltar el soroll de les rodes frenat i un cop sec. Vaig cridar tant fort que em vaig espantar a mi mateixa i em vaig quedar paralitzada.



Això no està passant. A ell no. Per favor.